CRISTIANS I ANARQUISTES UNITS PER CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Sembla mentida, però ja només falten 12 dies per al 9N. I mira que n'hem passat de peripècies. I segurament encara ens en falten. Però avui no deixa de ser una jornada de tardor i de transició. En la qual uns i altres ens hem mirat com de reüll, des de la finestra, sense que se'ns veiés massa, a veure qui n'una s'empescava el del davant.

Per això pot ser un bon moment per a començar a recapitular també un mica el que ha estat aquest intent de donar raons que s'ha anat com desviant del propòsit inicial. Compte, només aparentment, perquè en cada text, en cada excusa per a comunicar el que penso, sento i espero sempre hi ha hagut alguna bona raó per a fer-ho.

Us he de confessar que jo mateixa he fet una evolució, no diré de 360 graus, però sí de molts graus. Les perspectives han anat canviant, les amistats també. I algunes d'elles m'han acostat al món de la reivindicació independentista des de punts de vista que mai no hagués pensat que compartiria, per exemple l'anarquisme. 

I, a propòsit d'això, ha caigut a les meves mans un llibre en italià que parla de la relació entre cristians i anarquistes. I voldria reproduir les paraules d'un autor que el prologa perquè em semblen genials i perquè em recorden unes altres d'un anarquista superentregat a la causa de la pàtria catalana terrenal i tangible, com diria ell, però amb aquesta intuïció profunda que sota cap concepte això vol dir doblegar-se als poders establerts. 

Declarant-se estrany al domini de l'árchon, l'anarquista es revela com un veritable cristià, potser com el veritable cristià, com el que es pren seriosament la bogeria evangèlica que porta a creure que la mateixa pàtria no és d'aquest món i que per això no doblega la la consciència a la lògica del poder en la seva mundanitat.

Per tant, si hagués de fer balanç, hauria de dir que aquesta experiència per a mi ha estat un enriquiment molt i molt gran. I certament, s'ha acomplert el que deia en el primer post dels 277 que n'he publicat tenint en compte aquest que llegiu. Deia el 16 de desembre de 2013:

Comencem aquest camí cap a la consulta del 9 de novembre de 2014. D'aquí el nom de 329. Són els dies que hi falten. 

I parlant de camí, precisament la primera de les raons per a poder fer la consulta és aquesta: Més important que la meta és el camí. Per què? Perquè el mot camí evoca un procés, quelcom que es va fent, que es va madurant, que es va teixint. 

I nosaltres, com a poble, ens anem fent, anem madurant, volem teixir la nostra pròpia història des de la pau, la justícia i l'amor. Sense rancúnies, sense odis, sense passar factura a ningú. Des de la positivitat. Amb la mà estesa. Amb el cor obert. 

Ara és l'hora de no doblegar-nos als poders establerts. És l'hora de reivindicar-nos com a poble que vol teixir la seva història des de la pau, la justícia i l'amor. L'hora de tenir la mà estesa i el cor obert vers tots aquells que volen veure Catalunya lliure i sobirana, des de perspectives diverses que ens enriqueixen com el cristianisme i l'anarquisme.