dimecres, 9 d’abril del 2014

QUIN MÓN DE MONES: PACIÈNCIA

En fi! Paciència, que és la mare de la ciència. Em repeteixo moltes vegades. També en la qüestió que ens ocupa, la de poder votar per a decidir sobre el futur del nostre país. I ja costa, ja, tenir paciència amb les actituds que exhibeixen aquells que es diuen els representants del poble espanyol, titulars delegats de la sobirania nacional... Quin món de mones! I mai millor dit.


Ara, el que més preocupada m'ha deixat és la radicalitat d'alguns plantejaments, concretament els de la Rosa Díez. No sabria massa com qualificar-la. M'esforço a ficar-me en la seva pell, prové d'una comunitat marcada pel terrorisme, però no me'n surto. Sobretot perquè es mostra com una roca inexpugnable, amb una fredor que fa por perquè és tan irracional... I això que se les dóna de racional: res de sentiments, res d'identitats.


Però les identitats que ella nega hi són, es donen, es construeixen. Ella mateixa n'és expressió d'una d'aquestes identitats: ressentida, agre, cínica, deshumanitzada... En el fons em fa pena, molta pena. 

I encara que sé que mai no em llegirà, li dedico aquest pensament d'una dona excepcional, la meva preferida, Etty Hillessum: "No hem de fer que els altres pateixin amb la nostra pròpia tristesa". Perquè la vita è bellissima. Ja ho sabeu i feia dies que no ho deia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada