PARIM UN NOU IMAGINE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. No sé si mai a la meva vida havia sentit tants despropòsits com avui. Sembla mentida que el govern espanyol pugui arribar a la mesquinesa de descarregar tota la seva ira i la seva ràbia culpant la infermera que, a hores d'ara, es debat entre la vida i la mort, pel contagi de l'ebola.

I els de la mateixa corda de la comunidad de Madrid, masclistes, a més, "empedernidos" i pocasoltes, "donde los haya", atrevint-se a comentar amb sorna si la noia havia anat a la perruqueria: "no debía estar tan mal". Cretins estúpids... que de tan mirar-se el melic seran portats al país on hi ha els plors i el cruixir de dents... Només Déu ho sap, Agnès, però...

Les dones tornen a ser les protagonistes. Sí, les mateixes de fa dos dies en el post que potser va semblar massa... mongil, perquè no dir-ho: Arran de terra. Les dones del XIX, del XX i del XXI, que potser per motivacions diverses -religioses, humanitàries, culturals- han estat i són i seran capaces de passar d'ideologies per a posar-se al servei dels seus contemporanis, essent més o menys conscients dels riscos que això els comportava, els comporta i els comportarà per a la conservació de la pròpia vida. 

Els meus posts no són d'anàlisi política, mai ho he pretès... Són reflexions en veu alta d'una dona, que es troba al final de la quarentena, precisament, en aquest temps, com deia ahir a ultimíssima hora, ple d'incerteses que cal governar, de dols que cal elaborar, de recances -les meves eternes recances- que cal integrar per a conviure-hi, de lluites que cal sostenir, de cansaments que cal gestionar, de decisions que s'han de prendre. 

Temps d'obrir nous camins... Per a seguir treballant... Aquest era el balanç, d'aquesta tarda d'estiu renovat, un cop acabada la cimera dels partits proconsulta a la Generalitat. Temps de quarentena, doncs, de prendre les constants vitals a la consulta per a discernir si hi ha possibilitat de fer-la amb garanties i de sospesar quina pot ser la millor manera de portar-la a terme.

Avui escric l'article amb la cançó Imagine de fons. Avui que fa 74 anys que naixia John Lenon. I justament tal dia com avui, un mes i quaranta anys després, l'assassinaven a la porta de casa seva. Avui que també és l'aniversari de l'assassinat del Che Guevara. Acabo de llegir aquest comentari que faig meu: Ningú no pot negar que ara cal un Imagine! I un val més morir dempeus que viure sempre agenollat! Encertadíssim! 

Ara és l'hora d'aprendre a governar la incertesa. És l'hora de parir un nou Imagine que ens faci vibrar. L'hora de seguir treballant, de lluitar per a portar el projecte comú que tenim entre mans: construir una Catalunya lliure i sobirana. Perquè tu decideixes que val més morir dempeus que viure sempre agenollat. I és que... si ho hem dit mil i una vegades, no? ...Viurem lliures o morirem.  

I encara que em censurin... M'és indiferent. Vull ser lliure, com el sol de tardor que ara surt i ara s'amaga, com canta la campanya d'Esquerra Republicana pel doble sí. El meu record i la meva pregària per la Teresa. Perquè es va acostar al malalt i al moribund i els va atendre, voluntàriament. I les llàgrimes se m'escapen i l'Imagine no para de sonar. I... demà serà un altre temps, oi?