Doncs avui em toca dir altra vegada adéu. A un dels nostres, a un que formava part de l'equip de la millor raó som nosaltres. Porto una bona temporada dient adéu. Adéu a persones que han estat per a mi referents, que han acompanyat un tros més o menys llarg de la meva vida.
I acomiadar-se costa, sempre costa. Representa deixar certes seguretats que et protegeixen fins i tot de tu mateixa, a voltes. No, no és que seguís especialment la trajectòria del Tito, però és d'aquelles persones que saps que hi són, allà, en el rerefons de la vida, de la història que et toca viure, i que quan t'assabentes que han marxat... No sé, et fa cosa, t'entristeix, perquè som humans i som així: tendres, esbojarrats... Capaços del millor i del pitjor al mateix temps. Paradoxal...
No és que sigui especialment futbolera, però sóc del Barça. Només voldria repetir unes paraules que vaig llegir una vegada, les deien els familiars d'una dona que va passar moltes peripècies a la vida. Són molt senzilles, però tan de bo algú les digués de mi mateixa: "Quina sort que hem tingut de tenir-lo entre nosaltres!" Doncs, això, quina sort, Tito.
I, és clar, com que ja sabeu una mica com sóc, també voldria acabar avui amb aquestes altres paraules poètiques, molt boniques d'una cançó: "Quan la gerra a la font s'esmicola i el camí de pujada ja cansa, quan la vida és gresol que s'esberla... Senyor, sigueu amb nosaltres!" QUE AL CEL ENS PUGUEM VEURE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada