ÉS L'HORA DELS ADÉUS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Després d'uns quants dies de desconnexió provisional, arriba, ara sí, la meva desconnexió definitiva. Han estat 305 dies de posts referits a la celebració de la consulta, primer; i després a la "bonesa" de la independència.

Us demano disculpes si en algun moment m'he desviat de la temàtica o he tractat frívolament algun dels assumptes o us he pogut ofendre amb alguna de les expressions emprades. Sempre pot ser que passi. Som humans, d'altra banda.

Vull donar les gràcies, de manera especial, al David Morgades per a donar-me l'oportunitat de publicar al Diari Gran del Sobiranisme. Ha estat un plaer, David. I perdona les meves sortides de to en alguna ocasió. Sóc dona, molt humana i... en una edat complicada, prop dels 50.

També vull donar les gràcies al Quico Romeu que durant uns mesos es va encarregar de compartir i distribuir els posts en alguns grups. Ja sabeu que facebook em va bloquejar en diverses ocasions. Gràcies, Quico, per la teva mà estesa. Perdona, igualment, les enrabiades i... altres "confessions" inspirades en la teva companyia. Gràcies, sol de tardor, per les complicitats "angèliques". Lo dicho, sóc dona, en època del segon viatge...

I encara que no sigui en l'òrbita independentista, també vull donar les gràcies a l'Eduard Company per la seva fenomenologia femenina que m'ha fet obrir els ulls sobre com ens veuen i ens perceben els homes i també... què senten ells. Que no és tan fàcil saber-ho. En aquest sentit, no us perdeu els seus Tastets emocionals. Els gaudireu en molts sentits. Literàriament... són una delícia. Gràcies, Eduard, per la teva tendresa i el tracte de tu a tu. 

I no podria deixar d'esmentar la dona que m'ha donat nom: l'Agnès Armengol Altayó. M'he fet molt amiga d'ella. Us he explicat molts cops coses d'ella i teniu la biografia al bloc. Potser, però, el que voldríeu és saber qui hi ha al darrera. Alguns ja ho sabeu perquè al compartir "se ve y se lee". Sóc la M. Pilar Adín. Fins aquí. Qui vulgui saber-ne més... què busqui per la xarxa. M'hi trobareu.


I pel que fa al camí cap a la independència del nostre país... Només demano que els nostres polítics no siguin pedres d'ensopec. Ho he dit ja moltes vegades: si no hi ha renúncies, o petites morts... no hi ha vida nova, estat nou. Fins que no se n'adonin plenament d'això...

Porta tancada - Dolores Mayorga

Viurem lliures o morirem! N'estic completament convençuda. I la llibertat també comporta anar morint i sacrifici i renúncia... per un bé major. Tu i jo som el nosaltres del poble que persisteix. Gràcies a tots i que un dia ens retrobem en la Catalunya lliure i sobirana que desitgem. 

Un adéu és un fins després 

que dura una mica més.

MÉS ENLLÀ DE MAS I JUNQUERAS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hem d'anar més lluny que el "simple o complicat" acord entre Mas i Junqueras... Perquè llavors... On seria la transversalitat? O és que la independència és cosa de dos. No, no hem arribat fins aquí per a empobrir altra vegada l'anhel de ser lliures. 

Ets molt radical, Agnès. Que voleu que us digui... I els altres partits proconsulta? I la societat civil? On queda tot plegat? Hem de lluitar per la transversalitat inclusiva, compromesa i comprometedora. No podem tirar la tovallola, ara. Assemblea i Òmnium a seguir fent de curcors. Sense por. Confiem en vosaltres, potser més que en els partits.

I és que la transversalitat a la catalana tan propugnada té molt a veure amb la confiança. I, almenys, segons el resultat del procés consultiu del 9 de novembre, dos milions de catalans estem delerosos per a saber de quina manera s'avança en la confecció d'aquesta llista unitària que impliqui tots els sectors de la societat. Si som capaços de posar-nos d'acord amb això, podrem arribar més lluny.

Una puerta abierta - Aída Edith Steirn

I anar més enllà vol dir sortir de nosaltres mateixos i dels nostres interessos partidistes... Em faig pesada? Penseu el que vulgueu. per a fer país, un país nou, el país de tots, el país del poble alegre i combatiu que espera poder somriure de bat a bat, sense pors ni complexos. Ja no.

Hi ha una expressió italiana, m'enamora aquesta llengua, que recull aquesta idea d'obrir les portes de bat a bat, però que és força més expressiva: non abbiate paura, spalancate le porte -no tingueu por. Té un dinamisme i com un trencament d'estructures total. A mi m'ho suggereix. Ah, em deixo anar... Em desmeleno... 

I és que quan la penso per dins sempre m'imagino unes mans que sostenen una clau anglesa enorme per a fer de palanca entre les dues parts de la porta a l'alçada del pany, per a fer-lo saltar en mil trossos. I ara sí, la porta queda oberta de bat a bat i ja no es pot tancar.

Doncs això és el que els demano, senyors Junqueras i Mas... que espalanquin la part dreta i la part esquerra de la porta de la casa gran del sobiranisme per a anar més enllà dels seus móns reduïts i obrir-se a la novetat d'altres maneres de sumar-se al projecte comú de construir la Catalunya lliure i sobirana que no tenen marca CiU o ERC, sinó... marca blanca... de la casa... però bona... exquisida... 

Viurem lliures o morirem! Spalancate le porte i la llibertat es vessarà com un riu que corre i fa germinar tot el que troba al seu pas. Perquè la Catalunya que esperem, que somniem, que volem pot donar molts i bons fruits si som capaços d'empeltar-nos més enllà de les espècies conegudes. No tinguem por que ningú ens farà pagar la porta nova, si esbotzem el pany.

DESPULLEM-NOS PER CATALUNYA!

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Si ahir feia una aposta per una transversalitat a la catalana tenyida d'integració i inclusivitat, avui em decanto per una transversalitat compromesa i comprometedora. Apa, Agnès... Vols dir que cal matisar tant? Una miqueta sí, anem a pams.

Suposo que, fins que no s'arribi al consens, hi haurà els seus més i els seus menys, els seus tira i afluixa, el seus sí però encara no... Tot el que vulgueu. Però un cop assolida la llista de país, el compromís, precisament amb Catalunya ha de continuar a prova de bombes. Perquè en si mateix és font i model per a d'altres compromisos.

Un joc de paraules dels teus? Mira que aquestes hores el cap ja no dóna massa de sí. De cap de les maneres: es tracta de posar el servei del poble que persisteix en cadascú de nosaltres les millors capacitats i aptituds. Les tenim, les cultivem, ens han estat donades (jo crec que sí)... no perquè ens la guardem sota la rajola o sota el matalàs, sinó perquè les posem al servei dels altres. Ni més ni menys.  
I és clar que això té unes implicacions i uns riscos que hem d'estar disposats a corre perquè... quedem llavors a la intempèrie, com despullats de la disfressa de la comoditat i l'aparent tranquilitat ("calma chicha"). I despullar-nos compromet, al màxim, perquè té encara una altra vessant a tenir en compte. Només si sóc capaç de mostrar-me tal com sóc podré posar-me en la pell de l'altre i adonar-me'n que no som tan diferents els uns dels altres, encara que no ens ho assembli.  

Compromís i servei, ahir, avui i demà. Des de dues preguntes claus: què vol el país nou, lliure i sobirà que hem de construir des de la integració i la inclusivitat? I encara... Què vol la Catalunya del futur que fem perquè pugui ser un estat independent?

A totes aquestes... no sé què pensarà la unitat secreta de la policia que rastreja informació sobre polítics catalans independentistes si rep ordre del Fernández Díaz d'investigar-me... Creurà que m'he begut l'enteniment? Perquè, és clar, tot plegat, no té gens a veure amb pamflets i conspiracions lúgubres... Doncs que treballin una mica, ja que hi són!

Viurem lliures o morirem! I viure en llibertat vol dir compromís amb el país passi el que passi i servei desinteressat en la integració de les diferències i la inclusivitat de les diverses maneres de veure les coses. Despullem-nos per Catalunya! Seria un bon eslògan, oi?