Avui sí que estic inspirada. I és que des d'ahir li vinc donant voltes a això del país de lil.liput, al país petit, petitó. I, és clar, la cançó del Lluís Llach no para de ressonar per dintre i per fora, la tararejo i, modèstia a part, no desafino gaire:
Encara li hauré de donar les gràcies a Margallo el terrible per la seva comparació. Doncs ja ho veu, senyor ministre, a nosaltres ens agrada així de petit, perquè de tan petit ens hi cap al cor. Preciós! I pensar que tots hi som en el cor d'algú que estima Catalunya... És genial.
Tots hi sou en el meu cor, per tant. Estic magnànima, generosa, esplèndida... I pensar que a voltes som tan escarransits, sóc tan ridícula. Quina vergonya. Com diria un amic poeta, hem de saber assaborir les delícies, no ja d'un paisatge només, sinó de la gent que l'habita, que el gaudeix, que el conrea, que el lluita, que el prega, que el plora...
 |
| Racó del barri de Sant Andreu de Palomar del bloc La Colla del dimecres |
No us podeu queixar. La publicació d'aquesta nit porta aquarel.la i àudio -heu de clicar damunt la lletra de la cançó-, incorporats.
I acabo cantant a mitja veu: I no en sabria dir res més. I és que ja està tot dit. Ah, només una cosa: Gràcies, ministre, per a regalar-nos una raó més per a poder fer la consulta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada