I A MI, QUÈ?

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El cansament d’ahir no és res comparable amb el que tinc ara mateix. Però és que el volum de la tele dels veïns de carreró és incomparablement més alt que el que pugui tolerar la meva oïda, i el meu cos sencer a aquestes hores de la nit. I, malgrat tot, cansament i soroll i desgana, no puc deixar de consignar les vivències d’aquest dia que ja ha passat.

Una dada positiva: crec que he escrit més en aquests vuit mesos d’aventura de les 329 raons que en tota la meva vida. Exagero, és un dir... I escriure, m’encanta, em relaxa, em fa sortir de mi mateixa una i altra vegada per a mirar el món i la vida amb uns altres ulls. És una experiència extraordinària. A més, he crescut en constància i molt. Ahhh, tinc l’autoestima pels núvols. Baixa a la terra dels mortals, Agnès, i mira...

Out quant a notícies i declaracions, desintoxicada de les picabaralles d’uns i de l’atiament d’odis d’uns altres, però a mercè de la tossuderia dels qui s’entesten a fer de parella de la guàrdia civil per a dir-nos què no podem fer i fins on no podem arribar i amb qui no podem parlar... Doncs miro i veig que és la segona vegada que em bloquegen el facebook.

Hi ha algú interessat a silenciar la meva veu? Pitjor per ell o per ella o per ells en plural. No sóc una criatura, he passat amb escreix la majoria d’edat. No tinc cap malaltia mental, que jo sàpiga, ni sóc al.lèrgica a cap medicament, només ho sóc a la manca de llibertat d’expressió...

Una pataleta d'estiu? Poques vegades m’heu vist així, oi? Les intol.leràncies em posen malalta, no hi puc fer més. O sí? L’antídot, Agnès. Manoi, no me’n recordava: viure la serenitat del present amb indiferència. No per a fer el que em doni la gana, sinó per a dir-me una i altra vegada que tan de bo sigui capaç d’alliberar-me de tot condicionament estúpid i infantil. 

I a mi, què? Voleu dir que podré arribar a pronunciar aquestes paraules de manera lliure i responsable? Doncs no ho sé, però, almenys, ho intento. Per cert, us trobo a faltar: mi mancate molto!