dimecres, 27 d’agost del 2014

LA CATALUNYA NETA I CARREGADA DE RAÓ

Sabadell, 27 d'agost de 2014

Benvolgut Sr. Ernest Maragall,

Perdoni el meu atreviment, però en llegir ahir, a última hora de la nit, la seva Carta als catalans, publicada pel diari Ara, no m'he pogut estar d'escriure'n aquesta altra, senzilla i entusiasta, no com a resposta a la seva, Deu me'n guard!, sinó com a punt de partida de la meva reflexió quotidiana.

Els comentaris publicats pel diari ja assenyalaven el seu encert i claredat en l'exposició de l'itinerari a seguir en els propers dies fins a arribar a la consulta del 9 de novembre. M'hi sumo totalment. Quant a la seva proposta d'una Aliança Catalana que inclogui tots els partits i corrents polítics i cívics que en donen suport, per a portar el procés endavant, la veritat és que no puc fer-ne una valoració perquè no hi estic tan ficada com per a calibrar-ne l'encert, les possibilitats i les conseqüències.

El que sí m'agradaria compartir amb vostè, per a mi sempre serà el conseller d'ensenyament Maragall, és el que ha suscitat l'expressió seva que apareix quasi al final de la carta: "la Catalunya neta i carregada de raó". La trobo molt adequada i tot un repte. I li diré per què.

Tot i que, en un principi, per deformació professional, em sorgia el següent sil.logisme: "Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra", no hi ha ningú que estigui net de culpa, tant si creu com si no creu; ergo, aquesta Catalunya no existeix o com a molt s'obre un doble interrogant: on és i qui en forma part? 

A poc a poc, a mesura que li vaig donant voltes a l'assumpte, i pensi que sóc dona i que li he donat moltes voltes, i situo l'expressió en el seu context, entenc que no es pot separar la Catalunya neta de la carregada de raó. 

Aquesta Catalunya som tu, ell, jo, vosaltres, ells i nosaltres, i no estic fent pas un repàs dels pronoms personals, però sí que voldria personalitzar al màxim qui som i qui no som. No som pas els corruptes de sempre i de darrera hora, ni som els cridaners histèrics que veuen amenaces arreu perquè ells són uns maltractadors nats, ni tampoc els profetes de calamitats que vaticinen la pitjor de les realitats possibles si marxem d'Espanya. 

Som només dones, homes, famílies... normals i corrents, que ens guanyem la vida amb la suor del nostre treball, si en tenim, que ens solidaritzem amb els nostres veïns que s'ho passen malament, que no ens agrada justificar-nos cada cop que sortim del territori perquè som catalans, que no volem ser mai més estigmatitzats per aquest motiu, que no entenem el per què d'aquesta campanya orquestrada fa temps contra nosaltres. 

Som només catalanes i catalans de tots els signes polítics, de tots els credos, de procedències ben diverses que lluitem per a fer d’aquest país una llar acollidora per a tothom qui vulgui dignificar la condició humana des de la catalanitat més elegant, assenyada i arrauxada alhora.



Som només la nació que malda per obrir-se pas, suaument i sense grans pretensions, en el panorama polític internacional. Per a dir la seva en favor de la pau i la justícia per als pobles de la terra. I a canvi, com diu vostè, rebre atenció i respecte.

Som només, i quina grandesa, persones amb moltes qualitats i aptituds, i també amb moltes fragilitats i limitacions, que malgrat les nostres inseguretats i incerteses davant el desconegut, volem dir sí a la vida nova que s’obre pel nostre país. Encara que ens comprometi. Perquè ja hem entès, ara sí, que no hi ha volta enrere. Ara és l'hora.

Segurament podria continuar enumerant el que som i el que no som i em deixaria moltes coses de dir. Vostè i altres analistes i ciutadans d'aquests que deia normals i corrents, i jo mateixa hem citat i recitat aquests dies, en moltes ocasions, els últims molts del poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. Ara crec que ens convé recuperar alguns versos més del poema, especialment els que diuen: 

Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.



Bé, arribo al final de la meva carta. Agraeixo de tot cor les seves aportacions lúcides i ben apamades. I m'acomiado amb aquestes paraules de collita pròpia: 

Ara és l'hora de respondre afirmativament a la pregunta decisiva que "la Catalunya neta i carregada de raó" ens adreça en "aquest espai d'història" i en aquest "minúscul territori": m’estimes? m'estimeu? I tot i que els catalans som austers en la demostració dels afectes, ara i aquí se’ns demana un excés de paraules i petons i abraçades. 

No sé què li semblarà a vostè aquest final, carregat d'emoció, però ens convé deixar-nos anar, que el cor flueixi i que sigui el que sigui. Posem de la nostra part com si tot depengués de nosaltres i després... en el meu cas... ho deixo a les mans del meu Estimat i em confio com una nena a la falda de la mare.

Cordialment,
Agnès Armengol Altayó 

L'altre The end:
Què us pensàveu? Que potser amb la gravetat de la carta deixaria de dir que sí, que m'estimo Catalunya amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i que estimo els catalans i les catalanes nets/netes i carregats/carregades de raó. Doncs no, ja ho he dit que us estimo molt i que la vida és molt grossa, com em van dir ahir, i que val la pena viure-la fino in fondo, a tope. I ara és l'hora!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada