dimecres, 26 de novembre de 2014

DINAMITA PURA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAixò és el que portava el president Mas amagat, amagat... I és el que va fer detonar a l'auditori del fòrum... Els cartutxos? Llista de país -persones vinculades a partits i a la societat civil- amb programa únic -l'aposta per la independència de Catalunya- per a poder convocar eleccions única i exclusivament per a saber si volem ser independents o no... 

I perquè, en cas afirmatiu, els elegits gestionin el procés fins a les legislatives "normals" del 2016. Ah! Amb la convicció que ell pot anar el primer o el darrer de la candidatura i que el 2016 no es presentarà a la reelecció.

Clar i català. Prepotent? Ambiciós? Caòtic? "Plan que no va a ninguna parte"? M'inclinaria més a pensar que és un punt de partida amb dinamita, detonat en el moment oportú, revulsiu... però punt de partida, que no d'arribada... Si proposa perquè proposa i si no proposa perquè no proposa, a gust de tots no ho farà, això és més que clar. Si toquem el flaviol, no voleu ballar i si toquem complantes, no voleu plorar... But no amaga el cap sota l'ala, sinó que llança la pólvora al terreny de la política i de la societat. 

Espriu o Final del laberint - Santi Moix

I ara som nosaltres els qui ens hem de posicionar. I no és fàcil, és un repte que s'ha de discernir i acabar de construir entre tots. Si volem que Catalunya es constitueixi com un estat, tots ens hi hem d'implicar, hem de fer renúncies, hem d'aportar iniciatives i persones que liderin el moment. Hem de ser generosos, gratuïts, sacrificats... Ras i curt, encara que sembli que parli d'una altra època.

La independència no és cosa dels qui manen, o dels altres que estan lluny, o d'uns quants arrauxats que no saben el que fan. La independència és cosa de tots, com el "Veterano, cosa de todos". Ja n'hi ha prou de queixes, de tirar-nos pedres contra nosaltres mateixos... Mirem al cel, toquem de peus a terra i caminem vers el desconegut que transformarem en conegut en la mesura que el preparem d'allò més acuradament... 

Amb paciència, molta paciència -això li deia jo ahir a un amic-. Perquè els clixés que tenim són d'un altre moment històric... perquè no sempre sabrem com fer-nos-ho, perquè ens fa mandra canviar, deixar seguretats, "modus vivendi", fins i tot... Portar endavant un projecte comú bé s'ho val i és apassionant. 

Viurem lliures o morirem! Fa dies que no ho havia dit... I la vita è bella, anzi, bellissima. Encara fa més dies... I avui escric la raó 300 d'aquesta aventura que també té molt d'explosió, no sempre controlada. Cosa facciamo! Siamo cosí! Contradictoris, plens de joies i esperances, d'angoixes i desesperacions, vulnerables, fràgils, enamoradissos del que voldríem i no acabem de trobar. Ma... únics i irrepetibles, com la Catalunya del futur, única i irrepetible. A què esperem!