EL PRIMER MINUT I MIG

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. En honor a la veritat i a la confiança, he de dir que el títol d’avui l’he robat d’una conversa nocturna amb un bon amic. L’expressió la va fer servir ell en manifestar-li jo que si ens trobéssim cara a cara segur que em posaria vermella, no sabria què dir i miraria cap a un altre costat per timidesa.

Per sort, el meu seductor conversador, ho és i molt encara que digui que no, em va tranquil·litzar d’allò més quan em va assegurar que a ell li passaria el mateix i que això es produiria només durant el nostre primer minut i mig compartit perquè després riuríem plegats.

Em fa pensar molt això del primer minut i mig en una relació... És clar que depèn de si els interlocutors es coneixen o no, de si parlen a plena llum o a les fosques, de si tenen la gota o estan frescos com una rosa... Però aquest primer minut i mig, pot ser decisiu? El podem obviar? És intranscendent?

Com seran els 90 primers segons de la compareixença del Pujol al Parlament? O els de la Chacón amb el Rivera i la Camacho l’11 de setembre? Com seran els meus amb els companys de tram de la Diada? Per no dir com serà el primer minut i mig del jutge encarregat d’estudiar la querella de “Manos limpias” contra la Forcadell?

I després de l’11 de setembre, com serà el primer minut i mig de reaccions mediàtiques? I si se celebra la consulta el 9 de novembre, com seran els 90 primers segons d’espera continguda del dia abans? I els del day after, com seran?

I encara que em deixi portar per una certa tristesa i ràbia i indignació... Com devia ser el primer minut i mig de periodista degollat al costat del seu botxí, o el dels nens que jugaven a la platja a Gaza, o els dels passatgers de l’avió abatut a Ucraïna, o el dels cristians decapitats i torturats a l’Irak?

El que m’hagués agradat veure i viure de totes totes seria la cara de l’alcalde de Valladolid durant el nostre primer minut i mig d’estada conjunta en un ascensor sense que jo m’hagués arrancat el sostenidor. El molt cretí s’hauria hagut de menjar una a una les declaracions pronunciades. És una mostra més del “macho ibérico” del qual ens volem lliurar? Perdoneu la duresa, però hi ha coses que em sulfuren.

The time goes by. Les conjuntures i les conjectures ens influeixen, això també és del meu amic, però el que està clar és que Ara és l’hora! I no podem menysprear ni un de sol dels primers minuts i mig de la nostra vida per dir ben alt i ben fort que el futur és nostre. I que el primer minut i mig de llibertat reconeguda per al nostre poble serà diàfan, radiant i esperançador.

Per cert, carissimi, ja tenim el primer minut i mig de lectura superat. Visca la Catalunya lliure del primer minut i mig!