dissabte, 31 de maig del 2014

MORIR PER LA LLENGUA: UNA PARADOXA D'ESCÀNDOL

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEs pot morir d'amor per algú? Per una causa noble? Per un poble? Per una llengua? No m'és tan fàcil respondre amb rapidesa. I el que em surt no sé si és massa pensat. Crec que sí, que es pot donar la vida per una persona, per una causa noble, per la reivindicació sencera d'un poble... I, de fet, exemples n'hi ha. Però... Per la llengua, es pot morir? Val la pena fer-ho? No estem exagerant?

Piano, piano. Potser el quid de la qüestió consisteix a entrar dins d'una mateixa, fer una mica de silenci interior, que ja costa i més si de l'exterior no te'n pots desfer, i preguntar-se què és prioritari en la vida, no en la del veí, sinó en la meva. I, des d'aquesta escala de valors, sospesar quines actituds i accions em portaran a mantenir-me ferma en les meves conviccions. Avui estic profunda, oi?

Des d'aquesta perspectiva, certes decisions que pel qui les pren són absolutament coherents amb el seu sistema de valors, per una altra persona poden semblar desproporcionades, incomprensibles i fins... boges. En el camí de la vida, i estic en l'època de la maduresa, diuen, m'he trobat amb persones que han pres aquest tipus d'eleccions desproporcionades, incomprensibles i boges. I, en alguna ocasió, defensar les seves postures, m'ha perjudicat, ha embrutat el meu expedient. Mes... Era tan forta la seva convicció...

On vull anar a parar? Doncs a la vaga de fam del Jaume Sastre. M'admira la seva perseverança per la defensa d'un model lingüístic que preserva i fa créixer el coneixement i l'estimació per la llengua catalana. Ara ho tinc més clar. A mi em falta aquesta gosadia, he estat sempre força covarda, però aplaudeixo gestos com el seu. 

Es pot morir a un mateix? De quin segle parles, Agnès? Doncs del XXI. Rebobino: es pot morir a un mateix per un bé major, llavors és quan realment val la pena fer-ho. I morir a un mateix, en la majoria dels casos, no vol dir parada cardíaca i alè que s'extingeix. Morir a un mateix és viure en una situació d'èxode permanent. És el català un bé major? En si mateix... qui s'atreviria a afirmar-ho... Això només està reservat a persones, com el Jaume Sastre, que continuen creient que cal deixar la comoditat de dir sempre sí al sistema per a aconseguir el magis, l'excel.lència d'anar contra el sistema sense cremar contenidors. 

És paradoxalment escandalós morir pel català. No obstant, és precisament aquesta elecció el que ens pot fer reaccionar. I tard o d'hora espero que a tots, inclòs el Sr. Bauzà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada