Doncs sí, som així. Una mica com els italians, amb un complex de culpa eterna. Ells, per haver-se deixat enredar pel feixisme i col.laborar en la deportació massiva de jueus. Ho he notat tants cops a Roma en les commemoracions, els discursos, els autobusos que fins no fa massa portaven el rètol de deixar asseure els mutilats de guerra...
Nosaltres, perquè no hi ha ningú que ens encaixi del tot i pensem que ho hauríem hagut de planejar i de portar a terme d'una altra manera. Sempre igual. Som insegurs i això ens condiciona força. Som una mica malcontents, i això ens enrabia de quina manera. Som llepafils, i això ens fa repel.lents. En definitiva, som insatisfets, potser perquè no ens acabem de trobar còmodes en la manera d'entendre'ns com a país.
Per això, la paciència que una i altra vegada som cridats a exercitar, primer de tot ens l'hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Ens hem de perdonar a nosaltres mateixos.
No hi ha ningú que sigui perfecte. Ens convé anar-nos desprenent del Paradís dels primers pares. Ens hem de saber veure "nus" per a acceptar les pròpies vergonyes.
D'aquesta manera serem més comprensius amb els altres. Personalment, valoro molt l'espontaneïtat de la més "novata" al Parlament, perquè ens va acostar a la vida real i concreta. I sobretot perquè es va mostrar com una persona normal.
De tota manera... Som així! Estimem-nos així. I... relaxem-nos un xic que bona falta ens fa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada