AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Malauradament, les dues darreres publicacions són molt d'actualitat degut a la violència racista d'un grup de neonazis envers un noi amb trets orientals. Davant d'aquest fet conegut i d'altres, segur, de les mateixes característiques, desconeguts, em venen al cap dues preguntes bàsiques: On és la nostra humanitat? I... Quin tipus d'educació donem als nostres fills?
Són qüestions que s'haurien d'analitzar llargament, quant a continguts, a motivacions, a teories, a experiències... Però alhora se m'acudeix que, encara que sembli simplista, el títol del post d'avui, podria ser una resposta a la qual hi arribaríem: Tot està per fer.
La Teresa Forcades titularia "És a les nostres mans". I, encara que no he llegit el llibre, suposo que, en part, la cosa va per aquí. És a les nostres mans no pas canviar les persones, som únics i irrepetibles, sinó aconseguir que tots i cadascun arribem a treure el millor de nosaltres mateixos i ajudem a que els més joves descobreixin el tresors amagats que ja tenen i com posar-los al servei de la societat.
Per a mi aquesta seria aquesta la missió fonamental de la tasca educativa, ja sigui a casa, o al col.le. Ho he dit en altres ocasions: hem de ser experts en humanitat, no en salvatgisme o en vandalisme. Senzillament, no ens escau. Ai, Agnès, no em diguis que ets rousseauniana. Doncs no ho sé, no ho pensat a fons. ...
Així les coses, aquest "tot està per fer" el podem pensar des del pessimisme més absolut que tindria com a rere fons "no hi ha res a fer". O bé, com un punt de partida per a treballar i treballar-nos de ferm com a persones, que tindria com a rere fons "tot és possible". Ho deixo aquí perquè d'això en parlaré demà.
Aquest vespre m'acomiado amb un cant d'esperança de la meva estimada Etty Hillessum que té a veure amb tot plegat. Ella que va veure i viure en primera persona els horrors de la violència racista fins a l'extrem, parlant de la humanitat deia: "en cada persona, nosaltres aprenem a conèixer la vida de manera sempre diversa". Doncs ja ho sabeu, persona que us trobeu en el camí de l'existència, persona que us revelarà que la vida és multiforme i mot bella, és clar.
La Teresa Forcades titularia "És a les nostres mans". I, encara que no he llegit el llibre, suposo que, en part, la cosa va per aquí. És a les nostres mans no pas canviar les persones, som únics i irrepetibles, sinó aconseguir que tots i cadascun arribem a treure el millor de nosaltres mateixos i ajudem a que els més joves descobreixin el tresors amagats que ja tenen i com posar-los al servei de la societat.
Per a mi aquesta seria aquesta la missió fonamental de la tasca educativa, ja sigui a casa, o al col.le. Ho he dit en altres ocasions: hem de ser experts en humanitat, no en salvatgisme o en vandalisme. Senzillament, no ens escau. Ai, Agnès, no em diguis que ets rousseauniana. Doncs no ho sé, no ho pensat a fons. ...
Així les coses, aquest "tot està per fer" el podem pensar des del pessimisme més absolut que tindria com a rere fons "no hi ha res a fer". O bé, com un punt de partida per a treballar i treballar-nos de ferm com a persones, que tindria com a rere fons "tot és possible". Ho deixo aquí perquè d'això en parlaré demà.
Aquest vespre m'acomiado amb un cant d'esperança de la meva estimada Etty Hillessum que té a veure amb tot plegat. Ella que va veure i viure en primera persona els horrors de la violència racista fins a l'extrem, parlant de la humanitat deia: "en cada persona, nosaltres aprenem a conèixer la vida de manera sempre diversa". Doncs ja ho sabeu, persona que us trobeu en el camí de l'existència, persona que us revelarà que la vida és multiforme i mot bella, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada