diumenge, 29 de juny de 2014

TOT ESTÀ PER FER...

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓMalauradament, les dues darreres publicacions són molt d'actualitat degut a la violència racista d'un grup de neonazis envers un noi amb trets orientals. Davant d'aquest fet conegut i d'altres, segur, de les mateixes característiques, desconeguts, em venen al cap dues preguntes bàsiques: On és la nostra humanitat? I... Quin tipus d'educació donem als nostres fills?

Són qüestions que s'haurien d'analitzar llargament, quant a continguts, a motivacions, a teories, a experiències... Però alhora se m'acudeix que, encara que sembli simplista, el títol del post d'avui, podria ser una resposta a la qual hi arribaríem: Tot està per fer.

La Teresa Forcades titularia "És a les nostres mans". I, encara que no he llegit el llibre, suposo que, en part, la cosa va per aquí. És a les nostres mans no pas canviar les persones, som únics i irrepetibles, sinó aconseguir que tots i cadascun arribem a treure el millor de nosaltres mateixos i ajudem a que els més joves descobreixin el tresors amagats que ja tenen i com posar-los al servei de la societat. 



Per a mi aquesta seria aquesta la missió fonamental de la tasca educativa, ja sigui a casa, o al col.le. Ho he dit en altres ocasions: hem de ser experts en humanitat, no en salvatgisme o en vandalisme. Senzillament, no ens escau. Ai, Agnès, no em diguis que ets rousseauniana. Doncs no ho sé, no ho pensat a fons. ...

Així les coses, aquest "tot està per fer" el podem pensar des del pessimisme més absolut que tindria com a rere fons "no hi ha res a fer". O bé, com un punt de partida per a treballar i treballar-nos de ferm com a persones, que tindria com a rere fons "tot és possible". Ho deixo aquí perquè d'això en parlaré demà.

Aquest vespre m'acomiado amb un cant d'esperança de la meva estimada Etty Hillessum que té a veure amb tot plegat. Ella que va veure i viure en primera persona els horrors de la violència racista fins a l'extrem, parlant de la humanitat deia: "en cada persona, nosaltres aprenem a conèixer la vida de manera sempre diversa". Doncs ja ho sabeu, persona que us trobeu en el camí de l'existència, persona que us revelarà que la vida és multiforme i mot bella, és clar.

ELS ALTRES CATALANS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Sra. Mato, aquest vespre els he vist sortint del reforç escolar que presta la Creu Roja i també al Carrer Major, jugant amb la pilota. Són els altres catalans. Per a ser més exactes, els altres infants catalans. Han nascut aquí, és el seu país d'origen. No sé si serà el seu país d'adolescència i de joventut. Donades les circumstàncies, "chi lo sà". Són d'aquests que rebran l'euro i mig d'ajuda per a passar el quadrimestre. 

I també l'he vist a ella, Sra. ministra, a la mare dels nens que jugaven a pilota. Si dic que és una noia d'una bellesa exquisida, em quedaré curta. Les paraules són tan limitades... Sempre ho són. Potser la meva expressió preferida, que fa temps que he deixat guardada a la calaixera, expressaria millor el que vull dir: l'Esata és "bellissima", d'una perfecció de faccions i de cutis que moltes envejaríem. És negra, Sra. ministra, com la Moreneta. I, ara que ho penso, tan fina de pell com la Mare de Déu de Montserrat. 

Tenia, però, marcada en el rostre una expressió de tristesa infinita que esgarrifava. Hagués donat tot el que tenia per a fer-la somriure, hagués venut la perla més preciosa per a consolar-la. Però m'he acontentat en convèncer-la que porti els nens al casal... I encara no sé si ho he aconseguit. M’han dit després que gràcies a un dels pastissers de la ciutat, els seus fills i ella poden tastar alguna cosa. 

L'Esata, els seus nens i els del reforç de la Creu Roja i els que atén Càritas i el Banc d’aliments són els altres catalans, Sra. ministra. Són dels nostres. I volem per a ells i per a tots millors condicions de vida i el reconeixement de la seva dignitat humana. 

Independència per a quin estat? Fa dies em preguntava. Doncs per a un que no condemni les persones a la tristesa infinita de no saber què fer, on anar, per què lluitar. Només per això val la pena embarcar-se en l’aventura del dret a l’autodeterminació. Només per això.

divendres, 27 de juny de 2014

XIUXIUEIGS DEL COR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAquests dies em trobo superagobiada. Són tantes i tan diverses les activitats que s'han d'enllestir que m'atabalo d'allò més. Diuen que les dones podem fer vàries coses a la vegada. Segurament, però a mi em desborden. Aquesta és la veritat.

Traspassada aquesta experiència a les raons per poder fer la consulta, la d'avui és la 180, si no m'equivoco, potser també peco de voler abastar massa coses i arribar així a un punt mort o d'una indefinició total. És una apreciació i estic espessa. No ho puc negar. Així que deixeu-me que m'allunyi una miqueta de les raons pures i dures i us parli des del cor.

I què em diu el cor? Em xiuxiueja rumors de magnanimitat envers tothom, d'acollida sense esperar res a canvi, de gratuïtat desbordant. Entre altres qüestions, amb un grup de monitors ben eixerits, estem preparant un casal d'estiu per a nanos amb risc d'exclusió social. I la majoria són fills de famílies d'origen africà: Mohamed, Amadou, Fatima... I noms encara més difícils de pronunciar. 

Nanos que parlen molt millor el català que el castellà. Nanos que no han escollit viure aquí, sinó que s'hi han trobat perquè els seus pares no podien sobreviure als seus països i "se liaron la manta a la cabeza" i van sortir a la recerca d'una vida millor.

Ja sé, perquè avui ho he llegit al face i m'ha entristit força, tot el dia que li dono voltes, que alguns de vosaltres manteniu una mena de proteccionisme malaltís envers el país, una mica com l'he conegut a Andorra, que us porta a salvaguardar l'espècie de "pura raza" o de "bellota catalana" que us fa un xic excloents. I tot el que fa olor a estranger us fa sospitar. 

Tinc la sort de viure amb persones estrangeres, per elecció, això sí. I, des d'aquesta multiplicitat de cultures, de maneres de fer i de dir, he après que la vida té molts colors, per sort. I que des de la comprensió i el diàleg les diferències, que hi són, no ens allunyen i enfronten, sinó que ens enriqueixen.

Vull una Catalunya independent des de la pluralitat, no des del pensament únic dels qui es creuen superiors als altres o tenen constantment algú en qui descarregar les seves frustracions de manera despietada. Una Catalunya sobirana des de l'obertura de mires, no des dels qui s'entesten en tenyir de foscor i de tenebres les existències dels qui són diferents. Ja fa molt anys que la tele és en color. 

Però, de tot plegat... No em feu massa cas perquè ja us he dit que estava una mica espessa.

dimecres, 25 de juny de 2014

UN ALTRE MILLOR MOMENT: PROJECTAR I PROJECTAR-NOS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAquesta nit... Us anava a deixar a l'estacada, però les ganes de comunicar el que sento han pogut més que el deler per tombar-me damunt del llit, tancar els ulls, repassar la jornada i descansar. Ha estat un dia intens, de reunió rere reunió, d'escoltar persones, les seves inquietuds, les seves preocupacions, les seves propostes per a millorar la vida del centre educatiu en el qual treballen.

Quan anàvem al tren, de Sabadell cap a Lleida aquest matí, la meva companya de feina, i amiga, m'ha comentat en viu i en directe que potser m'havia radicalitzat en això de la independència. I ha expressat una preocupació que de ben segur compartim una mica tots: independència per a quin projecte d'estat? 

Us llanço a vosaltres la pregunta i demà, amb més calma, dibuixaré algunes de les coses que se m'acudeixen a propòsit d'aquest qüestionament. Ara us deixo amb un post de fa uns mesos vaig escriure i crec que continua essent de rabiosa actualitat: 

Projectar i projectar-nos. Això és el que ens cal en aquest avui que a voltes sembla no tenir un demà millor per al qual apostar. I és clar que el tenim. Tenim futur com a poble reconegut perquè no sortim del no res.

Tenim un passat, també, amb llums i ombres, però això és el que precisament ens dóna solidesa i ens fa aspirar a un demà proper, tan de bo, diferent, ple d'il.lusions. Hi haurà dificultats, és clar, som humans. Humans ferits, però, d'un amor que cap bàlsam pot amorosir del tot. 


Ja m'he posat poètica, ho sé. Per això deixeu-me que us digui la frase completa i demà, a més d'anar a signar el meu vot, us diré d'on l'he treta. Paraula de Nou de Novembre.

La frase: No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida incurable del meu cor.

dimarts, 24 de juny de 2014

NO HI HA "PERÒS" QUE VALGUIN

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓPotser ha arribat l'hora de demanar que certes persones desterrin la paraula "però" del seu vocabulari. Ja n'hi ha prou de dir que tinc uns col·laboradors molt macos i compromesos, "pero son catalanes". És una mostra del que he vist avui en alguns dels vostres posts. És vergonyós que els catalans hàgim d'anar precedits d'un o d'uns "peròs" quan ens esmenten. 

A mi no se'm passa pel cap de reconèixer les capacitats d'algú i acabar la frase dient "però és andalús o però és francès". Exagero una mica, però oi que m'enteneu? Ja sé que no sóc un geni de la claredat, avui un espanyol m'ho ha recordat i li he agraït, fent un esforç d'educació i d'empassar-me l'improperi que espontàniament li hagués llançat. He exercitat l'autocontrol i, sobretot, la humilitat. Per coherència amb mi mateixa.

I, aprofundint, una mica més en això dels "peròs", potser ens convé també a nosaltres, els catalans, desterrar aquesta paraula quan ens referim al nostre futur: a la consulta, a la declaració d'independència... Una de les nostres qualitats és dir sí quan és sí i no quan és no. Per tant, no hi ha "peròs" que valguin en la qüestió de decidir què és el que volem per a Catalunya. Bé, és el meu punt de vista, és clar. 


Els últims paràgrafs els vull dedicar a comentar les paraules del conseller Espadaler a propòsit dels xiulets que va rebre a la patum de Berga. Venia a dir que no l'afectaven perquè per raó del seu càrrec ja hi comptava. És una actitud prometeica, la seva? Cínica? Una declaració de fortalesa? O potser d'aparent d'indiferència? Personalment, hagués preferit sentir-li dir que sí que se sentia afectat i que reflexionaria sobre el per què d'aquests xiulets. 

Conseller de l'interior: no vull homes de ferro, glaçats, altius, arrogants... Vull que em governin persones properes, càlides, que reconeguin les seves equivocacions o que es deixin interpel·lar pels desacords dels altres. La qualitat humana és el que marca la diferència, no la demostració d'una rigidesa barata. I, sobretot, li demanaria que inverteixi el temps que dedicaria a autojustificar-se a treballar pel bé del país. Perquè... per això no hi ha "peròs" que valguin, Sr. Espadaler.

dilluns, 23 de juny de 2014

CATALUNYA SERÀ INDEPENDENT O NO SERÀ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓTenint com a rerefons els coets, el cansament i una mica de xafogor, no em puc resistir de teclejar, ni que sigui uns quants mots, per a dir-vos com us he trobat a faltar. Als amics de fa temps i als de fa tot just uns dies... 

Serà que no puc refiar-me només de les meves pobres forces per a tirar endavant? Serà que la primavera ha deixat pas a l'estiu, però en el meu interior hi ha, com sempre, les típiques resistències al canvi que em creen un xic de malestar i un molt d'inseguretat. I penseu que he superat ja moltes pors en el camí de la vida... Serà que d'aquí a poc m'enfilo als 47 i això em produeix una barreja de recança pel que deixo enrere i de vertigen pel que m'espera?

Déu n'hi do! Avui el que escric té una mena de cadència interna que conjuga la mètrica, la nostàlgia i les ganes d'aventura... I és que acabo d'arribar de Cervera i això explica el que segueix en el següent paràgraf.



Sóc efímera, seré efímera? És clar, no duraràs tota la  vida del món, Agnès. És efímera l'ànsia d'independència? El deler, potser sí. No hi ha mal que cent anys duri, deien els nostres avantpassats, però l'assoliment de la independència, no. Per què? Doncs perquè en els nostres carrers i places és ja quelcom normalitzat. 

I quan una cosa es normalitza passa a formar part de l'humus de les cases, dels camps, del cel, de la marinada. Quina fresca feia ahir a la Plaça Major cerverina mentre gegants, bastoners, trabucaires, gegants, sardanistes, bombollers i gitanes dansaven al so de les gralles i de la banda del conservatori. I l'àliga... Majestuosa, senyora, amb un ball elegant, de passos curts i ben apamats, com els de la nostra Catalunya envers el seu alliberament. 

I, sobretot, és clar, quan palpes que la independència forma part de l'humus de la gent -de grans, petits, autòctons, foranis, pelegrins del camí de Santiago...- llavors és quan pots respirar a fons, tancar els ulls i anar-te'n a descansar, sentint el soroll de traques i l'olor de pólvora, amb el convenciment de que això no hi ha qui ho aturi: Catalunya serà independent o no serà! 

divendres, 20 de juny de 2014

NÈIXER DE NOU

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAvui he mort una mica com a Nou Novembre. He llegit en algun lloc que el dolor de morir és goig de néixer... I em costa d'acceptar-ho, però potser sí que cal morir a la fama, als honors, al "vano honor del mundo", com diria un mestre espiritual, per a redescobrir la joia de la petitesa, de l'anonimat, de la vida quotidiana.

Em permetreu una breu pausa per a retrobar-me a mi mateixa. La mala passada del facebook la puc llegir ara, passat l'ensurt inicial, com a una nova oportunitat per a créixer més com a activista a favor de la independència de Catalunya. 

Cadascú pot aportar el seu granet de sorra. Deixeu-me que ho faci amb la paraula escrita. Si pogués, us l'acostaria també amb la meva veu modulada per a l'ocasió... Potser més endavant, qui sap. Ah, i també amb la meva carícia més tendra... No voldria ser cursi, ni ensucrada, no em va, però sí que m'agradaria ser més comprensiva, perifèrica -us sona?- i descentrada, al cap i a la fi, de mi mateixa. 

Des que vaig embarcar-me en aquesta aventura d'aportar raons per a poder fer la consulta, el 16 de desembre de 2014, ara que me n'adono ja fa mig any, m'he submergit en un món que m'era totalment desconegut. I n'he aprés molt de tots vosaltres. Ja us ho he dit en alguna ocasió: tant dels qui penseu com jo, com dels que no; tant dels qui sou més "brutus" com dels qui sou refinats; tant dels de la dreta, com dels de l'esquerra.

Ja em coneixeu, d'altra banda, i sabeu que de tant en tant m'agafen aquesta mena de crisis existencials. Mamma mia, el que inspira això de trobar-te de cop i volta en l'obligació d'haver de passar de perfil a pàgina facebook. Els grups i l'"ambientillo" és el que trobaria més a faltar. Així que us deixo amb el nou perfil i avui, excepcionalment, amb un petonet a la galta. 

Per cert, em poso vermella... Que hi farem nois. Sóc així. Pel David també hi ha petonet. No sé com encaixarà aquest post al Diari gran del sobiranisme. Espero que faci honor al títol en això de la grandesa: hi cabem tots, també l'Agnès Armengol, una dona catalanista fins a la medul·la, filla del seu temps, a cavall entre el XIX i el XX, de classe mitjana, poetessa i pianista, de conviccions religioses molt fortes i enamorada fins el moll de l'ós de Catalunya, pàtria estimada.

P.D.: No pensava escriure, però el cap, els ull i les mans es posen en dansa quan vull tancar l'ordinador. I el cor també: Visca la terra lliure!   

dijous, 19 de juny de 2014

4 NEURÒTICS + 1

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEncara que no sigui massa ortodoxa en el títol del meu post d'avui, segons les regles periodístiques que em van ensenyar a l'Autònoma, és l'expressió que m'ha semblat més adequada.

De fet, el titular me l'ha servit en safata l'expresident del congrés, José Bono, segons el qual "la secessió de Catalunya només interessa a quatre neuròtics". No sé jo si ell es compta entre aquests quatre: donat que en parla, una mica interessat hi deu estar. Però, per si de cas, n'he afegit aquest + 1. Perquè sempre hi pot haver algú que s'afegeixi a aquesta mena de neurosi col.lectiva que és voler una Catalunya independent.


No sé de quin tipus de malaltia estaríem parlant. Hauríem d'acudir als especialistes. El que sí sé és que jo la pateixo, si és que ser independentista és formar part de l'univers neuròtic. D'una mena, d'altra banda, perquè mira que estem ben envoltats de neuròtics espanyols entestats a mantenir una Espanya de ciència ficció unida per no se què -la inviolable constitució del 75-, ni no sé qui -els reis del retoc estètic i de la rigidesa ofensiva-. 

Potser el més raonable, si en qüestió de bogeries es pot parlar de raonabilitat... Repeteixo, potser el més raonable seria fundar un grup de neuròtics anònims, disposats a rehabilitar-se de la neurosi del 4 + 1. La podríem batejar amb aquest nom. S'haurien de trobar als locals d'algun partit unionista i fer el mea culpa rigorós per les seves ànsies de secessió. Això sí: el seu objectiu seria la rehabilitació dels neuròtics espanyolistes. Ho aconseguirien? Semblaria gairebé una missió impossible... o no?

dimecres, 18 de juny de 2014

REINA PER AVUI, NOMÉS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓNomés avui, per un dia, per unes hores, ja em conformaria, voldria ser reina. Això sí, sense corona ni tron, si no és molt demanar, em trobaria més còmoda. Una mica més arregladeta no m'aniria malament, però sense operacions d'estètica, ni parlar-ne. I per què, Agnès, per què aquesta fal·lera de la reialesa?

He pensat que potser, si fos reina, només avui, reuniria els representants dels diferents sectors socials del trencaclosques Espanya i els escoltaria, sense prejudicis arbitraris i interessats, per a saber quines propostes farien per a sortir de la crisi d'una manera efectiva i real. I, com que seria la reina, potser s'ho prendrien seriosament i podríem aplicar-ne les més assenyades, és clar.  

Si només per avui fos reina, en el terreny de les nacionalitats, intentaria convèncer els caps dels partits polítics que el millor seria fer possible que aquelles nacions que ho volguessin poguessin exercir la democràcia, com toca, i decidir si volen ser un estat independent. I, com que seria la reina, potser em farien cas, i Catalunya podria votar el seu futur el 9 de novembre.



Si pogués ser la reina, només per avui, reuniria jutges i fiscals de provada honestedat, suposo que en trobaria alguns, i pensaríem plegats quines mesures correctives podríem aplicar per a reinserir els corruptes que han malbaratat els diners dels contribuents i la fama de les institucions. I, com que seria la reina, potser estarien per la labor, no?  

I, encara, si fos reina per uns moments, demanaria perdó, de debò, per totes aquelles actuacions indignes del meu rang que han portat al descrèdit absolut de la institució que represento i d'altres que s'hi relacionen. I potser, com que seria la reina, em donarien l'oportunitat de treballar per una societat millor, no des de la superioritat d'una cadira alta, sinó des de la feina ben feta d'un colze a colze que no sap de privilegis. Només que, llavors, si això es donés, deixaria de ser la reina... I crec que no em faria res. Però, és clar, això passaria si jo, només per avui, fos reina.

dimarts, 17 de juny de 2014

QUO VADIS MARIANO? QUO VADIS ESPAÑA?

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓQuo vadis, Mariano? Doncs no sé pas si ho sap. Sembla talment desconnectat de la realitat, de la gent, de la unitat del país que tant defensa... No crec que ni per un moment s'hagi assegut a la cadireta per pensar. És massa infantil per a ell, massa no-res, segurament.

Així les coses, amb aquest lideratge rajonià.... Quo vadis España? o millor, on et porten? Al matadero per així poder-li donar al maestro las orejas i el rabo d'un toro mort i ben mort. El meu pare és de Navarra, per això a vegades em surt el ramalazo torero. Ja em disculpareu.

Tornem al que ens ocupa. Segons el president espanyol, amb la coronació de Felip VI, España recupera el consens i la unitat. Com diu? De quina Espanya parla, la de la pandereta, la del Podemos, la de la Puerta del Sol, la de la Falange, la de la cua de Càritas quan reparteix els lots de menjar o la del Banc d'aliments, la del castellà per sentència, la del 75? 

No hi ha una única i indivisible Espanya. N'hi ha moltes, milers... N'hi ha tantes, que es fa impossible encaixar-les en un sol trencaclosques, encara que no ho vulguin veure, ni sentir, ni tocar el Mariano i sus muchachos. És vergonyosa aquesta actitud de menyspreu vers tothom que demostren. Més que vergonyosa, insultant, arrogant fins a l'enèsima potència. No acabo de trobar les paraules per a definir la supèrbia d'aquesta mena de casta atemporal que ens escanya i ens governa. El Mariano no sap on va i Espanya tampoc, i no són els únics. 

I jo, i nosaltres que ens escarrassem a denunciar, a donar raons perquè ens deixin fer la consulta -fa dies que no l'esmentava explícitament-. Deixeu-me que em desmeleni: vai dove ti porta il cuore -era el títol d'un programa de televisió italià-. I on ens porta el cor? A desenganxar-nos d'una Espanya que ja no sura, que s'enfonsa més i més en l'oceà de la seva pròpia immundícia. Per això: partiamo presto on ens porti el cor... Cap a la Catalunya independent!

dilluns, 16 de juny de 2014

A LA CADIRA PER PENSAR

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDecididament, avui el que s'imposa és que seiem a la cadira per pensar. Si no la teniu a mà, no us preocupeu, us en deixo una pintada en aquarel.la que podeu trobar més avall, després del tercer paràgraf. Una cadira senzilla, de fusta, de fòrmica, forrada de polipiel... Això sí, no s'hi val usar un tron reial, no és el mateix. I tant que no! La vida es veu tan diferent si ens la mirem des de dalt, des de baix o a peu pla... 

Aquest recurs s'utilitza molt a les llars d'infants i també les famílies a casa, quan els petits fan una malifeta. Els meus nebots els fan asseure's en un graó de l'escala que condueix a la terrassa, però ve a ser el mateix. Vés per on, també podeu asseure-us al replà de l'escala, si ho preferiu.

Nosaltres no som infants, però a vegades crec que el millor seria reconèixer que sí, que ho som una mica, i que, per això, quan fem alguna cosa que no hauríem d'haver fet, ens convindria seure a la cadira i pensar el per què de la nostra acció, quines conseqüències ha tingut i, sobretot, qui se n'ha vist afectat. Perquè les nostres accions no són neutres, tenen sempre una repercussió social i política, en un àmbit més o menys reduït, però sí o sí van més enllà de nosaltres mateixos. Penseu-hi! 


Jo estic asseguda ara mateix a la cadira per pensar. Gairebé cada nit m'hi assec i repasso com m'ha anat el dia: els moments bons i dolents, les oportunitats que m'ha brindat la vida, els amics que m'he trobat, les persones que m'han acompanyat. I penso com les he tractades, amb quines actituds -d'acollida, de tancament, de rebuig, de col.laboració...- Només cinc minutets. I sempre acabo agraint tot el que de positiu he rebut i pensant que demà tornaré a recomençar altra vegada amb nou impuls. És un exercici mot sa, us el recomano.

Però aquest vespre m'han vingut unes temptacions brutals de voler asseure a la cadira per pensar unes quantes persones: el ministre Gallardón per analitzar la seva peculiar manera d'entendre la justícia, el president Bauzá per reflexionar perquè nega la paraula als mestres que volen dialogar, al "banc dolent" i al fiscal per a repensar-se perquè volen fer fora les 40 famílies "okupes" de Sabadell que no saben on anar, als del PSC -necessitaria moltes cadires, si és que els de l'executiva no marxen a la desbandada- a repassar la seva història recent per a retrobar-se i canviar...

En fi, una mica atrevida sí que ho sóc. I ningú ho diria, us ho puc assegurar. Ah, que us heu assegut ja a la cadira per pensar, formidable. I que deixeu una punteta perquè us acompanyi la vostra parella, o el veí del tercer o el Mariano -ja són ganes-. Doncs no patiu, que no us taladro més. Bona nit i fins demà! Que penseu i, si us adormiu, que somnieu amb els angelets!

diumenge, 15 de juny de 2014

L'HORA DE LA FERMESA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓS'acaba el diumenge. La ressaca de la marea verda encara dura en el mitjans de comunicació i en l'ambient. Però passarà, com tot en aquesta vida, i demà les cinc escoles "dictaminades" se les hauran de veure amb un final de curs, fent mans i mànigues per a complir la sentència que els obliga a fer el 25% de les classes en castellà, segons les directrius del departament d'ensenyament.

També el Jaume seguirà amb la vaga de fam, reivindicant-se sense que quasi se li senti la veu, amb una crida sorda, perquè les forces flaquegen. Mentre, el president Bauzá planejarà com passar l'estiu lluny, ben lluny de tot i de tothom. Perquè cedir costa molt, moltíssim. Creu que reconèixer que un l'ha errada és de covards, quan segurament és l'acte de major valentia que una persona pot fer.   

I els socialistes catalans continuaran a la recerca d'una identitat perduda, o nova, o vés a saber. Sense lideratge, a la deriva, nàufrags de les seves pròpies tossuderies, baralles i petites mesquineses... Amb uns militants perplexos de tant d'ego acumulat, incapaç de trencar-se per a sortir d'un mateix, d'una mateixa, i mullar-se. Que no és fàcil, ja ho sabem. Però és en aquests moments de dificultat extrema quan cal sortir a l'escenari, deixar entre bambolines la por escènica i donar la cara per a refer ponts, llimar diferències i estar a l'alçada del que país reclama en l'hora decisiva que està vivint.

I nosaltres tenim el sensus rerum (sentit de les coses) -no sé si m'acabo d'inventar l'expressió-. Seria una mena d'olfacte polític que ens fa ensumar que, malgrat se senti da per tutto olor de ferum, hi ha una resta capaç de tirar el país endavant. Perquè cada dia sortim al carrer, ens mantenim ferms en la defensa de les nostres conviccions, som capaços de reconèixer que a voltes la pifiem i des del nostre anonimat volem estar a l'alçada del que Catalunya necessita per a ser un país amb tots els drets i els deures. I és que ara és l'hora de la fermesa.

dissabte, 14 de juny de 2014

SOM AL CARRER

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSom al carrer! Perquè no volem que ens prenguin l'escola, la nostra escola. Només faltaria. Perquè no volem que ens visquin la vida des de la imposició i un model lingüístic que no és el nostre. 

Som al carrer! Perquè volem decidir escola catalana en el marc de referència d'una Catalunya plural, acollidora de sensibilitats diverses.

Som al carrer! Perquè volem que el català sigui l'eix vertebrador de la nostra cultura i de la nostra identitat com a poble, nació i país. I en això no serem moguts!

Som al carrer! Perquè no volem que s'apliqui a casa nostra la llei Wert. No és la nostra llei. Ens desconeix, ens ignora i ens margina. I no volem ser marginats!

De la sèrie "Abril".
Autor: Iban Casanovas
Som al carrer! Perquè volem ser solidaris amb els nostres amics del País Valencià i de les Illes Balears que veuen dia rere dia trepitjat el model lingüístic des de la ignorància més irracional d'aquells que pretenen destruir per lleial decret la unitat del català.

Som al carrer! Perquè un part del nostre cor viu en primera persona la vaga de fam del Jaume Sastre. I no sabem com més dir-li que l'estimem. Tot el nostre afecte i reconeixement!

Som al carrer! Perquè volem fer la festa del català en català i per al català. Perquè és la nostra manera de manifestar que som aquí. Que tard o d'hora vencerem amb la força del compromís per una Catalunya lliure del jou dels qui la ofenen i la ultratgen.

Som al carrer! Perquè volem cantar a una sola veu: "Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba"! Per un país de tots DECIDIM escola catalana.

divendres, 13 de juny de 2014

NO A UN ESTAT ALTAMENT TÒXIC

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓCom pot ser que hàgim d'aplicar la sentència d'haver d'impartir el 25% de les classes en castellà? A quin punt d'acatament d'un estat altament tòxic per a la salut de la nostra escola hem arribat? Crearà precedents i començaran a ploure reclamacions de famílies manipulades per no sé quins drets?

Avui no pensava escriure el post perquè estic supercansada i estressada, però m'indigna, sí, m'indigna aquesta situació vodevilesca que estem vivim, esquizofrènica: amb un govern de la Generalitat que baixa el cap una i altra vegada i un govern de l'estat espanyol que ens humilia una i altra vegada. És trist, molt trist.

Cridar, escridassar potser... No és el meu estil, ja ho sé. Em trairia a mi mateixa. I això és el pitjor que pot passar. Però m'hi resisteixo. Precisament avui que la Rahola s'ha dignat a dedicar la seva columna de la Vanguardia al Jaume Sastre. La Vanguardia que mira cap a un altre costat, o més exactament cap a la corona, esperant no sé quina recompensa, de no sé quin rei, de no sé quin lloc, de no sé quin temps.


Tot plegat en una setmana que hem passat de la rabieta número 3.502 del Duran al retorn del Jedi i d'un partit socialista de Catalunya sense cap i sense candidats a cap a saber el nom d'una dona que potser farà ressuscitar al PSC d'ahir mig moribund. Una setmana en la qual també ens hem assabentat que la suor del nostre treball se l'han patejat a no sé on perquè no veiem de la missa la meitat.

Però demà dissabte 14 de juny sortirem al carrer per a reivindicar una escola catalana de qualitat per a tothom. Una escola amb una maternitat tenyida dels colors de la pell de cadascú. I la reivindicarem també per als qui reclamen més quota per al castellà, per als qui diuen ara sí i ara no, per als qui mig morts han vist una llum al final del túnel, i per als qui treballen de sol a sol per aixecar el país.

No sé pas a quin sant o santa ens hem d'encomanar en la novena d'avui... Perquè mira que ho tenim difícil. Potser que ens adrecem al sant dels sants i li demanem que ens deslliuri d'aquest estat altament tòxic per a la salut que ens escanya i ens menysprea. D'aquest estat, allibereu-nos Senyor.

dijous, 12 de juny de 2014

ELS COLORS DEL CATALÀ A L'ESCOLA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Acabo de llegir una targeta que corre per les xarxes en italià, sóc una enamorada d'aquesta llengua, juntament amb la catalana, ja ho sabeu, que diu: Tuti colori de la mia anima. Vols dir, Agnès, que l'ànima té color o colors? 

I això m'ha portat a pensar que una vegada, un dissenyador gràfic, que havia de fer una proposta d'imatge visual per a una institució, ens va preguntar de quin color ens la imaginàvem. Curiós, oi? Però a poc a poc vam anar dient colors amb els quals la identificàvem: el blau intens i el terra lluminós que evocaven el cel i els camps de blat de la Segarra. Així és que les entitats i les ànimes tenen color o colors. I la llengua?

He tingut la sort d'anar moltes vegades a una escola del barri gòtic de Barcelona amb un índex força elevat de procedències diverses. I he sentit parlar el català al Mustafà, la Fatima, el Luís Alberto, la Xiuxiu o la Ishtar. Alguns d'ells han nascut aquí, d'altres van arribar amb els seus pares a la cerca d'un treball per a sobreviure, també hi ha refugiats de guerra. 


I us puc assegurar que cadascun d'ells parla la nostra llengua amb una tonalitat i un color ben diferent. No només perquè la seva pell sigui negra, terrosa, blanca, groguenca..., sinó perquè si fas l'exercici de tancar els ulls i escoltar amb atenció el que diuen i com ho diuen, descobrirà que les paraules es tenyeixen de vermell, de gris o de blau. Us recomano que feu aquesta dinàmica. Pot ser molt enriquidora per als infants i joves i, com no, pels adults. 

Som-hi que hem de tancar el post. I ho farem demanant la intercessió d'un indubtable forjador del català literari: Beat Ramon Llull, pregueu per una escola catalana de qualitat per a tothom. Ah, i si pot ser... plena de colors!

dimecres, 11 de juny de 2014

MATERNITAT DE L'ESCOLA EN CATALÀ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Reflexionar sobre l'escola en català en clau de maternitat pot ser un bon exercici d'aproximació diferent i suggeridor. Més enllà de les dificultats en l'educació, que són moltes i molt variades, l'escola pot ser també mare i mestra. 

Entenc aquí la maternitat com la capacitat de generar vida, d'acollir incondicionalment l'altre diferent, d'acompanyar-lo en el camí de creixement personal, d'estimar-lo gratuïtament, d'ajudar-lo a obrir-se als altres i d'impulsar-lo a l'aventura de fer-se preguntes i donar les seves pròpies respostes. L'escola pot fer aquest paper sense substituir el dels pares? En gran mesura, sí. 

D'una banda, els educadors, o millor, totes les persones que hi treballen, també acompanyen els infants i els joves en el seu camí personal de creixement en totes les seves dimensions. De l'altra, faciliten les eines necessàries, no només per a donar i controlar l'assoliment d'uns coneixements intel.lectuals o competencials, sinó perquè siguin capaços de fer-se com a persones lliures i responsables, compromeses amb el seu entorn social i mediambiental. Ideal? Procés i meta, diria jo.


L'escola engendra vida en la catalanitat perquè si naixem, vivim, ens movem i som aquí, a Catalunya, com a bona mare i mestra vol el millor pels seus fills. Seria absurd que preparés per a viure a Honolulú, no? I, alhora, l'escola acull incondicionalment l'altre. Aquest altre que potser parla a casa un altre idioma, però li dóna el millor que té: la possibilitat d'expressar-se en català, sense descuidar altres llengües que el poden ajudar a entendre's amb els seus veïns. 

I, a qui pregarem en la novena d'avui? Doncs en acollirem a la intercessió d'una de les dones educadores per excel.lència del XIX, a casa nostra, fundadora de les meves escolàpies: Santa Paula Montal, pregueu per una escola per a tothom, de qualitat i en català i, especialment, per la de Sabadell, una de les afectades per l'obligació de fer el 25% de l'escolarització en castellà. Que així sigui. Amén.

dimarts, 10 de juny de 2014

SENTIM LA LLENGUA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Mentre uns es vanten de ser democràtics sense llibertat de vot i d'altres es dediquen a dir que marxen i després "donde dije digo digo Diego", i encara altres ens saturen d'una corrupció vomitiva que fa esfereir, la defensa del nostre model lingüístic a l'escola continua endavant. I tant que sí. 

M'ha fet gràcia veure la il.lustració de la Pilarín Bayés en un dels cartells de propaganda per a la mobilització del dissabte 14 de juny. I m'ha vingut al cap l'Espardenyeta, la meva Espardenyeta, amb la qual vaig començar, com aquell qui diu a aprendre el català al col.legi. No en l'època de l'Agnès, és clar! 

I això em porta molt bons records dels anys 70 i 80. I del català a l'escola. I em ve a la memòria un altre llibre, aquest cop sense lletra, que crec que es titulava "El castell d'aniràs i no tornaràs". Ja es podrien aplicar alguns aquestes paraules. Per cert, entre parèntesi, els personalismes exagerats d'alguns fan mal al procés, a la consulta i a Catalunya.


L'escola que jo vaig viure no era com ara, pel que fa al català, però Déu-n'hi do! No em puc queixar. De seguida va despertar en mi les ganes d'escriure, poemes, primer, històries, després, en català i en castellà. I, a poc a poc, el català va guanyar terreny. Era normal, era i és i serà la meva llengua materna. 

Per això crec que el respecte, el coneixement i la valoració d'altres llengües i cultures no ens pot fer perdre la nostra identitat més profunda. I aquesta identitat l'hem d'afermar. I la llengua l'hem de sentir, l'hem d'escriure, l'hem d'assaborir i l'hem de recitar i cantar i riure i plorar. L'hem de reforçar i enriquir. I l'hem de fer servir per a dir qualsevol dels sabers, de les ciències, dels sentiments i dels fets quotidians que vivim. O sigui que, com més l'aprenguem i la usem, més la farem nostra i l'estimarem. Sóc una enamorada del català. Es nota? No sé si tant com el Jaume...

Bé. He de reconèixer que aquesta és una novena estranya o, millor, diguem adaptada a les circumstàncies de temps i de lloc que marca l'actualitat i una servidora. Aquest vespre, fent honor a uns Goigs composats per l'Agnès Armengol, invocaré la intercessió de la patrona de Sabadell: Mare de Déu de la Salut, dolça mare, pregueu per una escola catalana de qualitat per a tothom. 

dilluns, 9 de juny de 2014

OBSESSIVA COMPULSIVA... EN CATALÀ

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Senzilles i tendres... No en sabíem més... teníem quinze anys... en teníem prou amb tres frases fetes... Ja ho veieu, ahir anunciava aquesta peculiar novena per la llengua catalana. I aquest vespre, cansadíssima i amb molta calor, pensava escriure el David i dir-li: "Demà serà un altre dia". Però he començat a remenar pel facebook i he pensat que havia donat una paraula i l'havia de complir. Això és cosa dels obsessius compulsius. Què hi farem! Diuen que l'important és conèixer-se.

Em conec? No ho sé massa. Cada dia em sorprenc a mi mateixa embarcada en aquesta aventura d'aportar raons per a poder fer la consulta. Reflexions que m'ajuden a trobar paraules, expressions... de les quals jo mateixa m'enamoro, com la de la bellesa efímera dels castells. Mai abans no ho havia pensat i potser mai després les tornaré a repetir.


I on anirem a parar avui, Agnès, perquè has començat amb la cançó de Paraules d'amor, has mencionat una novena, t'has embrancat en qüestions psicològiques i has acabat el segon paràgraf dient que t'enamores de les teves pròpies paraules... Potser sí que hauríem d'anar a l'especialista del cap, no?

Mirem-ho des d'un altre punt de vista: us tinc una tal confiança, lectors -obsessius compulsius?-, que us vull fer partícips del que penso, del que se'm remou per dintre... Molt bé, nena! Ma, cosa facciamo con il catalano? Una bona pregunta i fins rima una mica. Doncs reivindicar-lo, a la meva manera, és clar. És la meva peculiar contribució a la campanya: "Per un país de tots, decidim escola en català, de qualitat i per a tothom".

Mirava de buscar si hi havia un patró o patrona de la llengua catalana i no els he sabut trobar. Així és que encomano la campanya a la intercessió de la patrona de Catalunya: Santa Maria de Montserrat, pregueu per una escola en català de qualitat i per a tothom. Que així sigui! 

diumenge, 8 de juny de 2014

AIXÍ SOM: CASTELLERS DEL SENY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. I arribem al seny, és clar que sí, la darrera paraula del lema dels castellers. És una mica difícil definir-lo. Potser podria dir que és l'envàs d'una mena de còctel que conté els altres tres ingredients: la força, l'equilibri i el valor. I això de contenir, vejam, entenguem-ho bé.

El seny conté, assegura, dóna forma, però no per controlar com si d'un policia es tractés, o per fer-nos viure de renda o per determinar com he de ser, no, sinó per actuar de manera prudent, tenint en compte la força, l'equilibri i el valor que tenim. 

Només calia veure avui totes aquestes sinèrgies posades en solfa per a carregar i descarregar els més variats castells. Feia goig, la veritat. Espectacular aquesta peculiar diada castellera amb seu a les principals ciutats europees i a les de casa nostra. Una iniciativa lloable i que mostra, precisament, que la reivindicació de la consulta del 9 de novembre no està renyida amb la festa i, sobretot, amb l'oportunitat de compartir el millor de nosaltres mateixos.

Més enllà de partidismes i d'abdicacions, els catalans som assenyats, prudents. Ho hem estat durant molt de temps intentant fer l'encaix amb una Espanya que, gràcies a la incoherència, a la corrupció i al menyspreu dels seus líders, s'ha anat allunyant de tal manera que la corda s'ha trencat.

Ara, demanant poder decidir si volem ser un país normalitzat del tot, continuem amb la mateixa prudència. Perquè no està renyida amb la reivindicació, sí amb l'acatament mesquí a una institució que ha malbarat, no només els nostres diners, sinó els nostres somnis de futur. 

D'aquí a una setmana, ens reivindiquem des de les nostres escoles, sota el lema: "Per un país de tots, decidim escola catalana". I pensar que les escolàpies de Sabadell és una de les denunciades. En fi, a veure si la paraula d'una exalumna els dóna ànims. 

Heus ací que, després del triduum, comencem ara una novena per l'escola en català. T'has tornat boja, Agnès. No cal exagerar, una mica esbojarrada sí que ho sóc, o millor, arrauxada, no? Que combina força bé amb el seny. Per cert, parlant d'escoles, la meva solidaritat amb el Jaume Sastre. Decideixi el que decideixi estarà bé perquè hi raons que la ment ignora i en canvi el cor coneix. T'estimem.

dissabte, 7 de juny de 2014

EL CASTELL: UN VALOR EN SI MATEIX

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. El valor és el protagonista del post d'aquest vespre. És la meva aportació castellera en aquest triduum singular des de la força, l'equilibri i el seny d'unes paraules que combinen la mesura i l'atreviment. I tot perquè el 9 de novembre volem fer realitat una utopia: senzillament poder votar per a decidir si volem ser un estat i un estat independent.

Valor per què i per a què? Perquè val la pena conjugar braços, espatlles, cintures i peus per a aconseguir construir un nou de vuit o un tres de nou amb folre i manilles. Valor perquè el compromís amb la terra comporta tenacitat, lluita constant, creativitat i coraggio que dirien els italians. Sí, aquesta paraula expressa, tot i la limitació, força bé el que vull dir.

I encara diria que en si mateix el castell és un valor, no només perquè estigui catalogat per la Unesco com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat, sinó perquè reflecteix el que és el poble català en la seva essència més genuïna. 

Però Agnès, toca de peus a terra, que tots els catalans no som pas castellers. Doncs no, certament, però tots, nascuts aquí o allà, som hereus d'una promesa de futur: aixecar la nostra pàtria perquè sigui coneguda i estimada pel que és: lloc d'acollida de les diferències que es "carreguen" i es "descarreguen".

Demà direm al món que el 9 de novembre volem votar. Ho direm amb castells aixecats a diverses ciutats europees i dels Països catalans. La cita és a les 12 del migdia. Gràcies a tots els qui ho fareu possible. #CatalansWantToVote. 

Per cert, serà Pentecosta, festa grossa de l'esperit. Així m'ho van ensenyar a l'escola. Així és que si per damunt dels castells veieu planejar coloms, no us estranyeu. Perquè el cel que pot esperar està del nostre costat. Paraula d'Agnès Armengol, àlies Nou Novembre. Bona diada castellera!!! 

divendres, 6 de juny de 2014

EL CASTELL, EQUILIBRI D'UNA BELLESA EFÍMERA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Avui toca parlar d'equilibri, dintre d'aquesta mena de triduum casteller. Perquè volem votar el 9 de novembre. I ho volem fer des de la justa mesura de força, valor i seny. No sé què us assembla, però a mi em sona bé aquesta darrera frase com a definició d'equilibri.

Mesures, pesos, balances... Són paraules que em venen al cap per a referir-m'hi. No així uniformitat. Aconseguir carregar un castell és fer junts alguna cosa, fer pinya, concretament, perquè la construcció s'alci harmoniosament. Harmonia, heus aquí un altre sinònim i, ai, m'ha marxat del cap. Ah, sí, bellesa. 

Un castell que es carrega i es descarrega mostra la bellesa efímera d'un esforç creador que va més enllà d'una torre humana. Per això, quan a vegades expliquem als foranis que els castells són torres humanes, sempre tinc la sensació que ens quedem curts. I és que el llenguatge té els seus límits. 

També evocaria el que és un castell el ritme, el compàs de cada peu ben posat, de cada braç ben travat, de cada espatlla ben disposada a acollir el que escala. I encara parlaria de concentració, d'estar pel que s'ha d'estar sense distraccions ni dispersions.

I em ve al cap, per acabar-ho d'arrodonir, ja sabeu que sóc molt bíblica, aquella paràbola de construir la casa sobre roca o sobre sorra. Arriben les tempestes i el vent fort i aquella casa s'ensorra o bé resisteix els embats, si té ben posats els fonaments, com els castells, com el país. 

Una Catalunya que es "carrega" mostra la bellesa continuada d'un esforç creador que va més enllà d'una quimera. Jo vull col.laborar perquè això sigui possible, amb l'equilibri de la que sap que tota sola no vaig enlloc, que necessito de la força dels meus companys de camí per a fer-ho possible. El primer pas, que ens deixin votar: #CatalansWantToVote. 

dijous, 5 de juny de 2014

VOLEM VOTAR AMB FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I SENY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓA la web d'Òmnium cultural podem llegir: El proper 8 de juny més de 5.000 persones alçaran castells humans de forma simultània en vuit capitals europees i en moltes altres poblacions per dir al món que els catalans volem decidir lliurement el nostre futur com a poble. A les 12 del migdia (hora catalana), més de 70 colles castelleres desplegaran pancartes amb un lema democràtic, directe i clar: #CatalansWantToVote.

Els castellers tenen un lema: Força, Equilibri, Valor i Seny. I a aquests quatre mots penso dedicar les publicacions d'aquests dies. Encara que us soni a antic, farem una mena de triduum fins arribar a la festa del diumenge, que també és Pentecosta. Recordeu que sóc una dona del XIX que va estudiar a les escolàpies de Sabadell i, en fi... Sigueu benvolents.

La paraula força a voltes no ens sona massa bé, però si pensem en els nostres avantpassats, ens adonarem que estaven molt acostumats a fer feines ben dures, al camp, a les fàbriques... I nosaltres avui, som hereus d'aquest força que ja no és només bruta, sinó que suma voluntats, estratègies, projectes, tradicions per aconseguir un objectiu ben clar: poder votar el 9 de novembre i decidir així què volem ser i com ho volem ser.

A mi i a molts ja no ens fa por el que pensin i el que diguin perquè, a més de la força de sumar, també hem anat forjant aquests darrers temps una força interior que és difícil d'explicar en paraules, però que parteix de convenciments profunds. Altres cops n'he parlat i no em cansaré de fer-ho: m'estic referint a la força de la llibertat interior, de la serenitat, d'un espai que res ni ningú no pot violar. És gairebé sagrat? Doncs una mica, sí. 

Hem de ser forts! No amb una força que destrueixi, que agredeixi, feta d'odi i de ràbia. Aquest tipus de força ni convenç ni dura i deixar buidor per dins. M'estic referint a la fortalesa que des de dins del castell s'expressa cap enfora amb un esclat d'equilibri, valor i seny, dels quals n'aniré parlant. 

I, ara que ho penso, les escolàpies em van ensenyar que la fortalesa era un dels dons de l'Esperit que allibera el cor humà del temor, del desànim i de la incertesa. Ecco, doncs, a veure si el de dalt ens tira un cable, i la consulta va endavant. No sé si és molt ortodoxa aquesta petició, però.... Chi lo sà!

dimecres, 4 de juny de 2014

MILLORS MOMENTS: ESCRIURE M'ENCANTA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAvui el cansament i problemes de salut del meu pare m'han fet triar un dels millors moments d'aquesta aventura de donar 329 raons per a poder fer la consulta. Així que us deixo amb aquest post referit al català. El dedico, un cop més, al Jaume Sastre que continua morint a si mateix per la llengua. Tan de bo el cor, les orelles i les mans del president Bauzá s'obrin per acollir la seva petició de diàleg.



Sempre m'ha agradat molt escriure. De petita, passada la febre de voler ser com una cantant italiana famosa de l'època, vaig dir que seria escriptora. Després, a mida que vaig anar creixent, es va anar dibuixant, d'una manera més clara, en l'horitzó de la vida la vocació de periodista.

M'estimo la meva llengua materna, a mos llavis més dolça que la mel, com diria Verdaguer. No renego de fer servir el castellà quan és necessari. Però no vull que a cop de sentències m'arribi a sentir estrangera en terra pròpia. 
Des de la senzillesa i la serenitat, ja sabeu que m'encanta, avui se'm torna a remoure la vocació infantil de cantant. I tararejo ben alt, ben fort: endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

dimarts, 3 de juny de 2014

EL CEL POT ESPERAR I... NO PASSA RES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓLes declaracions del premi internacional Catalunya 2014, el bisbe anglicà Desmond Tutu, inspiren el post d'avui: "Escòcia votarà si vol romandre al Regne Unit, i el cel no s’ha esberlat, oi?”. I encara “quan us desperteu del referèndum català el cel encara estarà al seu lloc”.

Fenomenal! És clar que sí. I és que el cel pot esperar. Sembla que demanem un impossible, que les coses no puguin ser d'una altra manera. I resulta que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut maneres de fer tan diverses, de colors tan variats, de gustos tan diferents, de sons tan peculiars... I unes han anat bé i d'altres no i s'han canviat i no tenim perquè caure en certs excessos i errors i...

Un cel de molts colors - Carme Rosanas
Eixamplem el cor, respirem a fons i fem un exercici d'autoconvenciment. Sí, demanar poder decidir sobre el nostre futur és normal i no passa res, voler que la nostra sigui una pàtria de ple dret és normalitzar el país i no passa res, tenir el català com a llengua vehicular sense que ningú ens hagi de dir en quina mesura el podem fer servir és lògic i no passa res... 

No ens deixem enredar, bloquegem les manipulacions, a vegades sota capa de bé. Volem el millor, l'excel.lència, the best, lo mejor -a veure si així ho entenen- per a Catalunya. I Catalunya no és una entel.lèquia mental que s'han inventat quatre eixalabrats que criden in-inde-independència. No, som molts i serem encara més si no ens deixen manifestar públicament els nostres anhels de llibertat. 

I el cel, malgrat tot, seguirà al seu lloc, no s'esberlarà ni s'haurà mogut. I ara, si us acosteu, us diré un secret: en aquest cel, el cel en el qual jo crec, hi tenim un molt bona aliada que no fa soroll, que espera pacient, que ens esguarda amb ulls compassius, que ens pica l'ullet i que amb una rialla quasi imperceptible no para de repetir: Per Catalunya estimada que vejam regenerada. Qui serà?

dilluns, 2 de juny de 2014

"ÁMONOS PA ESPAÑA, MANOLO"

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓÁmonos pa España era la frase que corria aquest matí pel Baix Llobregat després de l'anunci de l'abdicació de Juan Carlos de Borbón.

Alguns se n'havien assabentat tot escoltant Radio Teletaxi, "lo nuestro". I, és clar, els deu haver semblat que "algo de lo nuestro" és a punt d'esfumar-se... I tal com estan els ànims per aquestes latituds, la cambrera d'una granja li deia a un taxista, mentre es prenia el cafè: Ámonos pa España, Manolo", i deixa't estar d'històries.

No penso opinar sobre el fins ara rei Juan Carlos, hi ha un bon grapat d'espanyols que volen passar pàgina. Hi ha els qui diuen que s'hauria de votar monarquia si, monarquia no. Allà ells, no és ja la nostra guerra. Crec que els reis i les reines són espècies en extinció perquè els contes de "Sisí emperatriz" fa temps que són això, contes.


La vida és dura i la realitat del que suposa tenir un rei està més que descrita des de fa milers d'anys: prendrà els nostres fills perquè facin les seves guerres, els farà esclaus; també prendrà les nostres filles perquè el serveixin al seu caprici; i els nostres béns, prendrà els nostres millors camps, els nostres estalvis per a donar-los als seus gendres corruptes i sense escrúpols... 

A més, com deia el savi, Vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va. Així és que, ara més que mai, som cridats a viure la serenitat del present. Nosaltres no en volem de reis. I, si algú els enyorava, sempre poden creuar la frontera, com el Manolo.

diumenge, 1 de juny de 2014

LA VIDA EN 38 CONTENIDORS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEspigolant d'aquí i d'allà, el tema estrella continua essent avui el de Can Vies. Una actualitat mirada des d'amunt i des d'avall, des de l'esquerra i des de la dreta, ah, i en diagonal, també. Les perspectives són tantes i tan variades que, a hores d'ara, l'origen de les protestes, l'enderrocament d'un centre social okupat al barri de Sants, no sé pas si ja es té massa en compte. 

Ens hem acostumat a sentir parlar d'encaputxats vinguts de no sé on, de policia nacional fent nit a Calella, d'uns tinents d'alcaldes que ara reculen i ara amenacen, d'uns mossos d'esquadra que no l'encerten i d'uns veïns mediatitzats que han de suportar els aldarulls una i altra vegada...

I jo, és clar, també vull dir la meva. Us imagineu que faríeu ara mateix si us diguessin que us han tocat 38.000 euros a la loteria o que algú us els ha deixat en herència, així de cop, "sin comerlo ni beberlo"? No sé pas que faríeu, que faria, que faríem: guardar-los, per si les coses es posen pitjor, saldar alguns deutes que no poden esperar, organitzar unes bones vacances ara que s'acosta l'estiu...


Foc 4 - Lluís Albert
El que segurament no faríem és fer un donatiu a l'ajuntament de Barcelona perquè reposi els 38 contenidors cremats la nit passada a al barri de Sants. Diuen que és una de les poques administracions públiques que no està en crisi, d'altra banda. 

Doncs pensant en l'ajuntament potser no que no donaríem els 38.000 euros, però... Quantes famílies han menjat d'aquests 38 contenidors directa o indirectament fins abans d'ahir? Què, ens fa fàstic això que dic? Ens regira l'estómac, potser? És el que hi ha. Hi ha persones la vida de les quals depèn dels contenidors d'escombraries de les nostres ciutats i pobles. No hauria de ser així, certament, però és la crua realitat.

Així que el que toca és aturar tanta violència gratuïta -no porta enlloc, només n'engendra més, i és excusa pels qui diuen que aquí hi ha tan mal ambient- i pensar que només per salvar la vida que està en joc en 38 contenidors, ja val la pena canviar el foc del carrer per una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles.