dijous, 31 de juliol de 2014

UN POST EN 10 MINUTS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEstic a punt de quedar-me sense bateria. Així és que avui publico d'una tirada, sense rellegir el que escriuré. D'una banda, és més emocionant. Estic a punt d'anar a dormir perquè demà m'he de llevar d'hora. M'espera un viatge cap a Talarn (Pallars Jussà) i La Seu d'Urgell (Alt Urgell).

Avui he passat la jornada a Cervera i he descobert moltes coses sobre els orígens de la Generalitat i qui en va ser el primer president: el bisbe de Girona. El guia ha estat excepcional, un senyor de 85 anys que ens ha fet gaudir i vibrar en la seva explicació de la Parròquia de Santa Maria i de la Universitat cerverina. Tenia una agilitat verbal i física increïble.

Mentre escric això, una companya argentina m'està llegint les declaracions del ministre d'economia del seu país dient que no estan arruïnats. I amb una gràcia argentina barrejada amb desgana i "enfado" comenta el cinisme del seu govern.

Serà que tots els governs centrals tenen un cert regust de "churrasco" recremat? Potser sí, potser no. Com que no torno a rellegir, continuo.


Recapitulo: estic emocionada perquè he après una miqueta més de la nostra història i me'n sento orgullosa. I avui després d'un ahir fantàstic al cor de la Catalunya interior a la Vall d'Ora em preparo per a pujar el cim del Pirineu tararejant un vell canon conegudíssim:

Pujarem dalt del cim amb el cor alegre.
Baixarem a les valls quan es faci fosc.

La nostra vida està fet de pujades i baixades, de cims i de valls, de joia i de foscors. I la vida de la nostra pàtria també. Però tant la personal com la col.lectiva tenen una bellesa extraordinària si sabem mirar més enllà de les aparences. Així és que agafem els binocles i alcem la mirada sempre més lluny.

dimecres, 30 de juliol de 2014

CANVI D'ÈPOCA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAlgun dels vostres comentaris del darrer post inspiren el de l'alba del nou dia que comença. És curiós, perquè la major part de les afirmacions estan en la línia de les que fan algunes de les plomes autoritzades del diari ARA, com el Toni Soler, en el seu article d'ahir. D'altra banda, la qüestió de la refundació de CDC l'ha apuntat l'actual número 2, Josep Rull, que jo sàpiga. 

Perdoneu que hagi començat justificant-me. No apel.lo a la meva condició de dona per a fer-ho, sinó a la meva personalitat un xic perfeccionista i obsessiva compulsiva. Què hi farem. Espero que no hagi posat el David en un atzucac incòmode. A més, el Diari gran del sobiranisme és això mateix, no? Gran.

No ens han de fer por paraules com refundació. No ens ha de fer por sentir i pensar que potser certes persones que ara lideren Convergència i el procés sobiranista puguin passar a un segon pla. Altres qüestions, diria jo, ens han de preocupar. No hi ha ningú imprescindible i de ben segur que al mateix partit així es pensa. I potser fins i tot el president ho intueix, almenys. 


La grandesa de Mas serà precisament aquesta: tirar endavant fins on pugui, hi hagi consulta o eleccions anticipades. I, després, Déu dirà. És probable que convingui deixar pas a noves cares que refundin el partit i que, juntament amb altres formacions polítiques, tirin endavant la Catalunya independent.

No ens trobem en una època de canvis, sinó en un canvi d'època. I això exigeix, i ara vaig a dir una paraula que no ens agrada gens sentir, sacrificis. I potser caldrà sacrificar, no persones, faltaria més, però sí cares que ara surten a la foto, i que potser d'aquí un any ja no ho faran. I no passa res. Perquè l'important és ser coherent i tenir el coratge de prendre les decisions més encertades, encara que això signifiqui desaparèixer de l'escena política. 

Bé, i a tot això, dintre d'unes hores se celebrarà l'entrevista. Com diu, el Toni Soler, el sobiranisme no s'ha avergonyir de res. I el president Mas és el nostre interl.locutor actual. Per tant, president, no estàs sol, ni dèbil, ni t'has de sentir avergonyit. Ans al contrari, com el que no té res a perdre i molt a guanyar, has de continuar defensant el que vas pactar amb una majoria qualificada en qualitat i en quantitat del nostre Parlament. 

Els ciutadans de Catalunya confiem en tu, jo sí. Així és que endavant i sense por. A defensar els nostres interessos. Això sí toca. Aquest serà el millor signe del canvi d'època de la nostra estimada Catalunya, lliure, nois, llegiu bé, lliure del PP, també.

dilluns, 28 de juliol de 2014

ESTÀS NETA, CARME?

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Ara que falten menys de 48 hores per a la famosa entrevista entre  el Mas i el Rajoy, tothom, inclosa la mateixa CDC, Unió ja ho va fer amb la renúncia del Duran, han cremat els cartutxos al seu abast, no ja per a malmetre l'entrevista, sinó per a torpedejar la consulta, i el procés i tot el que volgueu. 

Bé, matiso, tot no. Per fortuna, i no sé si creuar els dits, no han pogut dinamitar encara les entitats que directament li donen suport, o més aviat crec que a hores d'ara hem de començar a dir que lideren el procés des del que es ve anomenant la societat civil. Menys mal que, de moment, hi ha algú que se salva. No voldria pas estar en la pell de la Forcadell, per exemple. Tindrà potser els telèfons intervinguts? Qualsevol cosa sospitosa de frau serà usada en la seva contra. Estàs neta, Carme? Perquè la propera ets tu.


Ja us podeu imaginar que de l'entrevista no espero gran cosa. El Rajoy continua atrinxerat en les seves posicions més radicals. Curiós com els diaris de Madrid, el País inclòs, apliquen el qualificatiu de radicals als partits que donen suport a la consulta, tret de CiU. I, si haguéssim de passar un test de radicalitat no sé qui guanyaria, perquè en el bàndol espanyolista n'hi ha i molta, en negatiu, a més.

El Mas... Em fa una mica de pena, què voleu que us digui. No té massa marge de moviment. Crec que ha d'acceptar que el seu viatge arribarà no massa més enllà del 9 de novembre. És la persona encarregada de portar Catalunya a la Terra promesa, però ell, com Moisès, no hi podrà entrar com a líder. Haurà de donar pas a d'altres generacions i partits.

El lideratge del procés cap a la independència està en mans de la societat, mai millor dir. Ens toca estar a l'alçada de les circumstàncies. Sense presses, però sense pauses. I, com deia, amb les mans netes i els peus ferms i el cor gran, ben gran. La responsabilitat és molta. El projecte s'ho val. Endavant, dones, que la terra és de tots, però nosaltres l'hem engendrat com a mares. Visca Catalunya lliure!

diumenge, 27 de juliol de 2014

GAT PER LLEBRE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Agnès, què t'has begut l'enteniment? Que no veus que les represàl.lies poden ser terribles? Pitjor seria no dir-ne res. Ens volen vendre gat per llebre i això no pot ser. Ai, noi explica't. Doncs allà vaig: el titular de portada de l’ABC d’avui inspira la meva publicació. I és que la confessió de Jordi Pujol no deslegitima el desafiament sobiranista català. 

En primer lloc, perquè qui, a hores d’ara, parli de desafiament sobiranista vol dir que no ha entès de la missa la meitat, com se sol dir. Per dos motius clars: la consulta i tot el que comporta és una decisió que el president de la Generalitat actual, que no és en Pujol, ha pres tenint en compte una àmplia majoria parlamentària legítimament escollida. O és que algú ha dit mai que el nostre parlament s’hagi constituït d’una manera il·legal? Ningú, ni des d’Espanya, que jo sàpiga. Algú ha impugnat les darreres eleccions al Parlament de Catalunya? Oi que no?


En segon lloc, aquesta proclamació de data i preguntes feta pel nostre legal president vol donar resposta al sentir de moltíssims catalans que ho han proclamat de paraules i amb gestos els dos darrers 11 de setembre: acudint a la manifestació multitudinària de 2012 i la Via catalana de 2013.

El que sí queda deslegitimat amb el mea culpa entonat per l’expresident és ell mateix: ha enganyat, ha amagat, ha traït la confiança dels catalans. Ras i curt. I, de retruc, ha quedat deslegitimada la coalició que li va donar suport al llarg de tots els seus anys de govern: Convergència i Unió.


Però també queda deslegitimada un tipus de fer política des de les aparences i la mentida. Un modus vivendi que també afecta i molt a d’altres partits catalans i espanyols. Sense anar més lluny, al Partit Popular, els líders del qual tenen la poca vergonya d’evadir i de maquillar les seves responsabilitats en els casos de corrupció flagrant que afecten persones de molta influència en el partit.. Amb una barra impressionant, d’altra banda.

Per acabar, avui vaig per feina, dues darreres reflexions. La primera: la confessió de Pujol i la marxa de Duran i Lleida deslegitimen, en un cert sentit, el lideratge del procés sobiranista, encara que en Mas no hi tingui res a veure. CiU ho pagarà car amb la pèrdua de vots i, probablement, amb el trencament de la coalició o, almenys, la refundació de la mateixa o dels partits que la constitueixen.

La segona reflexió: els que sí queden deslegitimats són mitjans com l’ABC que diuen el que una certa Espanya de xaranga i pandereta vol sentir. Sense ajustar-se a la veritat. De tota manera, tard o d’hora s’ho trobaran. I la història els jutjarà per la poca vista i per emmetzinar les persones i la realitat.

dissabte, 26 de juliol de 2014

200 RAONS I MÉS...

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓCom que avui arribo a la raó n. 200 crec que la cosa mereix un post especial, molt especial. Fa més de 200 dies que vaig iniciar aquesta aventura d'argumentar, pobre de mi, raons per a poder fer la consulta. És hora de fer un cert balanç.

En el capítol de les debilitats, hauria de dir que cada dia no he pogut escriure. Algun cop he tirat mà de posts ja publicats. El facebook m'ha jugat alguna mala passada, en usar un pseudònim per a registrar-me. M'ha bloquejat un compte i demà, espero, m'aixecarà un bloqueig de 15 dies sense deixar-me publicar ni comentar en els grups dels quals en sóc membre. Paciència que és la mare de la ciència. Això també m'ha ajudat a créixer en espera i esperança.

En el capítol de les fortaleses, diria que ha estat i és una experiència fantàstica per diversos motius. M'he sortit del guió, no només dono raons per la consulta, sinó que he anat més enllà, comentant l'actualitat, i per a mi això és important perquè sóc molt quadrada. M'he anat superant a mi mateixa. 

He tret el millor de la dona que sóc. Pensar en femení m'ha feminitzat. En aquest sentit, dono les gràcies a l'Agnès Armengol Altayó perquè m'ha permès identificar-me amb la catalanitat des de tres punts de vista importants: la condició de dona, de literata i de catòlica. Vés per on...


De les coses més importants que destacaria, és la petició de publicar al Diari gran del sobiranisme. I, especialment, l'ajuda i els ànims que em brindeu alguns de vosaltres a l'hora de fer difusió d'allò que escric. Gràcies, David i Quico. Ja us ho vaig comentar, però us ho torno a dir: valoro molt la vostra acollida incondicional i les vostres opinions. Els tocs de don Paco són sempre molt benvinguts, encara que siguem pols oposats.

També vull agrair, tot i que no sé si he conculcat algun dret d'autor, tots els pintors i il.lustradors que m'heu deixat les vostres obres per a acompanyar les paraules. Són precioses, eloqüents. Hi ha persones que s'han fixat només en les obres d'art reproduïdes. Vol dir que parlen per si soles. La majoria són d'artistes catalans, no totes. Les hagués volgut etiquetar, però el temps sempre va en contra.

Tot plegat, realment, una superaventura, com deia el 16 de desembre de 2013. No ho puc negar. Fins quan durarà? No ho sé. Aprofitem el moment present, carpe diem. Gaudim de l'avui, assaborim-lo, estimem-lo, desitgem-lo. Ep, i somniem, no costa diners, és gratis. 

I jo avui he somniat que el 9 de novembre anàvem a votar. I em tocava fer el recompte, i... Ja us explicaré el desenllaç, no patiu!

divendres, 25 de juliol de 2014

COM EL BESTIAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓNingú no té el monopoli de la perfecció, ni menys encara de la imperfecció. Estic convençuda, perquè ho he comprovat en diverses ocasions, que som capaces del millor -donar un ronyó en vida a una companya, per exemple- i del pitjor a la vegada -caure en un grau d'hipocondriaquisme tal que no pots comptar amb ella massa per a res-. I estic parlant de la mateixa dona, no de dues dones diferents.

Així les coses, el perdó que demana el president Pujol pels diners sense regularitzar que ha tingut a l'estranger no anul.la les coses positives que hagi pogut fer en diversos àmbits. Ara, l'honorabilitat de l'expresident sí que ha quedat "tocada y hundida" per haver traït la confiança de tots els qui pensaven que era una persona honrada. La coherència és un dels valors que més acostumem a apreciar, sobretot en els altres. En nosaltres, ja és un altre cantar.

De tota manera, jo no sóc ningú per a judicar els altres, hagin estat presidents de la Generalitat o reis d'Espanya. Sí que puc i he de denunciar els actes que consideri fraudulents i deixar i esperar que la justícia sigui "honorable", que ja és molt dir, i apliqui la llei degudament. 


De qui no ens podem escapar de cap de les maneres és de la pròpia consciència que acostuma a ser d'allò més exigent i no para de rossegar per dins, si se n'adona de quelcom que no hem fet bé. Crec que aquesta és la pitjor de les penes. I perdonar-se un mateix és una de les experiències més difícils de fer.

Però, més enllà de perfeccions i d'imperfeccions, per més que alguns s'entestin a mostrar-nos les malifetes dels nostres petits herois de país d'ahir i d'avui, no per això acabaran amb la consulta i amb les nostres ganes de sortir al carrer i poder escriure democràticament la nostra història contemporània. 

I és que el sentiment i la consciència de país no passen ni passaran mai. Perquè el procés cap a la independència no és cosa dels Pujol de torn, o dels alcaldes que cobraven no sé quines comissions o del qui sigui que no va fer el que havia de fer. Les persones, els noms concrets... passen. 

M'encanta el verset d'un salm que reso moltes vegades i que em fa pensar d'allò més, i això que fa milers d'anys que algú el va escriure: l'home no dura en els honors, s'assembla al bestiar de qui no es parla més. No em digueu que no és genial! 

dijous, 24 de juliol de 2014

NOSALTRES ELS FANÀTICS DESCARRIATS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓNosaltres, els fanàtics, ens llevem cada matí amb l'ai al cor, pensant quina una ens tocarà rebre del nacionalisme espanyol més ranci i recalcitrant.

Nosaltres, els fanàtics, procurem complaure els nostres interlocutors usant la llengua de qui ens parla, si la sabem. I, encara, ens sentim culpables si, en alguna ocasió, mantenim la conversa en català gairebé sense adonar-nos-hi.

Nosaltres, els fanàtics, hem de viure contínuament justificant, no ja el nostre catalanisme o independentisme, sinó la nostra procedència catalana, com si fos un mal incurable o una tara de per vida.

Nosaltres, els fanàtics, quan ens movem per Espanya, no podem baixar la guàrdia dels bons modals i, tot i que ens diguin "polacos" en diverses ocasions, hem de somriure i dir-nos cap endins: ¿por qué será?

Nosaltres, els fanàtics, ens hem de mossegar la llengua, o millor embenar-nos les mans que teclegen, per no escriure per enèsima vegada, la queixa educada i mesurada, molt mesurada, a la 13tv de torn, de tan malament que ens tracten. 

Nosaltres, els fanàtics, som cèdules actives d'una mena de comandos terroristes disfressats de mestresses de casa, d'advocats, de mestres, d'actors, de paletes... que l'únic que volem és acabar amb l'Espanya renascuda de la democràcia. Quan resulta que aquesta Espanya s'està desintegrant degut a la corrupció i, sobretot, als governants ineptes que la porten a la ruïna més absoluta. 

Nosaltres, els fanàtics, som això burros determinats per la pastanaga que tenim al davant. Que no sabem ni volem mirar a dreta i a esquerre, no fos cas que ens desviéssim del camí recte del fanatisme políticament incorrecte.

Perquè... Hi ha un fanatisme políticament correcte? I tant, Agnès, quines preguntes de fer. És el fanatisme dels qui es pensen que només ells tenen tota la veritat, mentre escanyen el pobre i estafen la vídua. És el fanatisme del pensament, de la cultura i de l'estat únics que no suporten les dissidències d'altres fanàtics descarriats. 

Jo tinc clar que sóc de la casta dels fanàtics descarriats políticament incorrectes. I vosaltres?

LA NOSTRA GENT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓPassada ja la mitja nit, m'aparto del guió convencional per a compartir una experiència personal. Espero que no us cansi. M'encomano a la vostra paciència i benvolença. 

L'edat em comença pesar. Avui hem tingut piscina al matí. I a la tarda una sorpresa d'última hora. El consell comarcal ens ha ofert un inflable. I tot i la calor que feia al pati, i les dificultats per a entrar el material dins la casa, els nanos han passat una tarda de mort i un matí inoblidable. 

Així és que, malgrat el cansament, aquí estic, damunt del llit, amb el portàtil a la falda. Una mica cremada pel sol, satisfeta i, alhora, trista. Ha estat gairebé un mes de contacte amb nens i nenes catalans de famílies d'origen ben divers: de Mali, del Marroc, d'Egipte, de República dominicana, d'Argentina.... Desconeguts per als seus mateixos veïns de ciutat. I mireu que no és massa gran. 

I de religions, ni us dic: cristians, coptes, musulmans... I d'històries familiars ben complicades. Nens amb veritable gana. Donava gust veure'ls menjar. Repetint vàries vegades. Gaudint dels gelats... I "és gratis" es repetien els uns als altres quan els divendres a la tarda fèiem la festa i els en donàvem. A alguns els hem aconseguit arrencar un somriure que, al principi, ens semblava impossible.


Les monitores, gairebé tot érem dones, també internacionals a tope: de Polònia, de Mèxic, de Perú, de Madrid, de per aquí... La llengua vehicular per a tots: el català. Ha estat una bona immersió per a les castellanoparlants. Celebràvem al casal els 50 anys de la traducció del Tintín en català.  

Enmig d'una interculturalitat no programada, sinó real, palpable i concreta, us puc assegurar que la convivència entre cultures i religions diverses és possible. Si compartim el que som i el que tenim amb els altres, especialment amb els que més ho necessiten, les nostres butxaques estaran cada dia més escurades, però el nostre cor es farà cada vegada més gran.  

I per què hem de voler un cor tan gran? Doncs perquè ens hi càpiguen, com tatuats, els noms de tots aquests infants i l'amor es vessi de tanta gratuïtat lliurada. I això és vital per a la consulta? Crucial, diria jo, perquè aquesta és també la nostra gent, la gent del nostre país, d'avui i de demà. 

dimarts, 22 de juliol de 2014

NO ÉS DE MAS, ÉS DE MÉS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSi el projecte independentista, com alguns opinen, fos cosa de Mas, només, no sé pas si arribaria massa lluny, donat el desgast que està patint el president amb diversos fronts oberts: interns -desmembració de la coalició CiU, corrupció...- i externs -crisi econòmica, lideratge institucional del mateix procés...-.

Però el projecte o procés o consulta o, diguem-li com vulguem, és cosa de més, de molts més. Potser no ho és de tots, però sí de molts que, amb més o menys implicació o visibilitat, volem decidir sobre el nostre futur com a país. A hores d'ara això encara no s'entén a les Espanyes. I no hem de buscar culpables només allà, sinó que hauríem de fer autocrítica i avaluar què falla en la nostra comunicació i com podríem fer-ho millor.


El que surt a les fotos, i jo crec que més del que voldria, és certament el president Mas. És la cara política i institucionalment visible, l'interlocutor de referència obligada perquè és el nostre president, legítima i legalment escollit, l'hàgim votat o no. Els altres líders que donen suport a la consulta estan un pas enrere, encara que alguns surtin al costat seu en algunes de les fotos. 

I, en un cert sentit, ja els va bé això de no estar a primera línia. Es reserven i molt. De moment, se n'estan beneficiant, segons l'enquestes. És una qüestió d'estratègia. Aviat, de tota manera, hauran de sortir realment a la palestra de la vida ciutadana i explicar qui farà què, com, amb qui, per què, quan, on i per a què.

Per a convèncer certes persones indecises i porugues quan senten parlar d'independència, cal presentar un projecte de país que engresqui, que doni una certa seguretat, que sigui plausible. Perquè la gent normal i corrent no es vol tirar en braços d'una Catalunya que flaquegi i els deixi tirats a la vora del camí. 

dilluns, 21 de juliol de 2014

LES DONES FAN LA FEINA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Gairebé he estat a punt de començar amb una paraulota per a respondre a la poca gràcia del qui anomena tòtiles la Carme Forcadell i la Muriel Casals. I és que m'han vingut unes ganes terribles de clavar-li un "gamarús estúpid", per no dir-li una altra cosa pitjor. Però sempre he pensat que les persones adultes, i en aquest cas ho són i molt, han de defensar-se elles mateixes, si és que creuen que ho han de fer, és clar. 

Així és que aquest post no és un al.legat en defensa de la Casals i la Forcadell, sinó un ja n'hi ha prou d'insult gratuït envers les dones. I és que hi ha certs "machitos" de poca monta que no poden suportar que les dones, aquestes dones, liderin el procés envers la independència. Per cert, m'agradaria saber qui mana a casa seva, a casa d'aquests milhomes, vull dir, que disparen trets d'amargor a tort i a dret. Segurament ens en portaríem moltes sorpreses. Ja veieu que estic engegada i m'està sortint el "ramalazo" feminista. Paciència.

Les conec només de lluny, a distància televisiva que és molta distància. No sé si són coherents amb el que diuen o si són impecablement independentistes en la vida que no graven les càmeres. Només us puc explicar la meva experiència personal. Quan fa dos anys vaig saber qui era la persona, que havia liderat la manifestació de l'11 de setembre, una dona normal, com de casa, mare de família, amb accent lleidatà, vaig començar a pensar que l'estereotip independentista havia canviat radicalment i que potser sí que teníem quelcom a pelar pel que fa a les nostres reivindicacions.

Jo no hi vaig poder anar perquè havia de recollir a l'aeroport una amiga. I quan, a més d'això, vaig veure al telenotícies que eren majoritàriament famílies vingudes d'arreu de Catalunya, i en un ambient superfestiu, les qui es manifestaven... Llavors sí que tots els meus esquemes es van trencar i vaig començar a assumir la causa de la independència com a pròpia. 

Així és que ja veieu: sóc independentista de la darrera hora. He arribat quan falta ja poc temps per acabar la feina, però també a mi, i a tants com jo ens donaran la paga completa. Ah, i també als gamarusos estúpids barallats amb el món sencer. També per a ells, les dones, aquestes dones, fan la feina. I quina feina!

diumenge, 20 de juliol de 2014

SABADELL: LA MÉS CATALANÍSSIMA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui m'ha donat per rastrejar per la xarxa dades sobre la dona que em presta el seu nom per a publicar. I m'ha cridat molt l'atenció dues de les coses que he trobat i he pensat compartir-les amb vosaltres. 

Una és del 2010, la ressenya biogràfica que en fa el Diari digital de l'Institut Agustí Serra de Sabadell, que a continuació reprodueixo: 

"Una dona extraordinària per a la seva època. La primera escriptora coneguda de Sabadell: poetessa, pintora, cantant, pianista, compositora musical i investigadora de la cultura popular catalana. La seva importància va ser reconeguda per les grans figures literàries de la seva època. Va obtenir nombrosos premis literaris i musicals, a nivell internacional".

Això de dona extraordinària per al seu temps és el que més m'ha agradat, polifacètica cent per cent i internacional. Perquè després diguin que això de la internacionalització del catalanisme és cosa de fa dos dies.


L'altra és de fa molt de temps, de l'octubre de 1933, ni més ni menys. Es tracta d'una conferència que pronuncià mossèn Josep Cardona a Ràdio Associació amb motiu del primer centenari de la Renaixença catalana i que recullen els Anals del periodisme català

L'Agnès apareix citada en tres ocasions: com a col.laboradora reivindicativa de Lo Catalanista, entre un munt de noms il.lustres masculins, com a un dels valors locals -de Sabadell, s'entén- adscrita al "Centre català" i com a homenatjadora pòstuma d'Antoni de P. Capmany, fundador d'aquesta entitat i qualificat per ella com "el ferm, el just, el cabdal patrici".

Per cert, és curiós com aquest Capmany era de Barcelona, com una servidora, i va fer de Sabadell la seva segona pàtria. Qui sap si jo faré el mateix, encara que he tingut un vida força moguda i la que m'espera...

Però, voleu que us digui un secret? El que més m'ha emocionat de tot el que he llegit és que l'Agnès Armengol i els seus contemporanis van contribuir a fer de Sabadell la ciutat "més catalaníssima de Catalunya". 

No sé què diran les altres ciutats i els pobles del territori, però... A mi m'ha fet molt de bé. I, a l'hora, crec que esdevé tot un repte mantenir ara i aquí aquesta mateixa tensió catalanista reivindicativa. Apa, doncs, ja sabeu el per què del títol del post. 

dissabte, 19 de juliol de 2014

US DEMANO PERDÓ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avergonyida. Així hagués titulat la publicació d'aquest vespre, perquè és com em sento. Superada la impulsivitat inicial, crec que he de matisar més les paraules.

La causa? La lectura dels vostres posts sobre la celebració de la missa amb motiu de la commemoració del 18 de juliol en homenatge, diuen, a Francisco Franco i a tots aquells "valientes" que propiciaren la "salvación de España". 

I, sobretot, avergonyida per les paraules d'incitació a l'odi del sacerdot celebrant. Com es pot usar d'aquesta manera el nom de Déu en va? Com es pot instrumentalitzar la religió en nom d'una causa política, o millor, de dominació d'un poble? Sembla mentida que això passi en el segle XXI, en les nostres societats occidentals. 


No penso entrar a fer anàlisis del passat, encara que personalment crec que ens queda molt per conèixer, per aprendre, per analitzar i per reconèixer sobre les ferides obertes que va deixar la dictadura espanyola. Només estic convençuda que avui, 19 de juliol de 2014, ningú pot permetre's la banalitat de posar-se a la boca el Déu dels cristians per a justificar comportaments totalitaris i anorreadors dels pobles i de les persones.

Jo crec en el Déu de Jesucrist, us ho dic sense cap pretensió de convertir ningú, ni de manipular ningú. Us ho comparteixo com una experiència personal d'amor i d'alliberament. Crec que en els meus escrits s'endevina aquesta passió amorosa pel qui va donar la vida també per amor. 

I ho faig des de la llibertat que em dóna saber que no em jutjareu per això. Sempre m'he sentit molt acollida per tots els qui voleu canviar el rumb del nostre país. Se'm confirma, d'altra banda, que, malgrat els prejudicis que molts cops tenim envers els altres, l'expressió serena i justificada de les pròpies conviccions, siguin polítiques o religioses, ideològiques al cap i a la fi, desperta en els qui les reben un respecte també seré i encuriosit. Encara que no hi estigueu gens d'acord i penseu que sóc una mica "beata". Què hi farem, prenguem-nos-ho amb bonhomia.

Per això, finalment, m'he decidit a demanar-vos perdó en el títol, per avançat, diríem. Perquè això sí que és propi del Déu dels cristians que tan i tan desfigurem amb les nostres paraules lletges i amb els nostres gestos més lletjos, encara. Així és que us demano perdó des del fons del meu cor per l'arrogància religiosa d'alguns. I, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

divendres, 18 de juliol de 2014

FEM L'AMOR I NO LA GUERRA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. No sé massa per on començar avui. Serà que estic depre, potser sí. Ja sabeu que les dones passem per moments diferents, segons el cicle del mes. És bo que en siguem conscients. Així podem relativitzar certs estats d'ànim.

És una miqueta com aquesta nostra beneïda consulta. Ja sé que alguns preferiu dir que res de procés, ni de dret a decidir, que hem de declarar la independència unilateral subbito, però, estimats, tot, absolutament tot en aquesta vida, té els seus ritmes. I respectar-los és cosa de dones i homes savis i prudents. Així és que encara que passem per alts i baixos, l'important és la fidelitat a la paraula donada.

Mirant les notícies, crec que la imatge del dia i, segurament de molts dies, per als qui sàpiguen mirar més enllà de les aparences, és la taulada que ha aplegat al Parlament persones i entitats tan i tan diverses entre sí: partits polítics, sindicats, societat civil, conservadors, progressistes, castellanoparlants, catalanoparlants... Vés per on! 

Tan diferents, no es pot negar, però tan en comunió de ment i de cor per a tirar endavant un projecte més que engrescador: aconseguir ser lliures per a decidir que fem amb el nostre país que, de tan petit, ens hi cap al cor, com diu la cançó. 


Ens en sortirem? Amb la tenacitat, la feina ben feta i la constància tot és possible, perquè tot està per fer. És a les nostres mans. Només a les nostres. Ara és l'hora! Apa, noia, quants eslògans en tres ratlles. 

No caiguem en la trampa d'aquells que ens desqualifiquen i volen que fem el mateix que fan ells per a dir que som uns llops despietats. I nosaltres no ho som, oi? Més aviat, som astuts com les serps, això sí. I una mica candorosos com els coloms, almenys jo. Ai, Agnès, per a no saber per on començar, Déu n'hi do. 

Deixeu-me concloure amb una darrera reflexió d'actualitat i un petit excursus. Encara que tinguem com a rerefons sons de guerra a l'Orient Mitjà i, més a prop, a l'est d'Europa, i tastem, ni que sigui imaginàriament, la mort dels innocents, i vulguem cridar com Raquel de ràbia i de tristesa infinita per l'arrabassament d'uns fills que ja no tornaran, us demano que alcem nostres veus a favor de la pau fruit de la justícia. Un miratge? Una quimera? Posem-hi de la nostra part perquè... També, per això. ara és l'hora: "Fem l'amor i no la guerra". 

EXCURSUS
Us robo 30 segons més per a explicar-vos per què he triat aquesta aquarel.la tan delicadament sensual. La paraula comunió expressa el lligam estret entre dues persones. En llenguatge bíblic, i, per a mi, això és fascinant, evoca l'acte sexual, queda fred, i si dic penetració, també, però és justament això, la compenetració de ment, de cor i de voluntat amb l'altre, que no vol dir posseir-lo, sinó estimar-lo tal com és. Per tant, res banal, però això ens portaria lluny i no és el cas.

dijous, 17 de juliol de 2014

SIGUEM PUNTUALS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Doncs, si és l'hora, siguem ben puntuals. No fos cas que la precipitació, les travetes i els atacs per la dreta i per l'esquerre ens fessin arribar tard a la cita. La consulta, també és femenina, no s'ha de fer esperar. A les dones no ens agrada. 

Em satisfà l'eslògan triat: "Ara és l'hora". Té com a rerefons el nostre himne nacional. Demostra promptitud i determinació. Ah, i són dues les dones que lideren la campanya: una més mediàtica i una altra més discreta. Un bon tàndem des de la feminitat amb experiència. No són adolescents cap de les dues. Saben el que volen i fins on poden arribar. Almenys, aquesta és la imatge que projecten.

És l'hora de poder dir que sí i que sí. Que no és la millor o, més aviat, són les millors de les preguntes? La perfecció a la terra no existeix. Que podrien ser uns altres els qüestionaments? D'acord. Però és el que tenim. I, per primera vegada, en la història dels últims temps hi ha hagut algú, o algunes i alguns, que s'han escarrassat per a tirar endavant aquest projecte: agosarat, participatiu, il.lusionador i decisiu. 



Per això no volem regateigs, indefinicions, punyalades traperes o ensurts "negociats" d'última hora. Volem poder expressar el que anhelem ser amb pau i harmonia. I amb una mica de bon humor, que sempre ajuda. És molt demanar? I des de la més absoluta de les legalitats: la que prové del nostre parlament legítimament votat i constituït. Alguna cosa a dir?

Doncs apa, la cursa ha començat de ferm. Hem d'arribar a la meta. Perquè a diferència de l'Espanya de Montoro, Catalunya sí que es pot reinventar. Serà a la tardor, quan les fulles dels arbres envairan els nostres carrers i places per a saludar el nou país que reneix, ara sí, a l'hora favorable. L'hora de la salvació. Som-hi, posem els rellotges a punt?

dimecres, 16 de juliol de 2014

LA CAMORRA ES VESTEIX DE DONA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. La camorra inspira el meu post d'avui. M'ho ha suggerit les declaracions d'Arcadi Espada. A més, sóc dona, com em va recordar ahir un de vosaltres, activista de la independència des de la masculinitat primària, en estat pur, dura, sense embuts, a QUI vaig prometre una COsa que avui mateix compleixo... 

I que té a veure la camorra amb la feminitat? M'explico. Ben mirat, potser sí que les dones som una mica "camorristes", i maquiavèliques i ROmàntiques també, eh!... Segurament, si féssim una estadística per sexes hi hauria més dones a favor de la independència que homes o, almenys, més activistes femenines. Tot i que he de reconèixer que en les pàgines facebook que administro tinc més fans entre els homes. 



Ara bé, si els partidaris de la independència de Catalunya, homes i/o dones som dignes de pertànyer a la cosa nostra, no sé pas que hauríem de dir dels defensors nacionalistes de les Espanyes. A qui els podríem comparar? Si cantem complantes, no voleu plorar, i si toquem el flaviol, no voleu ballar. Paraules aquestes darreres evangèliques, que van molt amb el MEU tarannà, ja ho sabeu. I són adients a la temàtica, per cert.

Ens han qualificat de terroristes. I jo que pensava que no hi podia haver res pitjor. Doncs sí, som uns provocadors nats. Potser també pervertits? És el que ens falta per sentir. Entre nosaltres, a mi em fa una certa gràcia ser de la màfia, ser una mamma siciliana del clan independentista disposada a controlar el territori i la fabricació de qualsevol producte relacionat amb la independència. 

Dedico aquest article a tots els camorristes dels Països Catalans. VA per vosaltres i, especialment, PER TU! Tota una filigrana de la ndrangueta calabresa. Ti abraccio!

dimarts, 15 de juliol de 2014

MANO DURA EN NOM DE LA LLIBERTAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Aplicar "mano dura". Això és el que reclamen 50 intel.lectuals en un manifest. Això és el que li demanen al president Rajoy, "mano dura". Vargas Llosa, Boadella, Pérez Reverte... Em quedo perplexa i estupefacta. Des de quan amb "mano dura" s'ha arribat enlloc?

Que li preguntin a tants i tants peruans i peruanes on els ha portat la "mano dura" dels seus governs corruptes i prepotents. A on? Sembla mentida que la reivindicació d'una Catalunya diferenciada d'Espanya porti als defensors de les llibertats a demanar que no es parli, que no negociï, que no es deixi escollir lliurement, democràticament què volem ser i com.

Ben mirat, però, potser sí que ha arribat l'hora de dir ben alt, ben fort, que la classe política, o un tipus de classe política, no m'agrada generalitzar, no ens representa. No sintonitza, no encaixa, no connecta amb la societat civil que pateix els enganys, les mentides, les promeses incomplides una i altra vegada...

Potser sí que ha arribat el moment de repensar l'espai públic de decisió política perquè realment tingui en compte el ciutadà normal i corrent en totes les seves dimensions. 

Doncs jo no faré cap manifest, ni m'adheriré a cap escrit en contra d'aquells que demanen "mano dura" per a defensar el nacionalisme espanyol. Mai no diré a ningú que boicotegin les obres de Vargas Llosa i de Pérez Reverte o que s'abstinguin del teatre dirigit per Boadella. No vull ser tan miserable.

Aquesta és, senyors i senyores, la diferència entre vostès i jo, tan de bo pugui dir nosaltres. Perquè les seves actituds no han de condicionar en cap moment les meves. Paro l'altra galta? Potser sí. Sóc idiota? Deixeu-m'ho dir en italià, però s'entén bé, eh. Sono un pò imbecile! Més val imbècil que dictadora, encara que sigui en nom de la llibertat, no?

diumenge, 13 de juliol de 2014

INDEPENDÈNCIA EN STANDBY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. La vida ens dóna moltes pistes, no m'atreveixo a dir lliçons, per a caminar per la quotidianitat. M'agrada pensar que no hi ha res que passi per què sí, o per atzar, o per necessitat. 

El que sí que us he de confessar és que jo deixo sempre el que em succeeix a les mans de Déu. I ara li robo una expressió a un mossèn que diu molt sovint... "Si és de Déu, anirà endavant". Doncs això mateix us dic. 

Però... A sant de què, Agnès, tanta reflexió sobre el que et passa darrerament? Creus de debò que això pot interessar algú? No te n'adones que el que proposes està passat de moda? Ets d'un altre temps, noia, que no ho veus? Sembles de principis del XIX. Qui ho diria, oi? Potser m'identifico tant amb la meva partener que he perdut l'oremus. Può darsi! Com dirien els italians, una altra de les meves passions, la llengua italiana que m'enamora. 

Mireu, francament penso que no tinc remei. Podeu continuar esperant referències polítiques en les meves publicacions. Però som al cor de l'estiu, encara que no ho sembli, a Cervera fins i tot fa fred. I tinc recança, mandra, una barreja de desgana i desídia... 

Així és que paciència, que és la mare de la ciència. Em sento una mica com percebo que es troba la nostra reivindicació d'independència: en standby. Tot esperant que arribi l'entrevista famosa, que s'aprovi la llei de consultes, i que l'Assemblea Nacional Catalana ens doni instruccions per a la diada de l'11 de setembre. 

I això us ho dic mentre em ve al cap la cançó de Mecano: "Me tumbo en la hamaca, pues, no quiero trabajar...". I sospiro i de tant en tant miro de reüll la final del mundial i demano a les musses que m'inspirin un bon final. Un The end no està malament, oi?. Pss, no és un adéu per sempre, és sols l'adéu per un instant. Fins demà!

COM A CASA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEstic molt atrafegada intentant recuperar contactes i grups. És com si perdés una part important de mi mateixa si no puc llegir les vostres paraules i interpretar els vostres gestos. 

És curiós com podem arribar a submergir-nos en un món real des de la virtualitat de la xarxa. Però és real. El Paco, la Pilar, l'Anna, el David, que m'acaba d'enviar el seu m'agrada, sou aquí: us empipeu, rieu, desitgeu, viviu, ploreu, estimeu. Hi sou, no hi ha dubte.

Potser la més pirata de tots sóc jo, ho he de reconèixer, que per dues vegades he intentat amagar la meva identitat real i no me n'he sortit. I ara que m'he fet tant al pseudònim, he volgut fer un remix del que sóc, del que vaig ser i, qui sap, del que seré. 


I què vull ser quan sigui gran? No ho sé encara. Deixeu-me viure encara un temps amb la ingenuïtat dels nens. Em fa recança fer-me gran, la mateixa que em va fer acceptar que marxaves... La mateixa. Perquè et vaig estimar llavors, i t'estimo encara i t'estimaré sempre.

Crec que aquesta metàfora la podem aplicar a la situació que estem vivint en l'actualitat com a nació. Mirem al centre, a la dreta i a l'esquerra i intentem cercar complicitats, però una i altra vegada els polítics desapareixen, canvien de jaqueta, traeixen i bloquegen. Ens deixen tirats a la cuneta, a la perifèria del pensament polític.

I jo... Jo no em desanimo. Continuo immersa en el món nocturn, especialment, de l'independentisme. Un món ple de projectes, de somnis i d'aventures. Gràcies per acceptar-me tal com sóc i fer-me sentir com a casa!

dissabte, 12 de juliol de 2014

ARA ÉS ARA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAra és ara. La meva neboda petita torna a ser font d'inspiració. M'ho deia fa tot just dues hores amb els ullets petits perquè estava morta de son, però es resistia a aclucar-los perquè volia menjar les postres. Celebràvem el meu aniversari i, és clar, bé s'ho valia.

Ara és ara. Entrevista sí, entrevista no. A què juguem presidents? A què juguem? A fer-nos els valents? A tornar a la infantesa, però no dels petits i senzills de cor, sinó a la infantesa dels idiotes que juguen a amagar-se en paraules fal.laces, tontes, inútils, de boca petita. Això sí, d'engany que angoixa, que espanta, que bloqueja...


Ara és ara. El moment de la violència cega, irracional dels qui maten a les fosques, als objectius triats, diuen. Els qui assassinen la pau, el diàleg, la dignitat dels pobles i de les persones. Jueus? Musulmans? Els qui violen les filles i els fills de l'avui i del demà amb la impunitat triada d'un despatx de govern o d'una trinxera de batalla.

Ara és ara. Corrupció i més corrupció, engany i més engany. Quants pobres escanyats que ocupen pisos i s'han de justificar. O nens en risc d'exclusió social que donarien la vida per un tros de pa. És de vòmit, d'horror. Quins són els pilars que fonamenten les nostres democràcies desgastades, mercantilitzades, enverinades, traïdes. 

Ara és ara. El facebook no em deixa ser l'Agnès d'ahir perquè potser, he de ser l'Agnès d'avui. He tornat altra vegada. No pensava pas que ho faria ara, però qualsevol moment és el millor per enfilar-se sobre les pròpies paraules i dir ben clar i català, això sí, que malgrat els ares tan tèrbols que ens envolten, aquest és el temps favorable, l'hora de la salvació, la pausa per a la veritat nua, per a la pau callada, per la renaixença que tant anhelem.

divendres, 4 de juliol de 2014

DELIRIUM TREMENS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSembla que toca parlar d'exèrcits de terra, mar i aigua avui. Escoltant Rac 1, mentre em desplaçava cap a Cervera aquest matí, em moria de riure quan passaven les trucades que havien fet a la gent i al ministeri de defensa a propòsit de la creació d'un exèrcit per a la Catalunya independent.

I és que tot plegat val més que ens ho prenguem amb bonhomia i sentit de l'humor perquè n'hi ha per llogar-hi cadires. Aquests globus sonda dels nacionalistes espanyols a través dels diaris oficials del règim no sé pas quin efecte tindran en l'opinió pública. No sabria massa com definir-los: com un esforç de tonteria manifesta o bé de rocambolesca estratègia desestabilitzadora.

Sigui como sigui, aconsegueixen que se'n parli i desvien la mirada de qüestions més importants. Em fan entre por i desconcert. No sé què en penseu vosaltres. Perquè mireu que la foto d'avui és delirant: l'ANC creant exèrcits i la Camacho i sus gogos demanant que la Generalitat baixi els impostos a lo Pablo Iglesias. Més que surrealista tot plegat.


És per això que ara mateix no sé on sóc, si pilotant un caça F-18 de les forces aèries catalanes o bé camuflant-me entre els simpatitzants del PP per a tirar tomàquets i ous al Mas de torn. Crec que estic entrant en un delirium tremens espectacular.

Sort n'hi ha que el cansament em fa tocar de supino rostro arriba damunt del llit que em sosté. Ara només em cal tancar els ulls, encomanar-me a l'àngel de la guarda, que mai no falla, i deixar-me atrapar pel son. I somniar... Somniar que la marina catalana ha capturat el traïdor del Mariano, mentre el rei emèrit no es cansava de repetir "No volveré a hacerlo" i la Botella insistia en la bondat del "relaxing cup of café con leche". 

dimecres, 2 de juliol de 2014

JO SÓC COM TU

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓMagnífica la iniciativa de la Fundació Maresme pro persones amb disminució psíquica i el grup musical La Pegatina per la gravació del flashmove Jo sóc com tuM'ha fet pensar i molt. I m'ha portat a tafanejar el seu web i especialment tot el que fa referència al Projecte Santi

El tal Santi és un ninot que diu representar la il·lusió, l’esperança, l’esforç i l’energia de tantes i tantes persones que treballen dia a dia, perquè ell sigui un fet. Amb quina finalitat? Amb la d'acostar la realitat de les persones amb disminucions psíquiques a la resta de la gent. Fantàstic, no? Perquè els humans som alhora diferents, únics i irrepetibles, i assemblats, en respecte i dignitat.

I, és clar, no he pogut evitar fer un paral.lelisme amb les circumstàncies que vivim darrerament. Potser els catalans també hauríem de fer un cosa per l'estil, una mena de flashmove, per a expressar de manera lúdica i artística, davant del món sencer, que som persones diferents, amb una història, una cultura, uns costums i una llengua pròpies, i, alhora persones com les altres, com tu, que ets espanyol i que vols el millor pel teu país. Jo, catalana, també vull el millor per al meu. I no passa res, o sí?

És tan difícil d'entendre? Doncs, pel que es veu i se sent, sí que ho és. En comptes de carregar les culpes als altres, és bo fer una mica d'autocrítica. Crec que hauríem de millorar en la comunicació clara i serena del que volem ser i del per què. Ho hauríem de fer des de la fermesa, mai des de la duresa, que no porta enlloc, sinó a una confrontació estèril i sense sortida.


Ja ho veus, Santi, jo sóc com tu, i com el Miquel i l'Anna, i el Lluís i la Sílvia. Estimo, sento, espero i ploro com tu. I ho faig per una Catalunya oberta que m'enamora. Com tu, sempre i en tot, com tu.

dimarts, 1 de juliol de 2014

... I TOT ÉS POSSIBLE

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDeia l'altre dia que tot estava per fer. Avui afirmo que tot és possible. Encara que els hi pesi als qui s'entesten a repetir i a cridar fins a la sacietat que la consulta és il.legal, i la DUI, també, i facilitar els censos, també, i la immersió lingüística, també, i... qui sap què, també.

Il.legal és que els polítics robin els diners dels ciutadans per a ingressar-los en els seus comptes suïssos. Il.legal és que els familiars dels caps d'estat rebin un tracte de favor "por ser quien son". Il.legal és que ens prenguin el pel en una i una altra i mil qüestions diverses. N'estem farts i cansats. Aquesta és la veritat.


Ah no, Agnès, no hem de perdre l'esperança. Contestant el comentari d'un dels meus posts i havent d'argumentar sobre això de la il.legalitat de la consulta, vaig acabar pensant que realment hi ha una altra possibilitat perquè també a nivell espanyol hi ha una remoguda d'aigües i les noves iniciatives en el terreny polític -com ara Podemos- poden arribar a jugar un paper decisiu en una mena de carambola que ens portaria a poder decidir que volem una Catalunya independent. 

E voulà! Tot és encara possible, fins el que sembla més llunyà, o més difícil. Si és possible que les empreses nord-americanes s'adaptin a una Catalunya independent, segons ha dit l'ambaixador dels Estats Units, com no ha de ser possible que les empreses  i altres institucions espanyoles facin el mateix? Seria de tontos, no?