COM A CASA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Estic molt atrafegada intentant recuperar contactes i grups. És com si perdés una part important de mi mateixa si no puc llegir les vostres paraules i interpretar els vostres gestos. 

És curiós com podem arribar a submergir-nos en un món real des de la virtualitat de la xarxa. Però és real. El Paco, la Pilar, l'Anna, el David, que m'acaba d'enviar el seu m'agrada, sou aquí: us empipeu, rieu, desitgeu, viviu, ploreu, estimeu. Hi sou, no hi ha dubte.

Potser la més pirata de tots sóc jo, ho he de reconèixer, que per dues vegades he intentat amagar la meva identitat real i no me n'he sortit. I ara que m'he fet tant al pseudònim, he volgut fer un remix del que sóc, del que vaig ser i, qui sap, del que seré. 

I què vull ser quan sigui gran? No ho sé encara. Deixeu-me viure encara un temps amb la ingenuïtat dels nens. Em fa recança fer-me gran, la mateixa que em va fer acceptar que marxaves... La mateixa. Perquè et vaig estimar llavors, i t'estimo encara i t'estimaré sempre.

Crec que aquesta metàfora la podem aplicar a la situació que estem vivint en l'actualitat com a nació. Mirem al centre, a la dreta i a l'esquerra i intentem cercar complicitats, però una i altra vegada els polítics desapareixen, canvien de jaqueta, traeixen i bloquegen. Ens deixen tirats a la cuneta, a la perifèria del pensament polític.

I jo... Jo no em desanimo. Continuo immersa en el món nocturn, especialment, de l'independentisme. Un món ple de projectes, de somnis i d'aventures. Gràcies per acceptar-me tal com sóc i fer-me sentir com a casa!