AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Unitat en la pluralitat, dolçor en el tracte i valentia en la constància. És fantàstic com el nostre poble, el poble que persisteix en tots i en cadascú de nosaltres, vol seguir donant resposta al seu futur. On és el fracàs del qual es vanten alguns?
A hores d'ara ni querella ni històries per a no dormir que semblen més d'una altra època, grisa i dictatorial, que no pas d'un avui temperat, com deia un dels homes del temps. Ai, la temperància, una virtut que no està massa de moda?
Doncs sí, està de moda, encara que no li posem aquesta etiqueta. La moderació, que no està renyida ni amb la valentia ni amb la revolució, està a l'ordre del dia. Això explica l'èxit del procés participatiu i tindrà molt a veure amb les iniciatives que partits i entitats aniran presentant aquests dies per a iniciar el procés constituent de la futura república catalana.
I és bo i legítim que tots diem la nostra sobre el què, el com i el quan. El que està més que clar és que ara mateix no és l'hora de tirar-nos pedres, ni d'amagar les mans, ni de cremar res ni ningú. És l'hora, això sí, de mantenir-nos fermament d'empeus, resistint els embats dels qui no ens entenen de cap de les maneres i dels qui diuen ara sí, però igualment no s'enteren res de res.
I no és que m'hagi donat un atac histèric d'adolescent incompresa, -no dic que n'estigui lliure del tot-, és que em quedo bocabadada de com la reconvertida esquerra espanyola de "Podemos" repeteix certs discursos que demostren una i altra vegada que continuen amb allò de... tenen orelles, però no hi senten, tenen ulls, però no hi veuen, nas que olora.
La revolució dels somriures avança i de quina manera. I si no repasseu les fotos que ens ha deixat la setmana sobre les cues a l'entorn del Palau Robert per a continuar votant en el procés participatiu.
 |
| Palau Robert - Eduardo Vicente |
Endavant, doncs, la Catalunya lliure i sobirana que s'obre pas entre somriures que tenen un regust de revolució que enamora. Una revolució, però, superespecial. La de la unitat que reuneix les diverses maneres de veure les coses, la de la dolçor que convida a tastar els diversos gustos de la Catalunya independent i la de la valentia que resisteix perquè creu en el projecte comú que portem entre mans.
I avui, per acabar, un poema que ens parla de temps, de valentia, de la terra, del mar i de la tendresa. Espectacular. És de Guillem Sansó, interpretat per Joan Bibiloni: "Mà al cor".
viatjar per la història, tenir el cor calent,
tanta gent, estimar la gent
i tenir els ulls tranquils un moment.
Tanta terra, estimar la terra,
quan humida ella escampa les ànimes al vent;
tant de temps, esperar tant de temps,
que els cors cantin plegats el mateix.
Dibuixem amb les mans,
la distància que es fa
entre l' ona i la pedra
entre força i tendresa.
Caminem, caminem més enllà,
deixarem els records pel demà.
Tan valents, serem tan valents,
que ni el més greu destí no ens aturarà mai;
tant si val, van passant els anys
i ara els dies em semblen més llargs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada