DO IT: CATALUNYA TÉ MANIA DE LLIBERTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Encara que la guàrdia civil ens robi les estelades o que el Millo punxi el globus vaticinant una baixa participació a la Via Catalana. Encara que la Soraya decreti la suspensió de la llei de consultes abans que el Parlament l'hagi aprovat o que el Junqueras sigui una mena d'Sherk a la catalana, segons alguns periodistes de pacotilla... Catalunya té mania de llibertat!

I per si de cas algú ho posa en qüestió, el consell assessor del centre de RTVE a Sant Cugat no en té cap dubte. Per aquest motiu, ha atorgat el premi Miramar a l'spot Eleutheromania, que promociona la independència, produït per quatre estudiants de la Pompeu Fabra. Us el recomano vivament. I ja podeu pensar que aquest és el pretext per al meu post d'avui. Doncs sí.

Catalunya té una malaltia que es diu eleutheromania i que consisteix en un intens i irrefrenable desig de llibertat. O sigui, que els catalans som uns eleutheronòmans o maníacs de llibertat fins al final, sempre i en tot. I ja no podem parar, és un desig irrefrenable que cap teràpia pot mitigar o aturar.

I com són els eleutheronòmans? Doncs són persones disposades a perdre els nòvios i les nòvies, la família, la feina, fins i tot el seny. Homes i dones capaços d'estar dies sense menjar, de quedar-se glaçats en un banc del parc, d'anar a la presó, de suportar humiliacions i burles i de rebre com a càstig-premi, l'aïllament.

I tot i que les possibilitats puguin semblar ínfimes, en intentar-ho ja no es poden aturar, i la sensació que s'experimenta és incomparablement millor que cap altra que es pugui imaginar. Per això, els maníacs catalans d'alliberament tenen com a objectiu contagiar als altres la seva malaltia. El missatge, claríssim: Do it! fins al final: Freedom from Catalonia.

Fes-ho! En primer lloc, és imprescindible tenir un cens de maníacs de llibertat. Així és que si encara no t'has inscrit a la Via Catalana 2014, fes-ho! Serà una bona manera de saber quants som i poder establir si ens trobem davant d'una pandèmia d'eleutheromania o encara no.  

En segon lloc, si vols saber si ets candidat a ser maníac de la llibertat per a Catalunya, només cal que contestis aquest petit test:

• Estàs disposat a lluitar fins al final perquè es pugui celebrar la consulta?
• Vols que Catalunya esdevingui un estat?
• Vols que aquest estat sigui independent?

En tercer lloc, convé que registris en una pauta la teva capacitat de resistència a la provocació, al patiment i al desànim, i la teva disposició A estimar Catalunya amb tot el cor i amb tota l'ànima. El camí que hem encetat és una cursa de fons, així és que cal dosificar bé les forces per a no defallir en l'intent i arribar fins a la meta.

El proper 11 de setembre serà la prova de foc per l'afluència massiva d'eleutherònoms a Barcelona a fi de reproduir la "V" de voluntat, victòria i votació. Et perdràs aquest esdeveniment únic en la història del país? Jo no. Per res del món. Perquè sóc una maníaca  catalana irrefrenable i contagiosa de llibertat. I tu? Do it!

BLANC SOBRE NEGRE: MÉS QUE UNA BANDERA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui he tornat a fer de les meves per la xarxa, interessada pel següent titular: Ja són 20 les poblacions que penjaran la bandera negra aquesta diada. Des de fa uns dies que m'havia cridat l'atenció això de la bandera negra i no sabia de què es tractava. Així és que m'he tornat tafanera durant una bona estona i he anat navegant d'una referència a una altra. 

La Bandera de Santa Eulàlia i la Bandera Negra

Ja us aniré procurant els enllaços que m'han semblat més adequats per a cada qüestió, però deixeu-me que faci les meves peculiars interpretacions de tot plegat. Unes aportacions que van, ja ho intuïu, en la meva línia i que m'emociona fer-vos-les arribar cada vegada més sense embuts, perquè ja sabeu, com bonament em plau de vestir-me (parafrasejant un vers de Martí i Pol).

Sí que voldria començar citant unes paraules, potser una mica queixoses, però que expressen perfectament la meva ignorància sobre el tema. Ho recullo de la web, www.11setembre1714.org, que pretén homenatjar els militars catalans que moriren per aconseguir la llibertat de Catalunya i donar a conèixer una de les batalles més salvatges, brutals i sanguinàries del segle XVIII, la de l'11 de setembre de 1714. Sempre referint-se a la Bandera de Santa Eulàlia, es diu: 

Malgrat ser un símbol místico-religios de transcendental significació per a la Ciutat de Barcelona i pel conjunt de la Nació Catalana, l'actual classe política catalana, amb la connivència dels cercles acadèmics oficials, l'han relegat a la marginalitat (...). Era una bandera reverenciada en extrem, que només era treta de la Casa de la Ciutat en casos de perill extrem.

I és clar, l'actual Bandera Negra, oficialitzada pel Museu d'història de Catalunya, ja no té representada a la Santa patrona de Barcelona, però sí la creu en forma d'aspa que dóna lloc al nom de creu de Santa Eulàlia. I a mi m'ha semblat fantàstic, què voleu que us digui, perquè m'ha ajudat a acostar-me a tot un univers conegut i desconegut alhora. E questo come si mangia, carissima? Com es pot. Anem a pams. 

Sobre el conegut
Que podeu trobar un munt d'informació pel que fa a la passió o llegenda que explica el martiri de Santa Eulàlia. Us recomano la de la Parròquia de Santa Eulàlia de Provençana perquè és fàcil i amena de llegir. Què en destacaria? Allà vaig.

L'Imperi romà decreta l'enèsima persecució dels cristians i Eulàlia, una adolescent entusiasta i apassionada, moguda per un amor "extrem" per Jesucrist, marxa cap a Barcelona, hi ha qui diu que des de Sarrià. Se'n va a veure el jutge i li retreu l'arrogància amb la qual fa patir i martiritza als seus companys de fe.

Després de tot un estira i arronsa, la noia pateix unes quantes tortures i, al final, és condemnada a morir crucificada despullada del tot (li havien arrencat fins i tot les ungles i cremat els pits). Desenllaç preciós, dintre de les crueltats que pateix: una nevada cobreix el seu cos nu i mor "amb un somriure que acarona els cors dels qui la ploren".

Sobre el desconegut
Doncs que aquesta Bandera fos una de les relíquies més venerades de la ciutat de Barcelona. Ni idea. I és que de la nostra història en sabem ben poc, o en sé ben poc.

Més aviat, el que em venen al cap són un munt de preguntes: què dir del disseny actual que recull el símbol del martiri cristià, la creu, en la qual hi conflueixen dues "V". I de l'estel que l'acompanya? I del color negre, evocador del dol, que fa de fons? Aquests blancs sobre negres, què voldran dir?

I més que respostes, us deixo amb els suggeriments interpretatius "made in Agnès Armengol" que segur que no els trobeu enlloc més. Són denominació d'origen, per tant. Dels quals, per cert, podeu pensar el que volgueu, bandejar o abraçar. Sou completa i escandalosament lliures. Atenció.

Interpretacions

Blanc sobre negre. Poc blanc. La vida triomfa sobre la mort, aplicat a persones i a col.lectivitats de persones, a nacions... Es pot donar la vida per la pàtria? No només es pot, sinó que molts avantpassats nostres ho han fet. I hi ha moltes maneres de portar-ho a terme, cruentament, ras i curt, o sent objecte de descrèdit, de calúmnies i de difamacions, d'arraconaments, d'oblits, a poc a poc.

Blanc sobre negre. Molt de negre, molt de dol, de dolor, de plors i de penes. Som un poble fet a cops de derrotes? Si féssim una consulta i coneguéssim la nostra història, hauríem de votar no pas Sí + Sí, sinó un cinc cents mil "sís". I això ens fa i ens ha de fer més humils. La vulnerabilitat no és gens dolenta. És la mestra de la vida que ens vacuna contra l'arrogància dels que es creuen sempre guanyadors. Però de què? O de qui?

Blanc sobre negre. La llibertat i l'entrega de la vida van del bracet. La creu remet a les arrels del nostre poble que ni podem, ni hem de voler oblidar perquè ens donen una consistència ferma que res ni ningú pot fer trontollar. La llibertat apunta al futur desconegut, a allò que volem aconseguir, que és a tocar. Us imagineu poder recórrer amb la punta dels dits el contorn de Catalunya com qui frega el cos del seu estimat sense deixar-se ni un de sol dels seus racons. Alarma vermella, Agnès, que la cosa puja de to! Seran les hormones...

Jutge pervers
Bromes a part, i posats a somniar. Sabeu com comença Eulàlia els seus retrets a l'autoritat que ordena el martiri dels cristians? Doncs així: «Jutge pervers, ¿per què t’asseus amb aquesta altivesa, sense témer Déu altíssim i veritable que està damunt de tots els teus emperadors i de tu mateix? I, si ella, que era santa, ho va dir, no podrem repetir tots els patriotes si arribem a sentir del constitucional que la llei de consultes no val: "Jutges perversos..."

Però és clar, això són només elucubracions d'una tarda d'estiu de finals d'agost agitada i una mica "pazza" (boja). 

PERET CANTA "ARA ÉS L'HORA" DES DEL CEL

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. "Cantar conmigo para querer cantar, la alegría de vivir..." Un altre homenatge al Peret... Previsible? Pel meu estil i tarannà potser sí i potser no. Doncs per a mi no hi ha dubte. I avui, essent una mica camaleònica, no he dormit massa bé, us vull confessar secrets de l'alter ego de l'Agnès Armengol. 

Em vaig criar escoltant els poemes de Machado interpretats per Joan Manel Serrat, del mateix barri de la meva mare, el Poble Sec. Em sabia de memòria bona part de les cançons del Dúo dinámico. M'emocionava escoltant Yesterday dels Beatles, una de les meves preferides. I Eres tú, de Mocedades. Més tard, amb la Marina Rossell vaig aprendre a dir Sóc una dona. Ah, i les Sarsueles no faltaven a casa. I el pare de la rumba catalana, tampoc. Tot adquirit, come di solito, per l'època, a través del "Círculo de lectores".

Els 70 i part dels 80, abans de donar un tomb important en la meva vida, vaig créixer acompanyada d'aquest univers, per a mi meravellós i, mirat en perspectiva, molt i molt eclèctic. No exempt, és clar, d'ensurts, com el cop d'estat del 23 F. Recordo perfectament aquella tarda, sentint per la ràdio el debat al congrés dels diputats, els trets, el silenci... i la música militar. Amb l'ànsia pel retorn del meu pare a casa. Ell, que feia poc s'havia afiliat al Partit Socialista... 

Són moments aquests i d'altres per a la història personal i col.lectiva que no crec que mai s'esborrin de la meva memòria agraïda. Els bons i els no tan bons. Agraïda? Vols dir? Sí, de tot s'aprèn, si ens deixem interpel.lar per les circumstàncies i, sobretot, per les persones que ens acompanyen en el camí de la vida. Sempre, és clar, que siguem capaços de fugir dels nostres mons que, a voltes, de tan escarransits fan pudor d'humitat corrosiva.

Tot i que sóc molt crítica amb alguns diaris, he de reconèixer que el titular de la Vanguardia, referit al traspàs del Peret, m'ha encantat i esgarrifat: La rumba catalana entra al cel. Xapó! Per tant, allà dalt ja deuen estar escoltant en directe "Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder". Tenim, doncs, un ambaixador al cel que representa els interessos de la Catalunya independent perquè "va néixer lliure i decideix". 

Aquesta capacitat de creure en el nostre potencial humà i espiritual o, si voleu, per no ferir susceptibilitats, humà i immaterial, pot ser un bon antídot davant les amenaces, violències, i sortides fora de to que dia sí, dia també volen provocar-nos i portar-nos al terreny de la confrontació i del surrealisme més delirant: a qui han afusellat els trabucaires avui?

Parlant d'estirabots, alguns mitjans digitals qualificaven el Peret de "rumbero separatista". Doncs no sé jo si al cel segreguen els "rumberos" separatistes dels que no ho són. Em costa creure-ho, francament. Del que sí estic convençuda és que al cel ja hi és i que si algun cop li donen un encàrrec, com ara animar l'espera dels nouvinguts a la glòria, abans que Sant Pere obri la porta, sabrà molt bé triar cançons del seu repertori adequades per a cada cas. 

I us asseguro que quan vegi venir segons qui no tindrà cap dubte: "Borriquito como tu, tururú, que no sabe ni la u, tururú. Borriquito como tú, tururú, yo sé más que tú". Ho dic pel Mariano i "sus muchachos". I sóc benèvola, i molt, perquè com a mínim més de 500 anys de purgatori no els hi treu ningú abans d'arribar més lluny. 

Doncs ja ho sabeu, considerem-nos uns privilegiats, perquè la campanya "Ara és l'hora" ha arribat al cel de la mà del Peret. Prega per tots nosaltres, que bona falta ens fa. Prega per la Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, en aquesta hora decisiva!

LA CATALUNYA NETA I CARREGADA DE RAÓ

Sabadell, 27 d'agost de 2014

Benvolgut Sr. Ernest Maragall,

Perdoni el meu atreviment, però en llegir ahir, a última hora de la nit, la seva Carta als catalans, publicada pel diari Ara, no m'he pogut estar d'escriure'n aquesta altra, senzilla i entusiasta, no com a resposta a la seva, Deu me'n guard!, sinó com a punt de partida de la meva reflexió quotidiana.

Els comentaris publicats pel diari ja assenyalaven el seu encert i claredat en l'exposició de l'itinerari a seguir en els propers dies fins a arribar a la consulta del 9 de novembre. M'hi sumo totalment. Quant a la seva proposta d'una Aliança Catalana que inclogui tots els partits i corrents polítics i cívics que en donen suport, per a portar el procés endavant, la veritat és que no puc fer-ne una valoració perquè no hi estic tan ficada com per a calibrar-ne l'encert, les possibilitats i les conseqüències.

El que sí m'agradaria compartir amb vostè, per a mi sempre serà el conseller d'ensenyament Maragall, és el que ha suscitat l'expressió seva que apareix quasi al final de la carta: "la Catalunya neta i carregada de raó". La trobo molt adequada i tot un repte. I li diré per què.

Tot i que, en un principi, per deformació professional, em sorgia el següent sil.logisme: "Qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra", no hi ha ningú que estigui net de culpa, tant si creu com si no creu; ergo, aquesta Catalunya no existeix o com a molt s'obre un doble interrogant: on és i qui en forma part? 

A poc a poc, a mesura que li vaig donant voltes a l'assumpte, i pensi que sóc dona i que li he donat moltes voltes, i situo l'expressió en el seu context, entenc que no es pot separar la Catalunya neta de la carregada de raó. 

Aquesta Catalunya som tu, ell, jo, vosaltres, ells i nosaltres, i no estic fent pas un repàs dels pronoms personals, però sí que voldria personalitzar al màxim qui som i qui no som. No som pas els corruptes de sempre i de darrera hora, ni som els cridaners histèrics que veuen amenaces arreu perquè ells són uns maltractadors nats, ni tampoc els profetes de calamitats que vaticinen la pitjor de les realitats possibles si marxem d'Espanya. 

Som només dones, homes, famílies... normals i corrents, que ens guanyem la vida amb la suor del nostre treball, si en tenim, que ens solidaritzem amb els nostres veïns que s'ho passen malament, que no ens agrada justificar-nos cada cop que sortim del territori perquè som catalans, que no volem ser mai més estigmatitzats per aquest motiu, que no entenem el per què d'aquesta campanya orquestrada fa temps contra nosaltres. 

Som només catalanes i catalans de tots els signes polítics, de tots els credos, de procedències ben diverses que lluitem per a fer d’aquest país una llar acollidora per a tothom qui vulgui dignificar la condició humana des de la catalanitat més elegant, assenyada i arrauxada alhora.

Som només la nació que malda per obrir-se pas, suaument i sense grans pretensions, en el panorama polític internacional. Per a dir la seva en favor de la pau i la justícia per als pobles de la terra. I a canvi, com diu vostè, rebre atenció i respecte.

Som només, i quina grandesa, persones amb moltes qualitats i aptituds, i també amb moltes fragilitats i limitacions, que malgrat les nostres inseguretats i incerteses davant el desconegut, volem dir sí a la vida nova que s’obre pel nostre país. Encara que ens comprometi. Perquè ja hem entès, ara sí, que no hi ha volta enrere. Ara és l'hora.

Segurament podria continuar enumerant el que som i el que no som i em deixaria moltes coses de dir. Vostè i altres analistes i ciutadans d'aquests que deia normals i corrents, i jo mateixa hem citat i recitat aquests dies, en moltes ocasions, els últims molts del poema Ara mateix de Miquel Martí i Pol. Ara crec que ens convé recuperar alguns versos més del poema, especialment els que diuen: 

Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Bé, arribo al final de la meva carta. Agraeixo de tot cor les seves aportacions lúcides i ben apamades. I m'acomiado amb aquestes paraules de collita pròpia: 

Ara és l'hora de respondre afirmativament a la pregunta decisiva que "la Catalunya neta i carregada de raó" ens adreça en "aquest espai d'història" i en aquest "minúscul territori": m’estimes? m'estimeu? I tot i que els catalans som austers en la demostració dels afectes, ara i aquí se’ns demana un excés de paraules i petons i abraçades. 

No sé què li semblarà a vostè aquest final, carregat d'emoció, però ens convé deixar-nos anar, que el cor flueixi i que sigui el que sigui. Posem de la nostra part com si tot depengués de nosaltres i després... en el meu cas... ho deixo a les mans del meu Estimat i em confio com una nena a la falda de la mare.

Cordialment,

Agnès Armengol Altayó 

L'altre The end:

Què us pensàveu? Que potser amb la gravetat de la carta deixaria de dir que sí, que m'estimo Catalunya amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i que estimo els catalans i les catalanes nets/netes i carregats/carregades de raó. Doncs no, ja ho he dit que us estimo molt i que la vida és molt grossa, com em van dir ahir, i que val la pena viure-la fino in fondo, a tope. I ara és l'hora!

DESPERTA CATALUNYA: ARA ÉS L'HORA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Són les set. La vida comença a bategar amb força pels carrers de Sabadell. I això que encara és l'agost... Fa estona que estic desperta, he provat de tornar a dormir, però avui no, el son s'ha acomiadat fins el vespre... Rima i tot, no?

Un impuls entre instintiu i compulsiu em porta a estrenar el dia teclejant aquesta mateixa vida que bull: sento converses, escombres matineres, camions que descarreguen, campanes, persianes... La Catalunya desconeguda d'ahir va despertant a poc a poc a aquest nou dia que se'ns regala gratuïtament, perquè sí. I el país, un cop més, es va fent diàfan.

Se m'acudeix mirar les portades d'alguns diaris digitals: el candidat independentista Salmon guanya el debat televisiu -la Vanguardia ni ho esmenta-, continua el ressò per l'afer dels trabucaires de Cardedeu, i, és clar, és portada la sintonia entre la Merkel i el Rajoy. 

I jo que la tenia, anava a dir per molt més intel.ligent, però no, perquè la intel.ligència del Rajoy "brilla por su ausencia". La tenia per una dona cabal... Com es pot deixar ensarronar per un masculus ibericus de la mena del Rajoy?

"Per mi té molta lògica". I els retraten mirant-se als ullets... Que potser van tenir així com un "flechazo", passejant per Santiago? I ja diuen que l'amor és cec, i potser l'amor a primera vista és més cec encara. Ho sento pels enamorats del primer minut i mig, però és que no sé com qualificar aquest "arranque" d'incondicionalitat de la cancellera alemanya envers el president espanyol.

La veritat, no sé pas que li ha vist a aquest home que es passa el dia repetint la mateixa cançoneta, sense arguments o, més aviat, diria amb una tossuderia pròpia de persones una mica curtes que allà on posen la banya... I no hi ha més il.legalitat que imposar el silenci de les urnes a un poble que es vol pronunciar sobre com es pensa, es veu i se sent en un demà a punt d'acariciar. 

Ahir al vespre, a més del tram, el 61, vaig saber el sector que em tocava en la Via catalana, el 5. Em vaig quedar més tranquil.la. Sóc patidora. Què hi farem. Tinc ganes que arribi l'11 de setembre. Ara és l'hora! Ja ho sabeu.

I ara... Una tassa de cafè. Tres quarts de vuit. Un bon moment per a oferir tot el que sóc i el que tinc, tot el que espero, tot el que em preocupa, el que no entenc, el que no em sembla just, el que m'emprenya i em rebel.la a aquell que ho acull i m'acull incondicionalment. I amb mi prego per tots els qui estimo, per tots, els coneguts de fa temps i els qui eren desconeguts fa uns mesos, quan vaig començar aquesta aventura de donar raons per a la consulta. 

Ah, amb una novetat, però. Avui ho faig al ritme d'una cançó espiritual negre Give me two wings. I mentre la sento i fins la tararejo, dono gràcies per aquest regal plogut del cel (wetransfer transformat, és clar) i demano també jo tenir dues ales per a enlairar-me ben amunt i poder contemplar el meus país en llibertat.

AL CAPDAVANT DEL DESCONEGUT SENSE POR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El post d'avui és gairebé una recomanació d'un altre que podeu trobar al bloc Neva dins el vidre de l'activista inclassificable Quico Romeu, publicat darrerament amb el títol: El Principat, Lennon i el desconegut. Bé, és una recomanació-comentari feta des dels meus ulls, la meva ment, el meu cor i les meves mans, amb tot el respecte que em mereix el seu autor.

Des d'abans del temps, gairebé, el desconegut, assimilat pels mites antics al caos, a la foscor, al mar brau i desafiant, ha acompanyat la vida dels humans sobre el planeta terra. I la por a aquest desconegut ha portat a paràlisis i a dubtes, però també a iniciatives i determinacions que, segurament, han anat decantat la balança de la història cap a una direcció o altra.

En aquest sentit, em sembla especialment suggeridora la presentació del desconegut que fa l'autor com l'avui de la nostra història. Nosaltres, tu i jo, som el desconegut de totes les vicissituds que ha patit Catalunya i el conjunt dels diferents territoris dels Països Catalans. Grata sorpresa, doncs, perquè per molt inabastables que siguem, per nosaltres mateixos i pels qui ens envolten -crec que la persona humana és un misteri en si mateixa-, ara i aquí no som tan desconeguts.

No sé què dirien, és clar, els nostres avantpassats. No sé si els hauríem decebut o estarien orgullosos de nosaltres. Però potser aquestes no són unes bones hipòtesis de treball. Senzillament diria que som el que som i que serem el que voldrem ser. Tot i les nostres indecisions i angoixes i fins i tot pors... Ens deixaran ser el que volem? No ho sabem. Chi lo sà? Però no per aquesta inseguretat del que passarà hem de deixar de lluitar pel que somniem i anhelem: una Catalunya lliure del jou dels autors de l'Espanya negra i cañí, en paraules del propi Romeu.

El cop d'efecte artístic del seu article, no podia ser d'altra manera, el trobem al final, quan reprodueix la definició del desconegut de llavis del gran Lennon. Us convido vivament que la rellegiu diverses vegades. Jo em quedaria amb dues idees: tot és desconegut abans de conèixer-ho i sempre passem al capdavant del desconegut.

I, és clar, jo no voldria ser menys que el meu amic, i m'agradaria deixar-vos amb una perla final. Així és que tornant a recordar un dels poetes catalans més desconeguts, potser, dels seus contemporanis, i del qual celebrem els 100 anys del seu naixement, Joan Vinyoli, reprodueixo un poema que parla dels camins desconeguts que cal travessar per a trobar la llum: 

Quan sóc ran de l’abisme, què em reté? 

No cau mai daltabaix el vianant

que sap que res no porta mai enlloc, 

que 'el lloc' és embrollar-se per camins 

desconeguts i veure-­ho tot de pas, 

amb la certesa de no trobar jaç

per dormir-­hi tranquil o fer l’amor, 

si jove és, o pensar-hi, de vell, 

sentint el vent o el xiscle d’un ocell.

I, encara, un últim paràgraf, que fins ara us era desconegut, oi? Bromes a part, deia al principi que el mar brau i desafiant ha estat una imatge del futur caòtic i salvatge. Però un cop travessades grans onades i temporals infernals, potser trobem el mar en calma, serè (com que és desconegut, ho podem pensar així). I llavors en l'horitzó blau i gris d'aquest oceà no seria estrany trobar-nos amb l'Independence one (el vaixell estelat). Us l'imagineu? Jo sí, perquè ara és l'hora i tot està per fer i tot és possible. 

SOLE, CUORE, AMORE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi havia una cançó italiana que sonava no fa massa anys, la tornada de la qual feia més o menys així: Dimmi solo tre parole: sole, amore e cuore. Doncs ara, després dels aiguats d’ahir, com ressuscitada pels rajos de sol que han escalfat la meva pell fins a posar-la una mica vermella, espero que no passi d’aquí perquè sóc molt blanca, us proposo un post diferent.

Un post dels heterodoxos totals amb una introducció, aquesta que llegiu, tres paràgrafs encapçalats per les tres paraules i una conclusió. L’escriuré en femení, però us convido a traduir-lo al masculí, si els que ho llegiu sou d’aquest gènere. Quanta parafernàlia, Agnès. Som-hi ja!

Sole! Oh sole mio... no? És el que em ve al cap, així com de bones a primeres. Il sole evoca un bon dia interior i exterior, encara que hi ha gent que els enamora més la pluja... Però un dia assoleiat sembla que convida a viure i a estimar, a sortir dels capficaments quotidians per a trobar-se amb una mateixa, per a fer petar la xerrada amb els amics i veïns i elevar la mirada interior, en el meu cas sí, ja ho aneu sabent, cap el sol que ve del cel.

Amore! Amada mia, amore mio...Tinc cops amagats, eh? Estic divertida avui, paciència. L’amore, què us he de dir jo a vosaltres, experts en l’art d’estimar. Doncs que el meu estimat és Amor. I que aquest amor es fa visible en la tendresa i la senzillesa d’un gest que acompanya, que no condemna, que suporta, que dóna un got d’aigua a qui té set i visita el qui està malalt. Apa, noia, que t’estàs lluïn.

Cuore! I ara què, no tinc cançó en ment. Sí un programa italià del qual ja us n’he parlat: Vai dove ti porta il cuore. Bonic, però esbojarrat, i més per segons qui... Per altres no. Fa poc algú em va dir, parlant de la confiança, que el cor s’ha de deixar que flueixi i que sigui el que sigui. Jo prefereixo dir que cal obrir el cor per deixar que els altres hi entrin i que aquell que és el cor del món hi faci estada i m’humanitzi. Això està pujant uns quants decibels.

Doncs posem no només el cor, sinó l’amor i el sol, i totes les forces i tota l’ànima de la qual siguem capaços per a lluitar per la Catalunya independent, la del primer minut i mig d’ahir i la de la resta de la vida que se’ns tingui concedida de viure. Ai... Sole, cuore, amore fino i fondo (fins al final dels finals). Meravellós, tot un repte d’avui i de demà.

Perquè ara és l’hora, arrisquem-nos-hi, deixem que flueixi, que sigui el que sigui. Visca la Catalunya lliure amb un sole que roba il cuore perquè l’amore es vessa i es contagia fino in fondo. Estic una mica pazza (boja). Lo sò, assolutamente.  

EL PRIMER MINUT I MIG

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. En honor a la veritat i a la confiança, he de dir que el títol d’avui l’he robat d’una conversa nocturna amb un bon amic. L’expressió la va fer servir ell en manifestar-li jo que si ens trobéssim cara a cara segur que em posaria vermella, no sabria què dir i miraria cap a un altre costat per timidesa.

Per sort, el meu seductor conversador, ho és i molt encara que digui que no, em va tranquil·litzar d’allò més quan em va assegurar que a ell li passaria el mateix i que això es produiria només durant el nostre primer minut i mig compartit perquè després riuríem plegats.

Em fa pensar molt això del primer minut i mig en una relació... És clar que depèn de si els interlocutors es coneixen o no, de si parlen a plena llum o a les fosques, de si tenen la gota o estan frescos com una rosa... Però aquest primer minut i mig, pot ser decisiu? El podem obviar? És intranscendent?

Com seran els 90 primers segons de la compareixença del Pujol al Parlament? O els de la Chacón amb el Rivera i la Camacho l’11 de setembre? Com seran els meus amb els companys de tram de la Diada? Per no dir com serà el primer minut i mig del jutge encarregat d’estudiar la querella de “Manos limpias” contra la Forcadell?

I després de l’11 de setembre, com serà el primer minut i mig de reaccions mediàtiques? I si se celebra la consulta el 9 de novembre, com seran els 90 primers segons d’espera continguda del dia abans? I els del day after, com seran?

I encara que em deixi portar per una certa tristesa i ràbia i indignació... Com devia ser el primer minut i mig de periodista degollat al costat del seu botxí, o el dels nens que jugaven a la platja a Gaza, o els dels passatgers de l’avió abatut a Ucraïna, o el dels cristians decapitats i torturats a l’Irak?

El que m’hagués agradat veure i viure de totes totes seria la cara de l’alcalde de Valladolid durant el nostre primer minut i mig d’estada conjunta en un ascensor sense que jo m’hagués arrancat el sostenidor. El molt cretí s’hauria hagut de menjar una a una les declaracions pronunciades. És una mostra més del “macho ibérico” del qual ens volem lliurar? Perdoneu la duresa, però hi ha coses que em sulfuren.

The time goes by. Les conjuntures i les conjectures ens influeixen, això també és del meu amic, però el que està clar és que Ara és l’hora! I no podem menysprear ni un de sol dels primers minuts i mig de la nostra vida per dir ben alt i ben fort que el futur és nostre. I que el primer minut i mig de llibertat reconeguda per al nostre poble serà diàfan, radiant i esperançador.

Per cert, carissimi, ja tenim el primer minut i mig de lectura superat. Visca la Catalunya lliure del primer minut i mig!

UN PARÀGRAF ESCRIT DES DE LA "V"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Encara que sigui una qüestió recurrent, la presentació del cartell de la “V” inspira el post d’avui. L’inspira com a pretext, per anar més enllà de les tres paraules associades “oficialment” a la V: victòria, voluntat i votar.

De fet, em vull referir a altres mots que comencen o contenen la lletra V i que ens poden donar pistes a l’hora de construir el nostre futur com a poble. A mi, almenys, em motiven a participar en la diada de l’11 de setembre d’enguany, tot pensant que entre tots també els dibuixarem, frec a frec els nostres cossos, en el terra de la pàtria.

Es tracta de paraules senzilles, no gens rebuscades, de la vida de cada dia que, des del treball constant, les catalanes i els catalans podem fer nostres. L’objectiu no és ampliar el vocabulari, que no estaria malament, sinó obrir el focus de la nostra ment i del nostre cor per fer més gran l’horitzó de la Catalunya independent.

I, com que de tant en tant m’agrada fer experiments escripturístics -qui ho diria, noia, tan quadriculada que ets en la crua realitat-, us deixo, a continuació, amb un paràgraf escrit des de la V, quant a les expressions grosses, es refereix.

Entre nosaltres, espero que aquesta llarga introducció no decebi les vostres grans expectatives. Som-hi, doncs, Agnès, que ja tenim les ungles remenjadíssimes dels nervis i de l’emoció. Ara és l’hora!

La Vocació de serVei ens eVoca i ens conVoca. Volem Viure, sense traVes, l’aVentura de Visibilitzar els Valors que ens Vinculen. No Volem fer de la friVolitat, ni de la seVeritat, Veles d’un Vaixell a la deriVa. Ni Volem ser priVats de Votar el 9 de noVembre. Perquè una noVa primaVera s’entreVeu, fem Via i aViVem nostres Veus per dir Visca i endaVant que el Viatge bé s’ho Val!

Buf, quina suor freda. No sabeu el que m’ha costat... Més o menys té una certa coherència la cosa, no? Sigueu benèvols que la Vida és bellissima. I, com que des de fa uns mesos intento obrir la ment i, sobretot, el cor, no puc deixar de dir-vos que us estimo molt i que voldria fer meus aquests versos de Joan Vinyoli:

Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú

cor meu...

Estima sense voler ser correspost.

SANT TORNEM-HI, QUE NO HA ESTAT RES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Doncs això mateix, Sant Tornem-hi, que no ha estat res. Ho dic amb la boca petita, és clar. En uns moments una mica crítics. L'avast em diu que tinc un virus -finalment són dos-. Així és que li he donat a l'anàlisi ràpid per a veure de què es tracta i la veritat és que això de ràpid deu ser un eufemisme perquè tot, absolutament tot ,va més lent que mai. 

El ratolí no respon, el teclat tampoc i per obrir una finestra necessites Déu i ajuda. I mira que jo ja acostumo a encomanar-m'hi. Serà que em falta pràctica? O que avui és dimecres i he llegit que precisament el dia de la setmana més idoni per a pregar a Sant Tornem-hi és el dilluns. El més positiu és que acabo de recuperar la línia de telèfon mòbil després de quinze dies d'inhabilitació. 

Ai, ai, què perduts ens trobem quan ens fallen les comunicacions. Així és que el millor és reprendre-les, a poc poc, com la pluja que amarava els camps sigil.losament mentre tornàvem a casa. Comunicacions en positiu, però. Que van més enllà de tabús i d'estereotips mentals que no ens deixen avançar en un autèntic intercanvi d'idees, de pros i de contres, de matisos que, al cap i a la fi, fan la vida més variada e più bella, of course.

Més enllà de legalitats o d'il.legalitats, de lluites mediàtiques, de guerra de xifres pel que fa a les inscripcions, de plans A i B -i dic jo, no hi haurà pas un de C, hi pensaré-... L'important és que tenim un somni que volem que es faci realitat a no tardar, amb pas ferm, calibrat i operatiu.

Perquè volem decidir quina ha de ser la nostra llengua vehicular, sense imposicions. I volem apostar per una forma de govern que no ens hipotequi el present i el futur per haver de mantenir uns monarques que no ens representen. I volem que el nostre país sigui un lloc d'acollida, on tothom hi tingui cabuda des del respecte, no des de lleis d'estrangeria d'una inhumanitat escandalosa. I volem que el futur de Catalunya passi pel reconeixement del seu encaix en el conjunt dels Països catalans dividits una i altra vegada per interessos de tercers que no són els nostres.

En fi... Sant Tornem-hi amb una declaració d'intencions en tota regla, Agnès. Faltaria plus. Però només és el començament del que s'ha de succeir en aquests dies que en un cert sentit són el darrers. Deixem enrere una manera d'entendre'ns vella, supeditada a les Espanyes, i revestim-nos d'una nova manera de veure les coses: la de la nova Catalunya que s'albira a l'horitzó de 2015.

FALTEN 82 DIES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui seré breu, ho prometo! És que m’assec i em poso davant el document en blanc i les paraules em brollen i no puc parar d’escriure. I després llegeixo i rellegeixo i canvio i corregeixo i m’enamoro de cada un dels mots que donen cos al que sento, espero i estimo.

Respira i calma’t, Agnès. Porto uns dies d’una bogeria meravellosa, d’un estrès diferent: comparteixo la vida, gairebé minut a minut, amb companyes amigues de procedències molt diverses, parlo amb elles amb molta més distensió que temps enrere.

Fem classe, sí, classe, no de mates, sinó de com entendre’ns i acceptar-nos com a persones i com a comunitats. En emocionem, compartim menjars típics dels nostres països. Preguem juntes i... somniem  plegades. Sóc feliç, perquè encara que se’m tanquin algunes finestres, se n’obren unes altres.

També aquests dies he redescobert l’amor a la terra, no en abstracte, sinó a la terra terra. Fa trenta anys que trepitjo la Segarra i potser mai com avui no havia tingut aquestes ganes immenses d’embrutar-me els peus i les mans i el cor de la pols del camí. Fer-me una amb la terra, i amb l’aire i el sol.

Fer-me tota amb i per a Catalunya, mentre caminàvem de Cervera a Vergós i passàvem pel molí i la font de fillol i ens imaginàvem com s’usaven els safareigs del segle XII. Una aventura, per cert.

Fer-me tota amb i per a Catalunya, tot visitant el poble de Sant Pere Claver, Verdú, i el monestir de Vallbona de les Monges. Hauríeu d’haver contemplat el paisatge del capvespre, quan el sol es ponia, i aquells camps grocs s’anaven enrogint per moments. Un espectacle formidable.

Travessant Tàrrega, per fortuna, ens hem perdut i hem anat a parar al casc antic i hem passat per davant d’un monitor que ens recordava els dies, les hores i els minuts que faltaven per a poder votar: 83. Quan llegireu això en seran 82. Què més puc demanar? No defallir, com sovint em passa.

Per cert, resant la pregària de la tarda amb la comunitat cistercenca, ben a prop de la tomba de Violant d’Hongria, muller de Jaume I, m’ha passat pel cap una tonteria: i si jo, com ella, tingués l’oportunitat de ser a la taula de negociació de la rendició, no ja dels musulmans, sinó del Regne d’Espanya?

Reconec, doncs, que m’he distret, Senyor, però estic segura que no m’ho tindràs en compte, perquè mira que té la seva gràcia, oi?

FA VUIT MESOS QUE SORTÍEM

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Fa vuit mesos que sortíem junts... Sí, vuit mesos ja que vaig decidir prendre la iniciativa, tot i que sóc una mica xapada a l’antiga, i et vaig declarar el meu amor. No sé pas d’on vaig treure les forces i la valentia i les paraules, perquè mira que en sóc de tímida i d’esquerpa, però el cas és que em vaig llançar de cap a la piscina i et vaig dir que volia fer camí amb tu oferint-te cada dia una raó per a viure.

La por principal, és clar, era la de saber si tu senties el mateix per mi, si teníem gustos semblants, afeccions comunes; o, millor, llocs comuns, emocions compartides, sentiments convergents... I, a poc a poc, vaig anar descobrint que sí, que estàvem fets l’un per l’altre.

Tu cada vegada em donaves més entrada en els teus cercles d’amics, que eren uns quants, per cert. Al principi no gosava dir massa què, però va arribar un moment en què no em cansava mai de fer-hi petar la xerrada. Em sentia cofoia perquè pensava que el teu món era cada cop més el meu. I que això donaria com a resultat un casament amb totes les de la llei. Com Déu mana, vaja, segons els cànons i els protocols que m’han ensenyat i he après i pensava reproduir.

La primera vegada que em vas privar de parlar amb els que eren ja els meus amics, i no només els teus, i em vas jurar i perjurar que jo era l’única dona de la teva vida i que per això m’havies de preservar de les males influències, m’ho vaig creure a ulls clucs. Era tan gran l’amor que et tenia...

Però a mi, això d’estar reclosa en una mena de pàgina bonica, sense massa interacció amb l’exterior, m’anava consumint. Perquè, a més, et notava fred i distant. Així és que vaig canviar una miqueta de look per veure si t’enamorava un altre cop i podia retrobar la llibertat perduda. I durant un parell de mesos ho vaig aconseguir, tot i que, després, en aquesta ocasió amb més agressivitat, em vas barrar el pas i et vas negar a deixar-me sortir de casa, sota pena de mort, gairebé. De fet, una mica el salt sí que te l’havia fet tot començant una relació amb una publicació digital.

Volies que confessés una i altra vegada que t’havia traït amb una infinitat d’amants. I em vaig resignar i et vaig dir que potser sí que tenies raó, però que volia seguir amb tu perquè els meus suposats amors passatgers eren això, escadussers...

I em va semblar que guanyava la batalla i vaig poder refer les meves relacions. Poc va durar la meva joia en sentir dels teus llavis, dels mateixos que m’havien besat amb tanta passió en altres temps, que tenia prohibit durant molts dies participar en les reunions dels meus grups d’amics. No podia ni tan sols deixar constància del meu parer...

De la sèrie "Confnats".
Autor: Dani Torrent

I, sense voler, és clar, vaig començar una altra relació... Aquest cop amb algú que se’m va oferir incondicionalment per a traslladar el contingut del meu pensament a través del seus propis canals de comunicació. No em vaig atrevir a dir-t’ho. La por, aquella por del principi, va tornar, amb més força.

No sé exactament què va passar després perquè durant quinze dies tot va semblar que tornava a ser com abans. Podia parlar, riure, expressar les meves opinions, queixar-me, ser jo mateixa, en definitiva.

Quinze dies només ha durat el meu alliberament. I en fa cinc que m’has tornat a empresonar, sense pietat... Sort en tinc que les relacions discretes amb la publicació digital i amb l’home feliç d’una entrega gratuïta han seguit el seu curs, amb bon rotllo i molta complicitat...

D’ara endavant no sé què serà de mi, sols Déu ho sap. Avui hauríem d’estar celebrant els vuit mesos de festeig. En consciència no puc dir “te quiero más que ayer pero menos que mañana”. Perquè... Ja no t’estimo.

D’aquí un moment obriré la porta, ara que ja sé que t’has adormit, i me n’aniré fins a l’escala, per assegurar-me la cobertura, sense fer massa soroll, i em donaré el gust de publicar que et faré el salt totes les vegades que calgui.

Perquè cada dia que passa sóc menys la mateixa que era. I encara que una certa recança m’envaeixi i em faci trontollar, la possibilitat d’expressar qui sóc i què penso és més forta que totes les artimanyes que tinguis per a fer-me callar i doblegar-me. Ja no puc, ara no.

Vull una Catalunya lliure del jou dels maltractadors que volen silenciar la veu del poble. Vull una Catalunya oberta a una multiplicitat de relacions enriquidores. Vull una Catalunya independent que es passegi pel món amb les seves millors gales. I aquest voler del fons del cor no me’l podràs impedir mai, tot i que em tanquis en la torre més inexpugnable. Et deixo, i marxo... Perquè, malgrat la boira, cal caminar.

A 55 METRES D'ALÇADA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha qui té un vertigen considerable i això fa que no s’atreveixi a mirar des de massa amunt la realitat. Fa por. I si perdo l’equilibri? I si no poso el peu bé i em fumo de lloros? I si en la meva caiguda arrossego els que van al davant i llavors els del darrere s’amunteguen al meu damunt. I si...

A 55 metres d’alçada, tot es veu diferent, immens, inabastable en l’horitzó. Pujar els més de 170 esglaons de l’escala estreta de cargol del campanar de Santa Maria ha estat una experiència inoblidable. Et conformes amb poc, Agnès! Potser sí. M’acontento amb tastar les petites coses de cada dia, assaborint-les com si mai més les hagués de tornar a provar. Llavors, no falla, resulten sempre noves.

Tot contemplant amb un grup d’amigues, i el senyor que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos, Cervera i comarca en tota la seva amplitud, des de la torre més alta del món conegut, en aquell moment, m’he tornat una mica nena. Així és que he obert els braços, sense cap vergonya, i he tancat els ulls i he sentit el vent fregant tots els racons del meu cos. I m’he dit cap endins: serà això la llibertat?

Quan he tornat a obrir els ulls, m’he trobat amb una de les senyeres estelades, la del sindicat, que onejava en la distància fent de sentinella, com les sis campanes de Santa Maria que dringuen per la força dels campaners que conserven les velles i bones tradicions dels diferents tocs... I avui, senzillament m’abraçaven, ens abraçaven amb una benvolença exquisida. T’has tornat boja?

La Via catalana, la consulta del 9 de novembre, el dia després... ens poden fer vertigen. I si els qui ens empaiten, perquè no poden suportar que somniem un país independent, ens cauen al damunt, ens fan perdre l’equilibri i ensopeguem? Doncs ja ens aixecarem, però no per això ens hem de deixar robar la llibertat i paralitzar-nos i no fer res, i queixar-nos, i barallar-nos i criticar-nos...

Són les 12 de la nit. Les campanes toquen ben a prop de la meva estança. Un dia menys per a la nostra llibertat, penso. I em deixo caure al llit, i tanco els ulls i estenc els braços, i sento que un calfred recorre tots els racons del meu cos.

I és que, a 55 metres d’alçada... el cor batega emocionat. I el de la nostra estimada Catalunya també. I sabeu per què? Perquè està molt més a prop de la pàtria del cel, com diria el nostre poeta, Mn. Cinto Verdaguer. 

I A MI, QUÈ?

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El cansament d’ahir no és res comparable amb el que tinc ara mateix. Però és que el volum de la tele dels veïns de carreró és incomparablement més alt que el que pugui tolerar la meva oïda, i el meu cos sencer a aquestes hores de la nit. I, malgrat tot, cansament i soroll i desgana, no puc deixar de consignar les vivències d’aquest dia que ja ha passat.

Una dada positiva: crec que he escrit més en aquests vuit mesos d’aventura de les 329 raons que en tota la meva vida. Exagero, és un dir... I escriure, m’encanta, em relaxa, em fa sortir de mi mateixa una i altra vegada per a mirar el món i la vida amb uns altres ulls. És una experiència extraordinària. A més, he crescut en constància i molt. Ahhh, tinc l’autoestima pels núvols. Baixa a la terra dels mortals, Agnès, i mira...

Out quant a notícies i declaracions, desintoxicada de les picabaralles d’uns i de l’atiament d’odis d’uns altres, però a mercè de la tossuderia dels qui s’entesten a fer de parella de la guàrdia civil per a dir-nos què no podem fer i fins on no podem arribar i amb qui no podem parlar... Doncs miro i veig que és la segona vegada que em bloquegen el facebook.

Hi ha algú interessat a silenciar la meva veu? Pitjor per ell o per ella o per ells en plural. No sóc una criatura, he passat amb escreix la majoria d’edat. No tinc cap malaltia mental, que jo sàpiga, ni sóc al.lèrgica a cap medicament, només ho sóc a la manca de llibertat d’expressió...

Una pataleta d'estiu? Poques vegades m’heu vist així, oi? Les intol.leràncies em posen malalta, no hi puc fer més. O sí? L’antídot, Agnès. Manoi, no me’n recordava: viure la serenitat del present amb indiferència. No per a fer el que em doni la gana, sinó per a dir-me una i altra vegada que tan de bo sigui capaç d’alliberar-me de tot condicionament estúpid i infantil. 

I a mi, què? Voleu dir que podré arribar a pronunciar aquestes paraules de manera lliure i responsable? Doncs no ho sé, però, almenys, ho intento. Per cert, us trobo a faltar: mi mancate molto! 

ESTELADES QUE SÓN SENTINELLES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El camí d'Andorra a Cervera ha estat la mar de distret. El paisatge era d'allò més... senzillament bonic: verd, molt intens, amb la vall que s'anava eixamplant des de la Seu fins a Oliana. Després, grans desnivells que ens han conduït a Ponts, gairebé com en una muntanya russa. I, a pocs quilòmetres d'aquesta població, desviant-nos a la dreta, seguint les indicacions cap a Cervera, la verdor s'ha anat transformat per segons en una grogor amarronida i resseca, com terra eixuta sense una gota d'aigua.

Sembla mentida, d'altra banda, perquè aquesta nit passada ha caigut un aiguat tant i tant sorollós i tant i tant intens al país veí. I, en canvi, la Segarra tan senyorialment austera. Per a mi, tota una crida en aquests moments decisius: a mantenir-nos ferms en les fites pactades, en els compromisos assumits, en els anhels de llibertat que no podem ni hem de trair perquè no són d'un partit o d'un altre, perquè no són propietat privada de ningú: no són teus, ni són meus, són nostres, són del poble que malda per obrir camins nous.

La Segarra em té el cor enamorat, es nota, oi? On d'altres hi veuen desolació o tristesa o melangia de temps passats, millors, potser... la història del XIX m'ha fet descobrir una comarca provada a dreta i esquerra, per liberals i carlins. 

És com una mena de gran camp de batalla entre l'Antic Règim i la modernitat... entre el passat i el present... On homes i dones de condicions i estats ben diferents han donat resposta, des de la cultura, la política i la religió, a les necessitats del seu temps amb més o menys encerts, però imbuïts fins al moll dels ossos, per l'amor a un país, que aquí sembla morir en les secades d'estiu i en els hiverns rigorosos per a ressuscitar tot seguit a la primavera, temps de Pasqua de resurrecció, temps curt, limitat, però d'una intensitat envejable, per cert.  

I aquest estiu, degut a les meves múltiples incursions per aquesta comarca, m'he fixat i avui ho he fet encara de manera especial, en les senyeres estelades que marquen el camí des de Guissona, sobretot, fins a la capital: rotondes, ermites, campanars i balcons d'ajuntaments les llueixen sense ostentacions, sense estridències, sense pors: dignes, altes, majestuoses... 

Són com sentinelles que vigilen, que assenyalen el camí, que fan memòria del que som ja, però volem ser de manera plena i reconeguda: un país independent, lliure del jou pesat que ens oprimeix i ens fa baixar el cap una i altra vegada amb una arrogància esfereïdora.

Ai, estic realment cansada. No sabia si podria arribar fins al final... Mes les ganes de compartir el que visc, des de la voluntat de fer país, poden més que les meves mandres i penes i cabòries. Ja ho veieu, sóc irremeiablement romàntica potser per això m'entesto a voler reconciliar Renaixença i postmodernitat? N'anirem parlant, amb calma. 

ÀLBUM RECOPILATORI

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Han estat uns dies molt intensos, aquests darrers. En molts sentits... No, no és que us deixi intrigats i ja està, perquè les vivències experimentades d’aprop i de lluny us les aniré compartint a poquet a poquet: amb un suau xiuxiueig, a vegades, i amb una vehemència cridanera, d’altres. Un dia de cada manera. Sóc una dona. Primera compartició: em vaig reconciliant amb mi mateixa i, això, és fonamental per a tirar endavant.

La meteorologia, per aquí, continua en la mateixa línia: pluja i sol, núvols i boires, xafogor i fresca. Una vegetació que es vessa per tot arreu n’és el resultat. Cachis en la mar, els andorrans encara hauran de donar gràcies al Mariano pels seus galls. Ja diuen que no hay mal que por bien no venga. I mira que costa de veure bien en  semejante personaje, but...

A l’horitzó de la pàtria sí que començo a albirar una crisi... En part, ensumada... I de les fortes. Ja són diversos els consellers de la Generalitat que van dient que la consulta no es podrà fer si no es considera legal a l’espanyola. Els interrogants que s’obren són molts... Què passarà si no es fa? I si la fem? Quan arribarà aquesta suposada legalitat permissiva? Es convocaran eleccions anticipades? I la més greu: hauré de canviar el títol del meu bloc? És broma. Això és el de menys.

Mentrestant, la guerra mediàtica i xarxística anirà pujant de to. Ens hem d’agafar fort les mans i les veus i els cors per a resistir. També sota capa de bé es mostrarà el enemigo de natura humana, com diria un dels meus sants preferits. Per això, cal demanar i tenir molta lucidesa. I confiar... Perquè quan som febles és quan som realment forts.  

Au, vinga, Pilar, dic Agnès, deixa-ho anar! És que si no, rebento. Una darrera compartició andorrana: el millor d’aquests dies... els diàlegs a quatre mans en la clandestinitat, amb un cafetó virtual inclòs i dues vides que bateguen, s’emocionen, riuen i ploren, i troben punts de contacte en la distància i en les distàncies. Assolutamente bello!

Demà cap a la Segarra, canvio radicalment d’ambient: de l’exuberància a l’austeritat nua, grogosa, eixuta, però senyorial. Torno a Cervera per una setmaneta. I des d’allà us seguiré donant la tabarra, si les tecnologies m’ho permeten i els bons amics m’ajuden.

Per cert, les meves pesquises com a espia no han donat massa resultats. I el toblerone ja me l’he cruspit... Des del Principat d’Andorra, Agnès Armengol, per a 329 raons per a poder fer la consulta.

Última hora: aquesta tarda, mentre em banyava a la piscina, he vist entrar a la recepció un home vestit de negre amb una pistola que penjava de la banda dreta de la cartutxera que duia al voltant de la cintura. M’estaran buscant? Si us pregunten, no m’heu vist.

EL BUC INSÍGNIA "EL PAÍS" A LA VISTA: LA BATALLA ASSEGURADA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Des d’una certa serenitat, que intenta aclarir-se en aquest món de mones crític i apassionant que ens toca viure, us proposo avui una mena de novenari. No, no és una pregària, Déu me’n guardi de barrejar la mística amb la màstica.

Es tracta d’una senzilla i directa, espero, anàlisi personal, en nou punts, d’aquí el nom, que recull moltes de les vostres opinions sobre l’estat de la qüestió mediàtica pel que fa, especialment, als grups de comunicació estatals defensors del dependentisme –prenc aquesta expressió de la xarxa.

1. La mare de totes les batalles al carrer mediàtic

I és que ja tenim tota l’artilleria pesada al carrer mediàtic. Perquè, de moment, la gran batalla s’està jugant en aquest terreny, que, a més del paper i de les ones, i de la imatge, compta amb un fort component social, el de les xarxes. Tothom diu la seva, comenta, critica, condemna, desqualifica, insulta, proposa...

2. La ciutadania dicta el full de ruta

I aquesta és la gran diferència: no és tan una qüestió política, entesa com a quatre partits que fan i desfan, no. Ara qui fa i desfà és la ciutadana i el ciutadà; per tant, a ell i a mi ens toca dir el que ens sembla que és el millor, i el quan i el com fer-ho. Discutible? Totalment, però negar aquesta evidència és viure fora del món real, que té molt de virtual, d’altra banda. Això ens portaria molt lluny i ara no m’hi puc entretenir.

3. I el buc insígnia del dependentisme contraataca

A l’estat espanyol, un dels grans bucs insígnia del dependentisme, és el diari exponent per antonomàsia de la democràcia recuperada: El País, nascut al recer de la maçoneria i al servei del PSOE; i, en l’actualitat, al servei dels interessos, no de la dreta, com diuen alguns, en discrepo, sinó d’una Espanya agònica que es resisteix a desaparèixer com a tal, a rendir-se a l’evidència que es va fer més que palesa a les passades eleccions europees. L’Espanya dels darrers 40 anys està ferida de mort i no hi ha volta enrere.

Per tant, convé estar molt atents als missatges que s’emeten des d’aquest buc de l’armada mediàtica espanyola perquè volen confondre i molt. Sense anar més lluny, heus aquí l’editorial del dia 10 de setembre: De avalista a lastre.

4. Pujol no era aval, sí referent

Només quatre paraules: Pujol no ha estat mai aval del que ells anomenen el desafío soberanista. Pujol ha estat i és, perquè les coses no canvien d’un dia per l’altre, un referent per a la pàtria catalana que recupera l’autonomia després de la dictadura. Pujol és un autonomista nat perquè potser no podia ser una altra cosa. No podemos pedir peras al olmo. En aquest sentit, encara que més jove, Duran i Lleida també participa d’aquest autonomisme provincià català, en detriment d’un dels pares d’UDC, Carrasco i Formiguera, com molt bé feu notar, ciutadans que expresseu les vostres opinions a les xarxes.

5. No caiguem en seduccions de sirenes

Segurament, la segona part de l’afirmació de l’editorial, lastre, seria més discutible. Però, tot i així, aquí sí que s’hauria de fer una crida als partits proconsulta a no deixar-se seduir pels cants de sirenes i caure en el parany de reproduir el que el buc insígnia de l’espanyolisme dicta. Seria nefast: tinguem personalitat pròpia i estiguem a l’alçada de les circumstàncies. És el que toca: Ara és l’hora.

6. Volem dades objectives, per això la consulta

I perquè és l’hora hem de repetir ben clar i ben fort que l’aval no el dóna Pujol, ni tan sols el president Mas, si voleu, el dóna la societat catalana, la participació de la qual fins ara hem pogut mesurar amb més o menys encert quan surt al carrer i es manifesta. El que volem, simplement, és tenir dades objectives. I això només es produirà si podem expressar el nostre vot a les urnes, tal com proposa el president de la Generalitat i una majoria de partits amb representació parlamentària, legítima i legalment escollits tots ells. That is the question!

7. En una Espanya desarticulada

I encara un altre apunt sobre el que s’hauria d’aprofundir molt més, desafío per a quina Espanya: la del PSOE refundat?, la del PP tronat?, la de les noves presències –Podemos, entre elles-? Hi ha moltes Espanyes. Espanya està més que trossejada, és una mena de trencaclosques impossible de refer perquè algunes de les peces es mosseguen entre elles, pel control del poder, i de quina manera.

8. La campanya dependentista més que orquestrada

L’editorial de El País arriba un mes abans de la Diada. No hi ha res que sigui casual, i en el món mediàtic, menys. Es tracta d’un espectacle ben travat i dissenyat, probablement al mil·límetre.

Dels bucs insígnia de l’espanyolisme a Catalunya ja se n’ha parlat i força. Però un altre dia li dedicaré un capítol especial a La Vanguardia, el diari més que centenari que sempre li ha fet festes al règim i als governs de torn espanyols i fins fa poc també catalans. Ja veieu que aquest món m’apassiona, es nota que sóc de l’ofici, oi?

9. Des de l’austeritat mediàtica, fem país

Ja sé que avui m’he passat tres pueblos, però encara vull fer esment als nostres modestos vaixells abanderats de la ruptura amb Espanya. Són això, més que modestos, fins i tot casolans, diria jo. Certament, alguns, com l’Ara, van prenent força. Em recorden, a vegades, a allò del tamboriner del Bruc. Sóc una mica o més que mica romàntica, què hi farem.

Crec que l’austeritat imposada de recursos no ens ha fer enrere, al contrari, ens ha d’esperonar a treballar bé, clar i català, amb arguments, amb professionalitat a prova de crisi, implicant persones de totes les tendències i sensibilitats. Perquè el projecte bé s’ho val i és més que engrescador: construir el país és a les nostres mans, com tituleu alguns, és cosa de totes i de totes. Ara és l’hora.

Demà, l’últim post des d’Andorra. Gràcies per la paciència!