A LA CADIRA PER PENSAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Decididament, avui el que s'imposa és que seiem a la cadira per pensar. Si no la teniu a mà, no us preocupeu, us en deixo una pintada en aquarel.la que podeu trobar més avall, després del tercer paràgraf. Una cadira senzilla, de fusta, de fòrmica, forrada de polipiel... Això sí, no s'hi val usar un tron reial, no és el mateix. I tant que no! La vida es veu tan diferent si ens la mirem des de dalt, des de baix o a peu pla... 

Aquest recurs s'utilitza molt a les llars d'infants i també les famílies a casa, quan els petits fan una malifeta. Els meus nebots els fan asseure's en un graó de l'escala que condueix a la terrassa, però ve a ser el mateix. Vés per on, també podeu asseure-us al replà de l'escala, si ho preferiu.

Nosaltres no som infants, però a vegades crec que el millor seria reconèixer que sí, que ho som una mica, i que, per això, quan fem alguna cosa que no hauríem d'haver fet, ens convindria seure a la cadira i pensar el per què de la nostra acció, quines conseqüències ha tingut i, sobretot, qui se n'ha vist afectat. Perquè les nostres accions no són neutres, tenen sempre una repercussió social i política, en un àmbit més o menys reduït, però sí o sí van més enllà de nosaltres mateixos. Penseu-hi! 

Jo estic asseguda ara mateix a la cadira per pensar. Gairebé cada nit m'hi assec i repasso com m'ha anat el dia: els moments bons i dolents, les oportunitats que m'ha brindat la vida, els amics que m'he trobat, les persones que m'han acompanyat. I penso com les he tractades, amb quines actituds -d'acollida, de tancament, de rebuig, de col.laboració...- Només cinc minutets. I sempre acabo agraint tot el que de positiu he rebut i pensant que demà tornaré a recomençar altra vegada amb nou impuls. És un exercici mot sa, us el recomano.

Però aquest vespre m'han vingut unes temptacions brutals de voler asseure a la cadira per pensar unes quantes persones: el ministre Gallardón per analitzar la seva peculiar manera d'entendre la justícia, el president Bauzá per reflexionar perquè nega la paraula als mestres que volen dialogar, al "banc dolent" i al fiscal per a repensar-se perquè volen fer fora les 40 famílies "okupes" de Sabadell que no saben on anar, als del PSC -necessitaria moltes cadires, si és que els de l'executiva no marxen a la desbandada- a repassar la seva història recent per a retrobar-se i canviar...

En fi, una mica atrevida sí que ho sóc. I ningú ho diria, us ho puc assegurar. Ah, que us heu assegut ja a la cadira per pensar, formidable. I que deixeu una punteta perquè us acompanyi la vostra parella, o el veí del tercer o el Mariano -ja són ganes-. Doncs no patiu, que no us taladro més. Bona nit i fins demà! Que penseu i, si us adormiu, que somnieu amb els angelets!