M'APUNTO A LA REVOLUCIÓ DEL SOMRIURE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Missatges clars, entenedors, senzills, emocionants i encoratjadors. Tres dones, dues presidentes d'entitats de la societat civil catalana que han donat mostres d'unitat. I una altra, actriu, que ens ha fet vibrar d'allò més amb la recitació del poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. I això, entre nosaltres... té molt de mèrit. 

Certament la Carme Forcadell ha jugat bé el seu paper: reivindicativa, amb garbo i vehemència. En contraposició, la Muriel Casals, que llegia, s'ha mostrat serena, amb un toc d'inexpressivitat que hauria de reciclar versus emoció continguda. És la meva opinió, mancarebbe i, a més, cadascú és com és, certament. 

De tota manera, la Muriel ha estat la portaveu de les tres paraules claus que la catalana i el català del carrer poden fer seves perfectament: Ni pla A, ni pla B. Volem unitat, urnes i independència. Doncs, som'hi, que no ha estat res. Aquesta és una de les propostes que més m'ha agradat de l'acte central de la campanya Ara és l'hora. 

De la Carme Forcadell em quedaria amb aquestes paraules: les preguntes pactades unitàriament el 12 de desembre tampoc no eren les nostres i les vam acceptar. Donem suport a la consulta alternativa sempre i quan es refaci la unitat política que ha de donar lloc a la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries en el termini de tres mesos. 

Per tant, ara i aquí les pèrdues toquen tothom, no només els partits. I el que esperem d'ells és que estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Nois, és l'època de les renúncies, no de penjar-nos medalles. I, sobretot, que no maregin la perdiu, com ara l'Herrera que, a hores d'ara, ja no sabem, no només si anirà a votar o no, sinó si potser el 9N estarà ingressat en una clínica per a cagadubtes compulsius. 

I ja n'hi ha prou de flagel.lar-nos! Ho he dit en altres ocasions, ho sé. Crec que som masoquistes de mena. I els desànims... empassem-nos-els una mica. Personalment, m'apunto a la revolució del somriure, i això que sóc una mica pessimista de mena. Però ja començo a somriure des del convenciment que arribarà el dia de la nostra llibertat.

Ep, Agnès, i no t'oblides de la tercera dona. Ecco! De la Carme Sansa em quedaria amb el crescendo en l'emoció de les paraules recitades ben dites, dels gestos adients, de la confiança transmesa. Sentint-la i veient-la he pensat que realment sí, que tot és possible... 

De tot plegat, però, en parla i superbé i superdocumentat i des de l'experiència d'un món teatral que se'l coneix pels quatre costats, "al dedillo", l'amic Quico. Els seu article es titula Deus ex machina, pas endavant i desenllaç. I és, segurament ,el millor comentari de la jornada d'avui. Des de l'òptica teatral "clàssica" per un poc clàssic Quico Romeu. Delicious!

Ara és l'hora de la unitat des de la revolució del somriure que refloreix com instintivament. És l'hora de continuar treballant junts per un projecte comú. L'hora d'encaminar-nos cap a la independència de Catalunya, si una majoria del poble català així ho vol. Perquè viurem lliures o morirem!