AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Atrevir-se a aquestes hores de la nit a escriure unes ratlles que en alguns casos veuran la llum demà al matí és un esport d'aventura superarriscat en els temps que corren. Perquè vés a saber amb quina notícia ens despertem dimarts. I, per tant, el que ara i aquí escrigui segurament ja haurà caducat abans fins i tot de ser escrit i, no diguem, llegit.
No sé si gosar dir que la consulta, tal i com la veníem anunciant i esperant, no se celebrarà. Això és el que indiquen les filtracions de la cimera d'aquest dilluns. I, és clar, la notícia, encara per confirmar, produeix una barreja d'incertesa i de recança difícils de mesurar, però reals, molt reals. Massa reals, potser.
I això em trasllada a un tema que darrerament m'apassiona: el de l'enyorament. No em refereixo al sentiment que provoca neguit, tristor, desig de tornar-hi i de repetir-hi perquè trobem a faltar una persona estimada, per exemple, o quelcom viscut. Això ja entra dintre de l'imaginari col.lectiu quan sentim la paraula enyor.
Més aviat al.ludeixo a l'emoció profunda, que et sacseja per dins i que et deixa KO, quan trobes a faltar paraules i gestos i moments i... que no has sentit mai, que no has viscut mai... Mai, però que enyores amb una recança extraordinària, tan summament estremidora que et fa plorar o bé et fa posar de malhumor per la impossibilitat de sentir-los i tenir-los.
I què diré de les persones... que mai has vist, ni tocat, ni escoltat i que mai t'han vist, ni tocat, ni escoltat... però que són tangibles, de carn i ossos... que les portes dintre del cor com si haguessis viscut amb elles esdeveniments... crucials. Com el cas que ocupa l'espai d'aquest post que s'està vestint una mica, només una miqueta, de principi de comiat.
Entrem en la setmana decisiva. De fet, ja portem diversos dies que porten l'adjectiu d'històric, memorable... Ara n'afegim un altre: demà o bé demà passat seran dies crucials per al rumb de la reivindicació independentista per al nostre país.
No vol pas dir que tot s'acabi, mancarebbe, sinó que les coses i les maneres i les persones prendran altres camins per a poder portar endavant el projecte comú. No oblidem la meta. La resta són mitjans per arribar-hi. Recordem les paraules del poeta: Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar.
Ara és l'hora de no aferrar-nos als fulls de ruta traçats per a aconseguir la meta proposada: una Catalunya sobirana. És l'hora de discernir quines són les millors opcions i posar fil a l'agulla per a portar-les a terme. L'hora de dir sí a Catalunya per damunt d'ideologies, de recances i d'enyors.
Viurem lliures o morirem. Hem començat ja a morir una mica als nostres plans i maneres de fer i de ser per a escriure la història de la nostra llibertat des d'un full en blanc. Perquè encara no hem viscut mai la Catalunya lliure de demà, però l'enyorem com si l'haguéssim tinguda. Els italians diuen mi manchi molto. Doncs això, Catalunya plenament sobirana, mi manchi molto, anzi, moltíssimo!
No sé si gosar dir que la consulta, tal i com la veníem anunciant i esperant, no se celebrarà. Això és el que indiquen les filtracions de la cimera d'aquest dilluns. I, és clar, la notícia, encara per confirmar, produeix una barreja d'incertesa i de recança difícils de mesurar, però reals, molt reals. Massa reals, potser.
I això em trasllada a un tema que darrerament m'apassiona: el de l'enyorament. No em refereixo al sentiment que provoca neguit, tristor, desig de tornar-hi i de repetir-hi perquè trobem a faltar una persona estimada, per exemple, o quelcom viscut. Això ja entra dintre de l'imaginari col.lectiu quan sentim la paraula enyor.
Més aviat al.ludeixo a l'emoció profunda, que et sacseja per dins i que et deixa KO, quan trobes a faltar paraules i gestos i moments i... que no has sentit mai, que no has viscut mai... Mai, però que enyores amb una recança extraordinària, tan summament estremidora que et fa plorar o bé et fa posar de malhumor per la impossibilitat de sentir-los i tenir-los.
I què diré de les persones... que mai has vist, ni tocat, ni escoltat i que mai t'han vist, ni tocat, ni escoltat... però que són tangibles, de carn i ossos... que les portes dintre del cor com si haguessis viscut amb elles esdeveniments... crucials. Com el cas que ocupa l'espai d'aquest post que s'està vestint una mica, només una miqueta, de principi de comiat.
Entrem en la setmana decisiva. De fet, ja portem diversos dies que porten l'adjectiu d'històric, memorable... Ara n'afegim un altre: demà o bé demà passat seran dies crucials per al rumb de la reivindicació independentista per al nostre país.
No vol pas dir que tot s'acabi, mancarebbe, sinó que les coses i les maneres i les persones prendran altres camins per a poder portar endavant el projecte comú. No oblidem la meta. La resta són mitjans per arribar-hi. Recordem les paraules del poeta: Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar.
Ara és l'hora de no aferrar-nos als fulls de ruta traçats per a aconseguir la meta proposada: una Catalunya sobirana. És l'hora de discernir quines són les millors opcions i posar fil a l'agulla per a portar-les a terme. L'hora de dir sí a Catalunya per damunt d'ideologies, de recances i d'enyors.
Viurem lliures o morirem. Hem començat ja a morir una mica als nostres plans i maneres de fer i de ser per a escriure la història de la nostra llibertat des d'un full en blanc. Perquè encara no hem viscut mai la Catalunya lliure de demà, però l'enyorem com si l'haguéssim tinguda. Els italians diuen mi manchi molto. Doncs això, Catalunya plenament sobirana, mi manchi molto, anzi, moltíssimo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada