ARA SÍ: UN ADÉU PER SEMPRE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hagués pogut titular... "Visto para sentencia" o "El imperio de la ley contraataca" o "No hay dos sin tres". Però el seny s'ha apoderat de mi i us estalvio aquestes obvietats que serien fruit d'una interpretació literalista de la roda de premsa -presa de pèl, millor dit, i sóc benèvola-, d'en Rajoy. I no es tracta d'això, oi que no? Esteu de sort! Hem d'anar més lluny, o més a fons. Ho intento.

Perquè ja n'hi ha prou de llocs comuns que alguns no paren de fer servir, com la anàlisi de Miquel Iceta: "Rajoy no és conscient de la magnitud del problema". Això ja ho sabíem xato, no aportes res de nou. Per tant, o canvies de discurs o el teu partit i el que representa està condemnat a fer encara més aigües.

Allora? eh -molt italià-. Doncs Rajoy ens ha tornat a ajudar, com va dir la Carme Forcadell en l'acte final de la campanya Ara és l'hora. I jo, en aquell moment, no vaig entendre -sóc d'efectes retardats, què hi farem!- Si ens quedava allò, algun sentiment de culpa o alguna recança pel comiat, ara i aquí, el president del govern espanyol ens posa les coses fàcils perquè l'adéu no sigui tan traumàtic.

A song of goodbye - Matylda Konecka

I és que Mariano Rajoy s'ha situat al defora de Catalunya -i fins d'Espanya, m'atreviria a dir-. És com si hagués baixat del guindo per a repetir el que ja sabem. Parafrassejant-lo, el discurs vomitiu, que fa més d'un any que els catalans -independentistes o no- suportem, continua essent igual de vomitiu -a hores d'ara pels catalans i per la majoria d'espanyols-. Amb la diferència, és clar, que quan has o t'han fet vomitar tantes vegades ja només et queda la bilis per treure. I ni bilis, a hores d'ara.

Agnès... T'has tornat boja, no? Això del simulacre de consulta t'ha afectat l'enteniment. No, no. M'explico. Jo crec que Rajoy, en un acte de passivitat heroica, "donde las haya", ha claudicat de la seva missió com a governant i... Als catalans ens ha deixat a les mans dels tribunals i dels fiscals, i del nostre president i als espanyols a les mans de la seva sort. I al pas que anem, qui vagarà eternament per l'espai, recordant el nostre estimat Margallo, serà l'Espanya orfe de tot i de tothom. 

Ara és l'hora d'iniciar el comiat, la desconnexió. Com deia ahir, a poc a poc, amb passa ferma i decidida. Comptant que segurament ens equivocarem, come no? Ningú és perfecte. L'important és reconèixer-ho. Però amb la certesa, ara sí, que ja no tenim por. 

Cada minut que ha de passar és desconegut... Però la nostra petita o gran aportació al projecte comú de la Catalunya lliure i sobirana ens empenyerà a transformar-lo en explosió esclatant de vida nova. I així, piano piano, ens obrirem pas i sumarem les forces necessàries per a poder cantar sense enyorances, canviant per una vegada la lletra de la cançó... Ara sí: És un adéu per sempre.