A 55 METRES D'ALÇADA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha qui té un vertigen considerable i això fa que no s’atreveixi a mirar des de massa amunt la realitat. Fa por. I si perdo l’equilibri? I si no poso el peu bé i em fumo de lloros? I si en la meva caiguda arrossego els que van al davant i llavors els del darrere s’amunteguen al meu damunt. I si...

A 55 metres d’alçada, tot es veu diferent, immens, inabastable en l’horitzó. Pujar els més de 170 esglaons de l’escala estreta de cargol del campanar de Santa Maria ha estat una experiència inoblidable. Et conformes amb poc, Agnès! Potser sí. M’acontento amb tastar les petites coses de cada dia, assaborint-les com si mai més les hagués de tornar a provar. Llavors, no falla, resulten sempre noves.

Tot contemplant amb un grup d’amigues, i el senyor que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos, Cervera i comarca en tota la seva amplitud, des de la torre més alta del món conegut, en aquell moment, m’he tornat una mica nena. Així és que he obert els braços, sense cap vergonya, i he tancat els ulls i he sentit el vent fregant tots els racons del meu cos. I m’he dit cap endins: serà això la llibertat?

Quan he tornat a obrir els ulls, m’he trobat amb una de les senyeres estelades, la del sindicat, que onejava en la distància fent de sentinella, com les sis campanes de Santa Maria que dringuen per la força dels campaners que conserven les velles i bones tradicions dels diferents tocs... I avui, senzillament m’abraçaven, ens abraçaven amb una benvolença exquisida. T’has tornat boja?

La Via catalana, la consulta del 9 de novembre, el dia després... ens poden fer vertigen. I si els qui ens empaiten, perquè no poden suportar que somniem un país independent, ens cauen al damunt, ens fan perdre l’equilibri i ensopeguem? Doncs ja ens aixecarem, però no per això ens hem de deixar robar la llibertat i paralitzar-nos i no fer res, i queixar-nos, i barallar-nos i criticar-nos...

Són les 12 de la nit. Les campanes toquen ben a prop de la meva estança. Un dia menys per a la nostra llibertat, penso. I em deixo caure al llit, i tanco els ulls i estenc els braços, i sento que un calfred recorre tots els racons del meu cos.

I és que, a 55 metres d’alçada... el cor batega emocionat. I el de la nostra estimada Catalunya també. I sabeu per què? Perquè està molt més a prop de la pàtria del cel, com diria el nostre poeta, Mn. Cinto Verdaguer.