I TU, QUÈ VOLS?

I continuo amb la poesia. Però abans... No sé si és "idiota" això de celebrar la Setmana Santa. Crec que els qualificatius podrien ser diversos, però "idiota" no se m'hagués acudit mai, la veritat. Ho he llegit i m'ha arribat a l'ànima.

En nom d'una falsa modernitat, d'un cansament mediàtic -que no dic que no hi sigui- i, deixeu-m'ho dir, no sé si em passaré, d'una ignorància ja no religiosa, sinó cultural... En nom de tot això, som capaços de carregar-nos les nostres tradicions. I no per això serem més independentistes o més "alliberats", o més "actuals"... Hi ha tantes coses que ens esclavitzen, que ens fan romandre en uns clixés "de modé" que... Com m'he engegat, i això que pensava anar a dormir aviadet.

Però continuo amb el que he començat: la poesia. I avui de regust religiós. Perquè els nostres poetes ho han estat. No em refereixo a la praxi religiosa, sinó al sentiment religiós, a la recerca de Déu, de quelcom que va més enllà de nosaltres mateixos o, com diria sant Agustí, que és més intim que la nostra intimitat. 

Ni més ni més menys que us he triat uns versos del poema "Tirallonga de monosíl.labs" de Pere Quart. És Déu qui comença preguntant: "I tu que vols?" I el poeta respon amb un seguit de monosíl.labs excepcionals que semblen pensats pel nostre avui. Ja callo i deixo que ell parli. Per cert, perdoneu, Déu és molt més pacient que jo. Us ho dic per experiència. Apa que se'm veu el llautó, oi? Va el poema.

I tu, què vols? / Jo / Doncs jo sols vull / -ei, si pot ser-:

Un poc de fam / i un xic de pa. / Un poc de fred / i un poc de foc.

Un xic de son / i un poc de llit. / Un xic de set / i un poc de vi / i un

poc de llet. / I un poc de pau. / Un poc de pas, / un poc de pes / i un poc de pis....

I a més, què vull? / Un xic de seny. / I un poc de temps. / I un xic de món./

I un poc de sort. / I un poc de mort. / I un poc de Vós. / Ei, si pot ser.