dissabte, 31 de maig de 2014

MORIR PER LA LLENGUA: UNA PARADOXA D'ESCÀNDOL

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEs pot morir d'amor per algú? Per una causa noble? Per un poble? Per una llengua? No m'és tan fàcil respondre amb rapidesa. I el que em surt no sé si és massa pensat. Crec que sí, que es pot donar la vida per una persona, per una causa noble, per la reivindicació sencera d'un poble... I, de fet, exemples n'hi ha. Però... Per la llengua, es pot morir? Val la pena fer-ho? No estem exagerant?

Piano, piano. Potser el quid de la qüestió consisteix a entrar dins d'una mateixa, fer una mica de silenci interior, que ja costa i més si de l'exterior no te'n pots desfer, i preguntar-se què és prioritari en la vida, no en la del veí, sinó en la meva. I, des d'aquesta escala de valors, sospesar quines actituds i accions em portaran a mantenir-me ferma en les meves conviccions. Avui estic profunda, oi?

Des d'aquesta perspectiva, certes decisions que pel qui les pren són absolutament coherents amb el seu sistema de valors, per una altra persona poden semblar desproporcionades, incomprensibles i fins... boges. En el camí de la vida, i estic en l'època de la maduresa, diuen, m'he trobat amb persones que han pres aquest tipus d'eleccions desproporcionades, incomprensibles i boges. I, en alguna ocasió, defensar les seves postures, m'ha perjudicat, ha embrutat el meu expedient. Mes... Era tan forta la seva convicció...

On vull anar a parar? Doncs a la vaga de fam del Jaume Sastre. M'admira la seva perseverança per la defensa d'un model lingüístic que preserva i fa créixer el coneixement i l'estimació per la llengua catalana. Ara ho tinc més clar. A mi em falta aquesta gosadia, he estat sempre força covarda, però aplaudeixo gestos com el seu. 

Es pot morir a un mateix? De quin segle parles, Agnès? Doncs del XXI. Rebobino: es pot morir a un mateix per un bé major, llavors és quan realment val la pena fer-ho. I morir a un mateix, en la majoria dels casos, no vol dir parada cardíaca i alè que s'extingeix. Morir a un mateix és viure en una situació d'èxode permanent. És el català un bé major? En si mateix... qui s'atreviria a afirmar-ho... Això només està reservat a persones, com el Jaume Sastre, que continuen creient que cal deixar la comoditat de dir sempre sí al sistema per a aconseguir el magis, l'excel.lència d'anar contra el sistema sense cremar contenidors. 

És paradoxalment escandalós morir pel català. No obstant, és precisament aquesta elecció el que ens pot fer reaccionar. I tard o d'hora espero que a tots, inclòs el Sr. Bauzà.

divendres, 30 de maig de 2014

DE FIGURINS I ALTRES BÈSTIES

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Hi ha polítics que semblen sortits del magatzem de maniquins de no sé on. I no només pel look que gasten -bons tratges, rellotges, ulleres...-, sinó pel canvi constant de jaqueta que escenifiquen. 

Heus aquí el Sr. Duran i Lleida que vol i dol: "No vull marxar d'Espanya, però no vull que desfigurin la meva identitat". Quina identitat? La del dissabte abans de les eleccions europees o la del day after o la d'aquest matí. En què quedem? Perquè mira que ha canviat vostè d'idea tantes vegades, que, en fi, costa ja seguir-li la corrent. Sr. Duran, el pèl ja ens l'han pres moltes vegades. No vulgui per això que ens solidaritzem amb una de les seves visibles mancances. Una mica d'honestedat i serietat. 

El mateix li demanaria al Sr. Navarro: tan respectuós amb el seu cap de partit i amb el dels socialistes bascos. Ells sí que representen un altre cicle, però jo no. Jo conduiré el partit a la renovació. De què va, Sr. Navarro? A vostè se li podria aplicar perfectament allò de veure l'estella en l'ull del veí i no adonar-se de la biga del propi ull. Perquè és tan lamentable la desfeta del seu partit, deconstruit -per usar una paraula fina que vol dir destruït- a base de ximpleries, sortides de tot i vanalitats a dojo. Per qui ens pren Sr. Navarro? Potser un bona bofetada donada a temps l'hagués despertat del seu somni sense retorn. 

És d'escàndol, tot plegat, de bestiari català, ara que hi penso. Per això avui acabo amb uns encertadíssims versos de Pere Quart referits a les mosques i als mosquits -canvieu aquestes bèsties pels polítics figurins-:


La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

dijous, 29 de maig de 2014

CATALUNYA: LA NOSTRA TERRA PROMESA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDesprés del retorn a casa, potser fora bo recuperar la reflexió sobre algun dels valors que ens poden ajudar a arribar a ser un país lliure. En aquest sentit, crec que és essencial la confiança en nosaltres mateixos, com a poble i com a persones, sobretot. 

Confiança que vol dir creure fermament que volem i podem aconseguir allò que ens proposem: ara per ara, fer la consulta. I, després, espaiet espaiet, anar dissenyant la nostra missió, visió i valors -qualitat al canto-. Doncs sí, per què no? 

Entenc que els jutges i experts que estan redactant la carta magna és el que pretenen. Suposo que un cop enllestida, serà posada a l'abast de tothom perquè amb uns mecanismes raonables es pugui conèixer, criticar i consensuar i esdevingui així la nostra identitat compartida. 

Vés per on, m'ha sortit una mena de petit full de ruta, unes quantes pistes de per on podem caminar. I és que aquest tema m'apassiona! Apassionada, Agnès? Des de quan? Si ets d'allò més calculadora, equilibrada, assenyada... D'on et ve aquest "desmelene"? Em ve de la bogeria per Catalunya i de la belleza d'una vida increïblement sorprenent.

Recopilem, que se me'n va la pinça. És vital creure en nosaltres mateixos, que no vol dir anar de guais del paraguai, sinó conèixer les nostres petites grandeses i les nostres moltes petiteses, acceptar-nos i perdonar-nos. Ah, i reconèixer les nostres possibilitats i posar-les al servei dels altres, o sigui, dels qui habiten, treballen, suen, estimen Catalunya: la nostra terra promesa.   

dimecres, 28 de maig de 2014

SÓC A CASA, HE TORNAT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Volia començar el meu post del capvespre dient que avui sóc jo mateixa, sense vels, sense màscares... I ho sóc, de debò, tot mantenint els pseudònims. 

De fet, m'he començat a despullar -no com la Johansson, no podria-de la crítica, de la sàtira, dels judicis de valor. Jo, que tant havia predicat sobre la mirada que no jutja, la pau fruit de la justícia, la solidaritat amb les causes que defensen la nostra llengua... A fora plou, i pel cel obert sento un dels aprenents de pianista que toca no sé què perquè no aconsegueixo desxifrar-ho. Sóc a casa: després d'un dia dur, he tornat.

I ho he fet, escapant de la realitat més crua, la dels que no saben, no ja com arribaran a fi de mes, sinó com serà demà, com donaran de menjar els seus fills que són uns quants, que són molts o que haurien pogut ser més: "Sort, m'ha dit un senyor, que la meva dona ha tingut cinc avortaments. Només tenim un nen i amb prou feines sobrevivim". I m'he quedat així, esma perduda, sobrepassada per tanta misèria, per tanta lluita, per tan desencís, per tant, per tant...


Ja ho veieu. No sé què dirà el "jefe". On és el sobiranisme, la independència? Doncs suposo que és fer realitat un demà millor pels fills d'aquests altres catalans que provenen del Magreb, d'Egipte, de Zàmbia, de Senegal. Que continuen vestint-se amb el vel i les robes i els llaços lluents. Que tenen la dentadura destrossada i ni pensar d'arreglar-se-la. Que són molt zelosos dels seus costums i tradicions.  
Aquest és un dels grans reptes de la Catalunya independent: construir un projecte de futur integrador de les diferències, amb igualtat d'oportunitats per a tothom. I això em reanima, m'asserena... Respiro fons, tanco els ulls, ploro i em deixo anar sense vels, sense màscares. Demà tocarà recomençar i... Sort que, altra vegada, tornaré a casa.

dimarts, 27 de maig de 2014

SOBRE FRIKIS I GOSUS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDeixeu-me encara comentar algunes declaracions de persones vinculades al PP perquè són d'allò més suggerents. Aquests darrers temps els seus ministres han fet sobre la Catalunya independent prediccions d'allò més surrealistes: que vagaria eternament per l'espai, que es convertiria en una mena d'illa de Robinson Crusoe o bé en territori apatxe...

Però la perla d'avui, com diria Marc Bilbeny -per cert, us recomano les seves mossegades-, ens la deixa un dels sociòlegs al servei del partit, Pedro Arriola, en fer la seva particular anàlisi dels resultats electorals i arribar a la conclusió següent: "todos los frikis acaban planeando sobre Madrid".


Bufff. Quin descans! D'una banda, ja ens podem relaxar perquè com que les nostres aspiracions no són "planear sobre Madrid", sinó tocar el dos de Madrid, no podem ser considerats frikis. Ara bé, no sé què pensarà la gent de Madrid sobre aquesta eminència de la sociologia que qualifica de friki a tot quisqui que és o s'acosta a la capital del "Reino". I, d'altra banda, els qui es vanten de ser frikis en si mateixos, no sé si els hi deu fer massa gràcia això de veure's desbancats per Pablo Iglesias i Podem i "todos los que planean sobre Madrid".

Tot un exercici d'elucubració teòrica. I "digo yo" que hi ha molts polítics espanyols que poden ser candidats a friki, a monstre, a deformat, a obsessionat, fins a esdevenir gosu -que vol dir fanàtic-, només cal que es presentin al càsting dels Arriola i Toharia de torn. Això sí, és condició sine qua non "planear sobre Madrid". Apa, doncs, a volar!   

dilluns, 26 de maig de 2014

ESTOCADA DE MORT A L'ESPANYA DELS DARRERS 40 ANYS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓVolia titular avui amb aquella famosa frase pronunciada per un astronauta durant l'accidentat viatge de l'Apolo 13: "Houston, tenim un problema". Però com que ja ha estat utilitzada en altres ocasions per a fer anàlisi de les eleccions, m'he inclinat per aquest altre: Estocada de mort a l'Espanya dels darrers 40 anys

I és que la concepció d'Espanya tal i com fa tres anys tots plegats teníem -de les autonomies, de l'alternança política, de l'estira i arronsa...- ha rebut en aquests darrers temps una sèrie d'embats i de pulles i de banderilles que han desembocat en el "jaque mate" actual. Un bon títol també aquest.

La desafecció a l'estat espanyol ha quallat, i de quina manera, entre els habitants de Catalunya, amb un grau d'independència més o menys acusat. I el més graciós del cas és que ha estat la mateixa Espanya macarrònica en les seves expressions, nefasta en els seus menyspreus, arrogant en les seves anàlisis la qui ha contribuït, en gran part, a que sigui així. 


Podríem dir que l'estat espanyol ha practicat una mena d'eutanàsia activa, de la qual en paga les conseqüències. I ara vindran les exclamacions, les dimissions, els qüestionaments de la classe política... 

Però hi ha un factor superimportant en tot aquest procés que no s'està tenint massa en compte i que ha estat i és crucial, en la meva opinió, per a explicar la distància infinita que s'ha obert entre Catalunya i Espanya: els mitjans de comunicació. Primer els de tendència dretana als quals s'hi han sumat els de l'esquerre i als quals encara cal afegir els de propietat majoritària de la Conferència Espiscopal Espanyola. Com que el tema m'apassiona, n'anirem parlant.

I para muestra un botón. Sabeu quina era avui la pregunta del programa "Más claro agua" de 13tv?: ¿les preocupa el ascenso de la extrema izquierda y los enemigos de España? A mi el que em preocupa és que siguin tan "zoquetes", la veritat, perquè si hem de ser rivals, almenys que sigui des de la intel.ligència, si us plau. 

HA GUANYAT CATALUNYA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSom-hi, doncs! El procés pel dret a decidir és obert i ben obert. El poble de Catalunya ha dit que sí, que aposta per decidir el seu futur. I per això ha votat majoritàriament els partits que lideren, de fet, el sobiranisme. 

Catalunya envia, doncs, un missatge claríssim a Espanya i a Europa: volem fer la consulta i la volem fer perquè creiem en nosaltres mateixos. Ara sí. Avui ha guanyat Catalunya. Aquesta és segurament la lectura més assenyada que es pot fer del resultat d'aquestes eleccions europees i sobre la qual em proposo d'aprofundir en els propers dies.  



No sóc analista política. Bé, ni política ni d'altre tipus. Així és que, amb tota llibertat, m'atreveixo a dir que això no hi ha qui ho aturi. I que el més assenyat per part d'Espanya seria rectificar la seva postura i deixar que els catalans puguem expressar a les urnes si volem que Catalunya sigui un estat i, en cas afirmatiu, que aquest estat sigui independent.

Canviarà de parer Espanya? Quins seran els moviments dels partits que advoquen per la consulta? Què passarà amb el Navarro i la Camacho? Tot això i molt més en els propers capítols. Per cert, la raó d'avui és més que òbvia, oi? I és la que en fa 150. 

Felicitats! Per molts anys! Visca Catalunya lliure!


dissabte, 24 de maig de 2014

VOTAR: UN EXERCICI DE COHERÈNCIA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓ. Votar, no votar: sí, no, sí, no, sí... Des dels 18 anys he exercit el meu dret a vot una vegada i una altra. Només un cop, que em trobava a l'estranger, no vaig poder fer els deures. He corregit la trajectòria del meu vot en més d'una ocasió, si aquells en qui havia posat la confiança m'havien decebut, o bé si jo mateixa havia anat evolucionant en la manera de veure les coses.

Però votar, per a mi, a més d'un dret és un deure. És la manera que tinc d'expressar el que vull, dintre d'un munt de limitacions, és clar. Diuen que la democràcia és el millor dels pitjors sistemes possibles. Si trobéssim una manera de funcionar més efectiva, seria la primera en apuntar-m'hi. De moment no ha estat així. 


I no vull ser dels qui es queden de braços creuats al sofà de casa queixant-se que tot va malament. Ni tampoc dels qui s'acontenten a fer el simple exercici de desfullar la margarida i arrencar fins al darrer pètal per a deixar-se portar d'un atzar en el qual no hi crec. Senzillament, non mi piacce! I, a més, pobre floreta, no?

Demà aniré a votar, i ben d'hora. I ho faré essent conseqüent amb allò que vull i espero per a la meva estimada Catalunya. Que sigui un país lliure del jou dels qui no ens volen i ens menyspreen. Perquè jo no vull ser com ells, no vull que m'encomani una manera de ser que no va amb la nostra. No vull tenir actituds violentes, ni vull haver-me d'esforçar a demostrar que encara que sigui catalana no sóc una extraterrestre. 

Aniré a votar perquè vull ser coherent amb les 329 raons per a poder fer la consulta el 9 de novembre. Aniré a votar perquè la meva valedora, Agnès Armengol, va néixer en un segle en el qual a les dones se'ls negava aquest dret i van lluitar molt per aconseguir-lo. I, ara que hi penso, qui sóc jo per a esmenar la història? 

dijous, 22 de maig de 2014

CARRERÓ SENSE SORTIDA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓWar is not the answer. Tot i el meu anglès macarrònic, he entès bé la frase, crec. La portava escrita en una enganxina un cotxe que tenia al davant i, mentre esperàvem que el semàfor es posés verd, m'ha cridat l'atenció. I això que no sóc una persona massa detallista. No sé si us passa, però hi ha coses que no les veig o que me n'adono que hi són quan ja fa tres mesos que hi eren. En fi! 

Tornem al tema que ens ocupa. Des de quan la guerra o els seus sinònims han estat mai respostes a preguntes, problemes, inquietuds...? Des de mai: la violència engendra violència. Està "arxiexperimentat", però això no vol dir que n'estiguem "arxiescarmentats". I una i altra vegada ensopeguem en la mateixa pedra. Serà que tots som una mica miops? Com jo mateixa o...


Com el conductor i els guardaespatlles del Montoro i la Camacho que, fent cas omís de totes les indicacions, pataplaf, fan exactament el contrari del que els hi havien dit. I, a més, es fiquen en un carreró sense sortida. Ah, la vida, una altra metàfora que ens brinda. Per què? Doncs perquè en la nostra relació amb Espanya estem exactament així: en un carreró sense sortida. Amb desqualificacions, insults, paranoies, enrabiades i paraules lletges que no van. Només per això ja val la pena poder fer la consulta. Ecco, la raó d'avui.

I en un carreró sense sortida es troba també el govern espanyol, desorientat, sense saber cap a on tirar: més a la dreta, ja no sé si pot, i a l'esquerra? Qui ens ho havia de dir: PP i PSOE formant la gran coalició dels despropòsits perquè, entre nosaltres, mireu que el Navarro més baix no podia caure, amb allò de la plantofada, i del González... Millor ni parlar-ne. I pensar que ens els meus anys joves vaig estar a punt d'afiliar-me al partit socialista.

Rellegint el que he teclejat, penso que, després de tot, potser la vista no la tinc tan malament. Què us assembla?  

dimecres, 21 de maig de 2014

VOLDRIA SER PITONISSA PER UN DIA

AGNÉS ARMENGOL I ALTAYÓ. No tenc gens d'odi a aquest d'El Mundo. Em defens amb el llenguatge. Ens acusen d'odiar i són ells que odien. No els odii. Simplement els plant cara. Magnífiques paraules de Jaume Sastre per a referir-se a l'article de Ramon Piña en el qual manifesta que s'alegraria de la mort de Sastre i dels samarretes verdes.

Xapó, Jaume! És el més colpidor que he escoltat en molt de temps. I ara sóc jo la que em quedo perplexa, bocabadada, sense paraules, amb un silenci habitat per aquella serenitat del present, de la qual, per cert, fa dies que no us en parlo. La serenitat del que diu i fa el que creu que ha de dir i ha de fer sense brandar l'espasa de la difamació, la calúmnia i l'enveja, sobretot l'enveja que devora per dintre i enlletgeix per fora.

Ara sí que n'estic plenament convençuda: aquest sistema que ens hem muntat està ferit de mort. És qüestió de temps que caigui. Quan li queda? És el que no sé. Ja m'agradaria ja sé una pitonissa amb una gran bola màgica per a poder predir el que s'ha d'esdevenir...

Per cert, no em digueu que per esbrinar la raó d'avui necessiteu ser endevins. Simplement aquesta: que la nostra llengua catalana sigui coneguda, parlada i estimada a Catalunya i als Països catalans, sense que estigui a mercè dels exabruptes bàrbars dels qui odien a mort els qui es defensen amb el llenguatge.   

EN LA DIVERSITAT, SUMEM IDENTITATS

Avui hem de fer molta feina. En primer lloc, us he de parlar de la meva identitat reforçada. No vull dir nova identitat, o nova imatge perquè no és ben bé això. És una nova presència que, tenint en compte la Nou Novembre que era, que sóc i seré, almenys fins el dia de la consulta, incorpora l'autoritat moral d'una dona sabadellenca de meitat del XIX i principis del XX que, entre d'altres coses, va ser promotora incansable de la participació de les dones en el moviment catalanista de l'època. Bufa, Déu n'hi do! Quina frase i quin paràgraf més superllargs. I no m'agraden, per formació periodística, però en aquest cas em permeto la llicència.

Agnès Armengol i Altayó
1852-1934
Així és que em presento en societat des d'avui com a Agnès Armengol i Altayó, àlies la Nou Novembre que tots coneixeu. Era poeta, i jo des de fa un temps també, poeta de portes endins, és clar. I pianista, desgraciadament jo no, encara que visc envoltada d'aprenents de pianista a l'escala on visc. Seria cosa del destí? Ara que hi penso. No crec en el destí, sí en Déu, encara que no estigui de moda. Ja sabeu que m'inspira molt. També en això m'assemblo a la meva avantpassada. 

I que més... Sóc sabadellenca d'adopció, en el meu cas, des de fa un parell d'anys escassos. Quan tingui ocasió us aniré parlant més de l'Agnès, dels seus poemes... També he de dir que en altres aspectes som ben diferents. Ja ho anirem veient i descobrint junts.

I ara de debò. En realitat, exigències del guió, era millor signar els articles amb nom de persona. I encara que em vaig resistir una mica, finalment, buscant i rebuscant, em vaig decidir per adoptar-ne aquest. I... per què? Doncs perquè des d'ara, a més del bloc i del facebook, m'ha demanat, no sé si ho puc dir... el David -fem-ho fluixet, s'ha de reconèixer que és convincent- que publiqués al Diari gran del sobiranisme. I aquesta és la veritat pura i dura. Fins després!

dimarts, 20 de maig de 2014

HE PECAT DE PENSAMENT... I OMISSIÓ

No sé pas què diria la meva amiga Etty si aixequés el cap i llegís els tuits d'insults més que odiosos adreçats als seus companys jueus. Després de deambular pel face, he trobat tema inspirador per a la raó d'avui. Més aviat n'he trobat dos. Anem a pams.

Suposo que diria que en tot moment es dóna el bé i el mal alhora i que hem de saber descobrir més aviat el bé perquè "a pesar de los pesares" la vida, ja ho sabeu és més que bella, bellissima. Uso l'expressió italiana perquè segueixo una pàgina facebook en italià: Etty Hillesum, un nuovo senso delle cose. I ja us vaig dir que m'encanta l'italià i he viscut a Roma i... el cor se me'n va. Què hi farem.

Suposo que en una Catalunya independent les mostres d'antisemitisme o de racisme de qualsevol tipus també es donarien, no vull ser tan ingènua. El que més em crida l'atenció, i ja sé que no sóc original en això que diré, és que el ministre de l'interior no se n'hagi adonat fins avui, dimarts 20 de maig de 2014, que a les xarxes les paraules a voltes maten. D'aquí la seva nova creuada. 

Però almenys aquestes paraules que són com espases de dos talls es veuen. I les que no es veuen i també fereixen de mort? Vull creure que el Sr. Fernández Díaz coneix l'acte de contrició quan diu: "He pecat per culpa meva de pensament, paraula, obra i omissió". 

Doncs si el coneix, em permeto preguntar-li i em pregunto a mi mateixa: quants pecats d'omissió portem acumulats en els darrers temps? I, més encara, vostè que suposo que sap qui és al Sr. Bauzà, quantes més paraules pensa ometre, o quants silencis més pensa acumular en el cas Sastre, perquè a mi no m'agradaria carregar amb un pecat d'omissió d'aquest tipus. I a vostè? 

Encara un pensament final dedicat al Jaume Sastre, amb tota la meva solidaritat. És d'Etty Hillessum: Quando si ha la forza per le piccole cose la si ha anche per quelle grandi. Quan es té la força per les coses petites, es té també per les grans. Endavant i coraggio!

dilluns, 19 de maig de 2014

BICICLETA, CULLERA, POMA O L'ART DE SER LLIURE

Aquesta nit ja tinc el títol de la meva publicació i no és el més habitual. Normalment el poso al final, però com que volia escriure sobre l'afer Maragall he pensat que estaria bé recordar l'encapçalament del documental que va protagonitzar en Pasqual a propòsit del seu alzeimer.

Més enllà de simpaties i complicitats, va ser durant molts anys alcalde de la meva ciutat, voldria destacar que si alguna cosa tenen en comú aquests dos germans, l'Ernest i el Pasqual, a més de formar part de la mateixa família i durant molts anys del mateix partit, és la llibertat. Però no la llibertat en teoria, en abstracte, sinó la llibertat pràctica de decidir en cada moment sota quina samarreta política volien i volen jugar el partit de la vida. 

De la sèrie Aquarel.les de bicicletes 2012
Són persones lliures, amb les quals podem o no compartir idees i projectes, però no podem negar l'evidència: són lliures, fins i tot en la malaltia. I això no té preu, o sí, el preu d'usar les seves paraules i els seus gestos en benefici, o millor dit, en detriment, en aquest cas, d'altres polítics. 

No sé si a hores d'ara en Pasqual recordarà el míting del seu germà Ernest, tampoc sé si és capaç de repetir la sèrie "bicicleta, cullera, poma". El que sí endevino és que, amb aquella rialla que el caracteritza, demà mateix s'entossudirà a voler fer costat el seu germà un cop més. I aquesta decisió lliure l'ennobleix i molt.

diumenge, 18 de maig de 2014

ASTÚCIA+SENZILLESA: CÒCTEL DE LA CASA

Astúcia i senzillesa? Podrien ser ingredients d'un còctel especialitat de la casa Nou Novembre? Sí, i tant que sí. Si les barregem i agitem convenientment, el resultat serà una beguda única en el món dels barmen, millor de les barwomen. Why?

L'astúcia és l'habilitat d'aquell o aquella capaç d'adonar-se quan estan a punt de posar-li un parany. Ecco! En aquest temps d'enganys i fal.làcies, cal anar amb els ulls ben oberts per captar el pols a la realitat i saber garbellar, us sona no?, quin camí convé prendre. Dit amb altres paraules: hem d'entrenar-nos a olorar què i qui ens convenen més per arribar a fer possible la decisió sobre el nostre futur com a país lliure i sobirà.


I, què hi pinta la senzillesa en tot això? Doncs molt, moltíssim, almenys per a mi. La senzillesa és una virtut, la d'aquella o aquell que es fa petit, no memo, perquè considera el bé de l'altre com a primera meta a aconseguir. Un bé que pot ser col.lectiu, com el que ens ocupa. I s'hi esmerça fent fora l'arrogància i la prepotència. 

Traduït en clau de campanya electoral: només qui és capaç de sortir una i altra vegada dels seus propis interessos partidistes, treballarà a favor del que més li convé al nostre país per a ser el que ha de ser. Sense complexos, però sense aixafar ningú. 

Us animeu a tastar un còctel tan especial? No us ho penseu dues vegades que la primera cita és a punt d'arribar: les eleccions europees. Ah, i no us preocupeu perquè una copa d'astúcia+senzillesa no fa pujar ni un gram la taxa d'alcoholèmia. 

DONEM-LI LA VOLTA AL MITJÓ

Els ànims estan força caldejats... Serà que ens ha de ploure i no hi ha manera arrencar del cel un bon ruixat i fins algun tro que ens ajudi a acabar de treure l'adrenalina i la ràbia que tots plegats tenim acumulades? I, per postres, el Barça ha estat incapaç de guanyar la lliga. I és que quan tot surt del revés...

Doncs donem-li la volta al mitjó, potser així plourà. O, encara millor, siguem creatius i pacients, molt pacients, que no vol dir tontos, de cap manera. Podem vèncer l'enemic si no claudiquem davant tanta provocació i insult gratuït i passat de rosca. Quo vadis Cañete? Així dubto que arribis enlloc. 

Les paraules evangèliques sigueu astuts com les serps i senzills com els coloms ens van com anell al dit per a viure amb elegància tota aquesta situació. Astúcia i senzillesa, dues actituds que no estan massa de moda entre els que suposadament garanteixen l'ordre constitucional que mil i una vegada ells mateixos han trepitjat i segrestat. Vergonyós!

Carros i cavalls a la Devesa. Girona
Jaume Roca Delpech
Para el carro Nou Novembre i sigues coherent amb el que escrius. Doncs sí, per això l'aquarel.la d'avui té carros. Si puc, després us escric un altre post sobre l'astúcia i la senzillesa... que ahir us vaig fer el salt.

divendres, 16 de maig de 2014

CATALUNYA: UN PAÍS PER AL MEU COR

Avui sí que estic inspirada. I és que des d'ahir li vinc donant voltes a això del país de lil.liput, al país petit, petitó. I, és clar, la cançó del Lluís Llach no para de ressonar per dintre i per fora, la tararejo i, modèstia a part, no desafino gaire:


Encara li hauré de donar les gràcies a Margallo el terrible per la seva comparació. Doncs ja ho veu, senyor ministre, a nosaltres ens agrada així de petit, perquè de tan petit ens hi cap al cor. Preciós! I pensar que tots hi som en el cor d'algú que estima Catalunya... És genial.

Tots hi sou en el meu cor, per tant. Estic magnànima, generosa, esplèndida... I pensar que a voltes som tan escarransits, sóc tan ridícula. Quina vergonya. Com diria un amic poeta, hem de saber assaborir les delícies, no ja d'un paisatge només, sinó de la gent que l'habita, que el gaudeix, que el conrea, que el lluita, que el prega, que el plora... 

Racó del barri de Sant Andreu de Palomar
del bloc La Colla del dimecres
No us podeu queixar. La publicació d'aquesta nit porta aquarel.la i àudio -heu de clicar damunt la lletra de la cançó-, incorporats. 

I acabo cantant a mitja veu: I no en sabria dir res més. I és que ja està tot dit. Ah, només una cosa: Gràcies, ministre, per a regalar-nos una raó més per a poder fer la consulta. 

dijous, 15 de maig de 2014

ADORMIDA A LA CADIRA

Avui tornava de la feina cansada, molt cansada... físicament, però sobretot de cap, aixafada, fins i tot arrossegava els peus, o almenys m'ho semblava, com si portés penjades unes quantes pedres grosses. Era com si m'haguessin donat una pallissa d'aquelles que fan història.

Volia arribar a casa de pressa i per ganes hagués marxat al llit, a amagar el cap sota els llençols i... dormir per no pensar, per no recordar, per no saber, per no fer-me mil i una preguntes que com uns cavallets es repeteixen una i altra vegada en la meva ment i en el cor, també en el cor.


Per cert, el post d'ahir va despertar passions en diferents sentits. És curiós, molt curiós... Divago... Una miqueta, però deixeu-me ser així com sóc, poruga, ploranera, ara mateix, sincera, dona, més dona del que a voltes m'agradaria. Per això estic així de melancòlica en aquest moment del mes... Ja m'enteneu. 

Com la nostra Catalunya que es debat entre l'ara sí i el potser no és el moment. Encara que després de sentir l'Aguirre i el Margallo t'entren ganes, més que de plorar, de compadir-te'n o, millor encara, d'anar-te'n a vagar eternament per l'espai o de fer estada al país de lil.liput. 

Bufa, m'he quedat adormida a la cadira. Voleu dir que no somniava desperta? Bona nit!!! 

dimecres, 14 de maig de 2014

L'ARBRE SAGRAT DE LA PÀTRIA

No penso dir massa paraules. Em remeto al meu post sobre l'arrogància. Aquella era política. Aquesta no sé com qualificar-la. Em vénen a la ment els mots del nostre himne: Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba.

Aprofitem, però, l'oportunitat encara que sigui trista per a retre homenatge al poeta que va crear el mite d'aquest pi com a arbre sagrat. La seva vida també va ser ben sacsejada i incompresa. 

Han volgut mutilar... un arbre, sí, un símbol, sí... Però mai de la vida no podran fer desaparèixer el nostre anhel més alt, diví? La nostra convicció més profunda i arrelada, com el pi que ha suportat l'insuportable, com el casal de nostre pàtria.


Així és que repetim ben fort el fina del poema:


-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.  (Mn. Cinto)

dimarts, 13 de maig de 2014

LA LLEI DE LA SELVA? NO, GRÀCIES!

Violència vers gent gran maltractada per la crisi que sarcàsticament alguns diuen que anem superant, mutil.lacions de branques d'arbres simbòlics, acusacions falses d'instigació a l'odi, justificacions d'assassinats que per més voltes que li donem no tenen cap justificació. O és que realment pensem que ha d'imperar la llei de la selva?

Doncs jo m'esborro d'un món espanyol o català, catalaníssim, que no respecti la vida, i, amb ella, la inviolabilitat irrenunciable de la dignitat de la persona humana. Que hi ha gent que roba? Sí. Que extorsiona? També. Que camina impune aixafant els altres? Per desgràcia. I que fa coses pitjors que aquestes? Que us diré!

Però la violència engendra violència i no porta enlloc. Ai, Nou Novembre, que ja tornes anar amb el lliri a la mà. Ets una ingènua, una estúpida enamorada del gènere humà. No tens remei. I, com que segurament no en tinc, us deixo amb una frase de la meva estimada amiga Etty Hillessum, que va patir una situació duríssima, fins a morir al camp de concentració. 

Escriu en el seu diari aquestes paraules: "Deixa'm ser el cor pensant d'aquest barracó". El nostre món és aquest barracó, la nostra Catalunya d'avui és aquest barracó... I jo somnio que la Catalunya independent de demà sigui un barracó, però no amb un, sinó amb molts cors pensants, bojament enamorats també del gènere humà. Al.lucinant!

dilluns, 12 de maig de 2014

REIVINDIQUEM ELS PETITS GRANS HEROIS

Per fi m'he desfet de les meves pròpies autoimposicions, aquelles que he esmentat en altres ocasions. Bé, tocaria parlar de la creativitat, però sempre hi som a temps. 

I ara torno a la vida normal i capbussejo pel facebook i busco expressament saber més del cas del professor Jaume Sastre. Fa dies que em vaig adherir al facebook en suport de la vaga de fam per una educació digna, de qualitat i en català.

I he llegit i rellegit la carta d'ànim d'un alumne que expressa meravellosament la incondicionalitat d'aquest suport. Sobretot quan diu: Mai no dubtis, que si tu, per un motiu o un altre, ja no estàs en condicions de poder reivindicar-te, serem nosaltres, el jovent els que lluitarem en nom teu. 

I m'he quedat bocabadada i m'han vingut expressions que he sentit dir moltes vegades: els mestres haurien de ser models de vida per als alumnes, aquests joves no tenen res al cap, on anirem a parar i bla, bla, bla...

I he pensat que tan de bo fóssim capaços de sortir de nosaltres mateixos i lluitar veritablement pel país. I que aquesta és la manera d'engrescar els més joves, i que jo també tindria ganes de reivindicar-te, Jaume, però hem trobo tan limitada, tan poca cosa, tan covarda... I que ets un petit gran heroi, i que els teus alumnes t'estimen molt, i que la llengua comuna bé s'ho val... 

I ara, Jaume, respiro fons, miro per la finestra de la meva habitació amb els ulls ennuegats i et dedico aquests versos del poeta lleidatà Màrius Torres que es refereixen a la creació poètica, El combat dels poetes:

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

diumenge, 11 de maig de 2014

DISCERNIR LA PART MILLOR

I si ahir apostava per una doble veritat: sí+sí, aquesta tarda poso a subhasta un altre gran valor o actitud per a refer la salut del nostre pacient: el discerniment.

Anem a pams i aturem-nos-hi. Discernir vol dir garbellar, de separar, de distingir el que és més convenient, segons els indicis que tenim. No vol dir que hàgim d'escollir entre el bo i el dolent, això no té gràcia, sinó de triar entre el que és bo i el que és el millor, i això ja costa una mica més de veure-ho. 

Potser ens pot anar bé fer com una seqüència de verbs: veure, conèixer, optar i seguir -mans a l'obra-. En el cas que ens ocupa: veiem la trista realitat de la nostra pàtria empobrida, menyspreada i ultratjada, però no en abstracte, sinó en viu i en directe: veiem les catalanes i els catalans empobrits, menyspreats i ultratjats. 


Ens adonem que per a sortir de la crisi política i social hem de fer nostres una sèrie d'opcions: més autogovern, millor finançament o millor encara, poder decidir el que volem ser com a país i com ens volem organitzar. 

És per això que ens hem posat mans a l'obra per a seguir no un estel, sinó una estelada que volem que onegi amb normalitat arreu, com la nostra pròpia llengua i cultura i costums i... Qui vol ser el millor postor per aquesta subhasta? 

Jo ja he escollit la part millor, i tu?

dissabte, 10 de maig de 2014

APOSTEM PER UNA DOBLE VERITAT: SÍ+SÍ

Oggi como oggi -m'encanta l'italià: avui per avui- toquen actituds, que ja fa massa dies que ronden, oi? I potser aquest és un dels millors moments per a parlar-ne. 

La primera que indicava per a superar la situació crítica del procés que ja ahir es va escapar a donar un volt pel jardí, és la de "sincerar-se", verb que denota una certa mobilitat, per això la prefereixo a la de simple sinceritat, és més estàtica.


I sincerar-se vol dir, per a mi, és clar, mirar-se al mirall i reconèixer que visc aquesta crisi per a acceptar-me, perdonar-me, estimar-me... Vol dir, també, no quedar-se només en les causes i en els per quès d'aquesta situació: no és suficient fer anàlisis. Vol dir superar la temptació d’eludir les pròpies responsabilitats o d’autojustificar-nos. Vol dir prendre decisions valentes, radicals, que toquin fons i no fer mers exercicis de supervivència per a tapar forats.

Així és que és un repte fort aquest de sincerar-se, però imprescindible perquè el procés no torni a recaure d'aquí a quatre dies. I és que dir veritat, pensar en veritat, sentir i estimar des de la veritat costa però cura. Viure en la mentida és fàcil, però destrueix. Apostem per una doble veritat: sí+sí.   

divendres, 9 de maig de 2014

OBRIR-NOS AL FUTUR AMB ESPERANÇA

Acabo d'estar deambulant pels diferents grups del facebook, resseguint els avisos que assenyalen que heu fet, els esdeveniments als quals m'heu convidat, els tocs que m'heu adreçat, les persones que voleu fer amistat...

I així, a poquet a poquet, m'he anat asserenant i he combatut la temptació de no escriure una mica el que penso, el que sé, el que espero i el que estimo. Entre demà i demà passat em proposo fer-vos cinc cèntims de les actituds que considero necessàries perquè el procés pel dret a decidir pugui deixar de fer llit. 

Però avui, aquesta nit, ara i aquí m'agradaria compartir amb vosaltres una de les meves enèssimes raons, aquesta serà la 134 per a poder fer la consulta: obrir-nos al futur amb esperança, sense por al caos, a l'ocàs i a la negra nit. 

I això fer-ho des d'una mirada al passat, la nostra història, les arrels, els qui ens han precedit.... amb agraïment. I això fer-ho, també, de la vivència apassionada del present. No només perquè la vida és més que bella, bellíssima, sinó perquè aquesta vida més que bella s'ha de viure en plenitud, per no defallir, per no morir, per no eixir...


El post d'avui l'acabo amb la cita de la meva amiga hebrea Etty Hillessum. Per animar el nostre malalt que ja fa millor cara: "Quan hom té la força per les petites coses també es té per les que són grans". 

Decidir sobre el nostre futur com a poble és una cosa gran, molt gran. Comprometre'ns ara i aquí per a fer possible aquest dret és tenir la força per a fer una petita cosa. Apostem per les petites per arribar així a les més grans. Ui, ara que me n'adono, el nostre malalt ja s'ha aixecat. On haurà anat. Demà desvetllarem el secret.


dijous, 8 de maig de 2014

SER O NO SER

I avui amb quina ens en sortiràs? Una bona pregunta. Perquè ara que el Barça encara té possibilitats de guanyar la lliga, que sembla neutralitzada l'arribada de Cañizares a Barcelona, ara que la Forcades ens ha dit que no vol anar sola i que està a punt de començar la campanya per les eleccions europees?

On és el Caos, la noche oscura entesa com a crisi profunda entre l'estimat i l'estimada, com a moment de purificació, de poda... No, més retallades no, oi? No! I que se n'ha fet de l'ocàs? Era el tercer dels factors ambientals que agreugen la situació del nostre malaltó.



Ser o no ser. Aquest és el dilema central en el qual es debat el procés pel dret a decidir que es comença veure les orelles. Ser procés o no ser consulta. Ser utopia o no ser realitat. Ser DUI o no ser tercera via. To be or not to bé. That is the question.

Em sembla que no li calen moltes més pòcimes i ungüents al procés, sinó un bon psiquiatra que l'escolti i li faci de mirall. I és que encara que no sigui molt bonic, molt agraciat, molt bufó, és el nostre camí envers una Catalunya lliure. Ja us explicaré com li ha anat la primera sessió i de pas jo també m'hi quedaré, encara que no sé si tinc remei. Què en penseu? 

dimecres, 7 de maig de 2014

PERQUÈ ANEU OBRINT BOCA

I avui... Doncs acabo de tenir una idea fantàstica. Quan ja estava a punt d'anar a dormir sense acomiadar-me, pocavergonya..., ha aparegut la mussa i m'ha inspirat això. Entre nosaltres, la mussa sou tots vosaltres, els complaents i els crítics, tots. Al gra, Nou Novembre. 

Doncs bé, perquè aneu obrint boca amb el segon dels factors ambientals que des de dins fan pupa al procés pel dret a decidir, la "noche oscura", us deixo amb un fragment del poema místic de Juan de Yepes, alies sant Joan de la Creu, que porta per títol aquestes mateixes paraules. Bé, per ser exactes: "Noche oscura del alma".

En una noche escura,
con ansias en amores inflamada,
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.

¡Oh noche, que guiaste;
oh noche amable más que el alborada
oh noche que juntaste
Amado con amada,
amada, con el Amado transformada!


És un poema d'amor total que no té res a envejar a la poesia eròtica d'avui, d'ahir i demà. Si teniu ocasió, busqueu-lo i sobretot llegiu-lo sencer. Ara hem diran que sóc poc respectuosa amb el text, però no, no, de cap manera. És molt bonic. De fet, l'experiència mística d'unió amb Déu és molt provocadora, sensual i... profunda. 

La imatge d'avui li he robat a l'aquarel.lista Elisenda Ortega. Són les mateixes floretes amb les quals il.lustra el poesa de Joan de la Creu, del qual, comenta:

"Va escriure aquesta bonica poesia durant el captiveri que va patir, al 1577, per culpa de les seves idees reformistes. El "Cántico espiritual" es considerada la seva obra mes important, i es durant el seu empresonament que va ser capaç de sentir i expressar com la seva ànima abandonava el cos i es fonia amb la Font originaria de tot".

Ja ho veieu, sóc incorregible! I això que ni bona nit us volia dir. Per cert, també m'ha donat per la poesia. Algun dia us en parlaré. Petonets!

dimarts, 6 de maig de 2014

EL CAOS: UNA PORTA A LA NOVA CREACIÓ

Caos, "noche oscura" i ocàs. Tatatxan, tatxan... Us presento les qüestions ambientals que esmentava. Factors que no són cossos estranys a mode de meteorits que impacten en el procés pel dret a decidir des de fora, sinó reaccions internes del procés en si mateix que generen un ambient enrarit.

En un sentit negatiu, quan pensem en el caos ens venen al cap imatges com el desordre, la confusió, la por i la desorientació. Però donant-li una miqueta la volta, en un sentit positiu, és allò que precedeix el naixement de quelcom nou i diferent. 


Fent una mena de síntesi, podríem dir, ja sabeu que sóc molt bíblica, que el caos evoca la travessia pel desert del poble hebreu. I el desert ens parla de prova, però també de naixement d'un nou poble. En definitiva, podem viure la situació crítica en la qual es troba el procés pel dret a decidir com una oportunitat i albada d'una nova creació. 

Aquests dies en tenim un exemple clar, claríssim de caos: la crema de la bandera espanyola a l'ajuntament de Terrassa. I també tenim un exemple clar, claríssim de quelcom nou i diferent: el perdó demanat per la persona implicada i sobretot la raó fonamental del mateix.

"He fet mal al procés". Doncs sí, noi, per això el tenim malaltó... Encara que la febre ha baixat un xic i ja fa millor cara. Demà noche oscura! Tindrà por el procés de la foscor? Espero que no, perquè altrament les constants vitals es veuran alterades. 

dilluns, 5 de maig de 2014

PROU BROGIT, ÉS LA RONDA DE NIT

Com que encara tenim el procés pel dret a decidir en "quarantena", situació crítica o amb les constants vitals dèbils, avui, si us assembla, el deixem reposar... Menda lerenda també estic morta!!! 

Demà encara em proposo fer-vos cinc cèntims de tres qüestions ambientals que poden afectar la recuperació del nostre malalt. Per, després, arribar a esbrossar les tres actituds fonamentals de les quals us parlava: "sinceració" (paraula que no trobareu al diccionari, però que és de vital importància), lucidesa o discerniment, i creativitat.

I ara, marxo de puntetes de l'habitació del malalt per no fer soroll. El procés pel dret a decidir s'ha adormit. I ara que estic a l'habitació del costat a punt d'aclucar els ulls, surto el balcó per a contemplar els estels i els canto als meus veïns aquesta cançó. Us la dedico: 



Pst! Prou brogit, és la ronda de nit! 
Pst! Prou brogit, és la ronda de nit! 
Tothom comenci a fer silenci. 
Prou brogit, és la ronda de nit!

diumenge, 4 de maig de 2014

CONSTANTS VITALS DEL PROCÉS

Quin és l'estat de salut del procés pel dret a decidir? Quantes pulsacions té per minut? Quines crisis travessa? Té febre alta? Pateix d'hipertensió? Avui us proposo analitzar això i molt més, des de la meva òptica peculiar, és clar. 

Parlàvem ahir de situació crítica. Permeteu-me esbrossar algunes premisses importantíssimes, que podrien fins i tot esdevenir punts de partida irrenunciables de la qüestió que ens ocupa: 


1. El procés pel dret a decidir té sentit només des del convenciment clar i distint que els habitants de Catalunya tenim el dret a pronunciar-nos sobre el destí que volem donar a la nostra vinculació o no vinculació al territori espanyol.

2. El procés pel dret a decidir té llums -capacitat de mobilització social, de generar projectes engrescadors- i ombres -lluites de poder i atomització de les propostes- en el seu interior. 

3. El procés pel dret a decidir es podrà veure intermitentment aturat per l'incompliment de plaços i vies, però el grau de conscienciació sobre l'oportunitat i la bonesa del mateix anirà creixent de tal manera que tard o d'hora s'haurà de consultar als ciutadans de Catalunya sobre la qüestió plantejada en la primera de les premisses. 

dissabte, 3 de maig de 2014

REFUNDAR-ME I REFUNDAR-SE

Ens trobem en una situació crítica pel que fa a la consulta i al procés d'independència en si mateix. Ens convenen tres actituds fonamentals per a seguir endavant "y no morir en el intento": sinceritat, lucidesa i... una molt bona dosi de creativitat.

Em disposo a començar una sèrie de reflexions, una mica a l'estil d'altres ocasions. Les faig a títol personal. No estic a les ordres de cap partit polític. Em considero, en aquest sentit, lliure d'expressar el que veig, conec, crec i estimo. Una mica com el colom del meu perfil. Sóc conscient dels meus prejudicis i manies, això també és veritat, perquè la neutralitat o l'objectivitat no existeixen. N'estic més que convençuda.

En aquest sentit, la meva intenció no és convertir ningú, sinó oferir allò que penso. Per a mi és un exercici tan terapèutic escriure una estona cada dia. És una mena de superació de mi mateixa i en un terreny tan diferent al de la meva rutina diària. Si sabéssiu... I potser sabeu més del que jo em penso, oi? 

Gràcies per la paciència, per la lectura, pels comentaris, pels silencis, pels crits. Em fan molt de bé, em fan sentir viva. I ja sabeu que la vida, encara que els núvols l'assetgin, è piu bella di quello che possiamo imagginare. È bellissima. S'entén bé. 

En dues paraules: m'estic refundant. Quelcom que potser hauria de fer el procés pel dret a decidir: refundar-se. Una opció que no descartaria pas.

divendres, 2 de maig de 2014

UNA VEU QUE CRIDA EN EL DESERT

Hi ha moltes veus que criden aquests dies. I no pas per a dir paraules boniques, que deixen bon regust al qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé... Més aviat, tot el contrari. 

Les veus que criden són d'esquerres, de dretes, de centre, d'aquí, d'allà i de molt enllà. I una de les paraules que tothom es posa a la boca per a criticar els altres és aquesta: oligarquia. Es veu que està de moda. 

En la meva ignorància, he hagut de buscar al diccionari què significa: es tracta d'un petit grup que governa en funció de la seva posició política, familiar, econòmica... I ho fa des d'un cert exclusivisme i prepotència. 

Doncs jo voldria fugir dels exclusivismes i de les prepotències. I encara que pugui semblar una veu que crida en el desert, continuo creient que he de poder decidir què vull per a la meva estimada Catalunya. O és que l'oligarquia del Reial Club de Polo de Barcelona és ara qui ha de governar els nostres cors?

dijous, 1 de maig de 2014

TREBALL DIGNE EN UNA CATALUNYA DE TOTS

Celebrem la festa dels treballadors. I tots ho som, d'una manera o altre. Treballem per terra, mar i aire. Amb el cap, el cor, els braços, les mans, les espatlles regalimant de suor... Amb tot el que tenim i tot el que som. Amb més o menys vocació respecte allò que fem, amb més o menys bona gana i motivació, amb un alt grau de compromís, en ocasions. 

Som amants de la feina ben feta. Sense nosaltres el món no evolucionaria. I d'això n'hem d'estar plenament convençuts. Però em miro la tele, els diaris... I a vegades que una té la sensació que hi ha gent que es burla de nosaltres i es queda tan panxa. Almenys és el que sembla. 

I aquests que ho fan resulta que governen el que ells anomenen "la España de todos". Qui són "todos"? Jo, tu, nosaltres... Persones anònimes que treballem de sol a sol per a veure com els recursos per al nostre país, Catalunya, mai no arriben, sempre es retarden. 

I és que nosaltres som beneficiaris d'un deute impagable. Prou de mentides. No volem que "la España de unos cuantos" creixi amb el sacrifici de catalans escanyats, que, a més, ens hem de sentir una i mil vegades que no som solidaris, que som egoistes. 

Diuen que el treball ens ha de dignificar com a éssers humans. I això és el que volem i això és el que reinvindiquem avui: feina per a tothom en una Catalunya, ara sí, de tots!