divendres, 12 de setembre del 2014

LA VANGUARDIA, ENTRE DUES I TRES AIGÜES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDoncs sí, ja li ha arribat el torn. Si fa pràcticament un mes m'ocupava de la insígnia del grup Prisa, el diari El País, el day after em toca "hincarle el diente" a la fragata del grup Godó, el diari La Vanguardia. I si llavors ho feia amb un mena de novenari laic, ara desglosso les meves personalíssimes reflexions en forma de 5 misteris, no pas del rosari, come mai, sinó d'una realitat que supera, en moltes ocasions, la ficció.

Espero que en aquesta ocasió la conseqüència del post no sigui el bloqueig i posterior tancament del meu facebook, com va passar llavors... Encara que tot és possible. I això que jo no sóc ni Forcadell, ni Casals, ni menys en Mas o en Pujol. Només una dona que escriu el que pensa en veu alta i potser per això incomoda.

Primer misteri: la Vanguardia, el més camaleònic

Com sap tothom i, de fet, vaig aprendre a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l'Autònoma de Barcelona, els anys 80, la Vanguardia ha estat i és un dels diaris més camaleònics de la història del periodisme a casa nostra. I, sincerament, crec que també ho serà en el futur. I si no, llegiu l'editorial del seu director a dia d'avui, que per tres vegades usa l'expressió: no girar l'esquena a la realitat

De fet, el diari, lluny d'endurir les seves posicions, contràriament al que ha fet El País, en acostar-se la Diada, ha anat nedant entre dues aigües, a l'espera, d'altra banda, de la progressiva incorporació, després de les vacances, dels seus habituals comentaristes, molts dels quals, no es pot negar, són proconsulta i fins proindependència. Això garanteix l'expressió d'una pluralitat d'opinions que pot arribar a fidelitzar alguns dels seus lectors, però també a desorientar-ne a molts d'altres que prefereixen canviar de lectures.

Segon misteri: el diari aliat dels règims i els governs de torn

I és que el diari de la corona espanyola a casa nostra no crec que tingui a hores d'ara una posició còmoda en tota aquesta deriva independentista. Ni tan sols el canvi "apañao" de director es pot escapar d'aquest eixamplament en la comprensió política de la realitat que propugna. Perquè, per naturalesa, sempre s'ha aliat amb els règims i els governs de torn. 

I com que, a hores d'ara, el govern català està liderat per un president que no baixa del burro pel que fa a convocar la consulta del 9 de novembre, i, d'altra banda, la tossuderia dels curts tampoc fa donar el braç a tòrcer al del govern espanyol... tot plegat ha de provocar en la propietat i la direcció del diari una barreja de "desazón" i carreró sense sortida molt i molt estressant. 



Tercer misteri: el mitjà descol.locat per la societat civil

A aquestes apreciacions encara se n'ha de sumar una altra no menys preocupant, per la manca d'experiència en la gestió d'aquesta nova realitat emergent que creix com l'escuma: què dimonis fa la Vanguardia amb l'anomenada societat civil? Com l'encaixa? No és un règim ni un govern. I doncs, què és? Atenent al que va passar ahir... Un milió 800 mil persones que surten al carrer i criden que volen votar i decidir quin país somnien i sota quin règim... El govern ja vindrà després.

Per tant, el diari està descol.locat, fins el punt de publicar els anuncis de la campanya Ara és l'hora que expressen, teòricament, missatges contraris a la filosofia del mitjà. E questo, come si mangia? Empassant-nos-ho acríticament. I això no pot ser. Almenys hem d'evidenciar el clima d'incoherències radicals que es respiren tant a Espanya, com a Catalunya, per adonar-nos que "no es oro todo lo que reluce", o com es digui. 

Quart misteri: la seva màxima, no girar-s'hi d'esquena

Només així podrà sobreviure als nous temps que s'albiren. La màxima que Màrius Carol aplica al govern espanyol, implícitament dibuixa la tàctica més que secular del diari. I per la qual hi continua fent una aposta clara. Passi el que passi, la Vanguardia no passarà, sobreviurà, s'espavilarà per a adaptar-se a la nova situació com sigui. 

Perquè girar-se d'esquena a la realitat vol dir propiciar que li donin l'esquena els lectors actuals i els potencials. En aquest sentit, crec sincerament que qui hauria d'aprendre del diari és l'executiu espanyol. Rajoy i sus muchachos haurien de rebre unes quantes classes magistrals de Godó i sus magníficos per a esquivar cops a dreta i a esquerre i sortir-ne, de moment, victoriosos.

Cinquè misteri: la Vanguardia, defensor de la tercera via

Carol apunta cap a una tercera via que no crec que ni ell mateix sàpiga en què ha de o pot consistir, en aquests moments. Canvis d'estil, de mirades, de llenguatge, de clima. La darrera expressió de l'editorial ho recull així: Cal eixamplar la comprensió política de la realitat, davant la qual sempre és millor no girar-s'hi d'esquena.

Aportacions molt vagues i etèries. Com s'eixampla la comprensió política de la realitat? Això ens ho haurà d'explicar el director en un altre editorial, no? Aquesta seria la seva carta de navegació, no ja entre dues aigües -consulta, sí - consulta, no; legalitat, sí - legalitat, no; Ara és l'hora - I ara no és l'hora; desobediència, sí - desobediència, no; espanyolisme - catalanisme...-, sinó entre tres aigues -sí, no, tercera via indefinida-. 

Així les coses, si optem per seguir navegant amb la Vanguardia per les aigües de la realitat políticament eixamplada, convé que no ens oblidem de portar a sobre bosses de plàstic per si de cas ens maregem. I jo, sóc molt propícia a vomitar. Per això, em sembla que continuaré el viatge en un altre vaixell. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada