JO TAMBÉ HI ERA

Jo també hi era. Hi vaig anar amb una amiga meva. Ens va tocar a Pontons, enmig de camps. Era un dels trams que s'havia de cobrir. Sort que ens vam portar la carmanyola.

El que més em va agradar va ser l'ambient festiu, senzill, auster... Com són els ambients de la nostra terra. Ah, i casolà, molt casolà. Potser seria aquesta la qualificació que millor s'hi escau. Per cert, amb una combinació molt catalana: de distensió i d'anar per feina. Érem allà per a aconseguir un objectiu clar i això ningú no ho va perdre de vista. 

I ara? Quan tot just falta un dia per a trobar-nos a la foto de família, potser és hora de recuperar l'esperit de la via. Llavors ens vam donar les mans per a dibuixar el contorn del nostre país. Ara ens hem de donar les mans perquè la consulta sigui possible i així, com diu la cançó, "el cercle refarem i potser serà més gran".

ÚLTIMS MOMENTS

No sé si us ha passat mai això de viure "últims moments" amb molta intensitat. Moments especials perquè així, de la mateixa manera, en les condicions de l'ara, amb el mateix regust, amb la mateixa olor ja no es donaran mai més. És difícil d'explicar. Ho sento. Les paraules se'm queden curtes. 

Aquests moments últims són també els que crec que estem vivint pel que fa a la relació amb l'estat espanyol. D'una banda, són moments d'enyorança per allò que hem compartit junts, que hem projectat, que hem realitzat... Són moments difícils perquè hi apareixen els retrets estèrils, els greuges comparatius, els malentesos crònics...

Però també són moments de respirar fons, d'obrir els ulls de bat a bat i de mirar cap endavant i de no perdre el pas de la nova vida que germina, que brolla tota nova, tota radiant. 

Vull estrenar una Catalunya independent, la meva, la teva i la nostra. Preciós, no creieu?

DELIRIS CORRUPTES

Sembla que el president del govern espanyol ens vol comprar per trenta monedes d'or, a fi d'evitar la consulta. Ara que som a prop de Setmana Santa, la cosa fins i tot quadra. Només espero que aquestes promeses no ens enlluernin i acabem acceptant la "mordida" de Rajoy. D'altra banda, això de la corruptela, el xantatge i el suborn, als del PP, els va com anell al dit.

I és que no sé on anirem a parar amb tants despropòsits d'aquest govern perquè avui n'he sentit un darrere l'altre: com ara el del ministre Montoro, desacreditant els informes de Càritas sobre la pobresa perquè no reflecteixen la realitat. 

Com es pot dir això quan cada dia hi ha més gent estrangera i autòctona que truca a les portes d'aquesta organització per a rebre aliments? Només es poden fer aquestes afirmacions des del desconeixement delirant de la situació d'exclusió social que pateixen moltes persones, i des de l'arrogància més insultant, de la qual ja n'he fet esment en altres ocasions.

Per això, encara que hem repeteixo, ho reitero: hem de poder decidir, per honestedat i realisme.

LA VIOLÈNCIA MAI ÉS LEGÍTIMA

Des de quan hi ha una possible violència legítima pel poble català? La violència no hauria de ser mai legítima. A mi no se m'acudiria mai dir que hi ha una violència legitima per al poble espanyol. Però és clar, jo no sóc la versió femenina del Sr. Aleix Vidal Quadras. 

Sóc senzillament una veu anònima que es fa paraula escrita des d'una profunda estimació vers la gent del nostre poble i els que hi viuen, fins i tot el Sr. Aleix Vidal Quadras. Entenc que hi pot haver maneres de pensar diferents, fins i tot, radicalment diferents, infinitament diferents, si voleu. Però no m'empasso que aquestes diferències ens portin a usar la violència. 

Sóc ingènua? Idealista? Somniadora? Peace and love? Potser sí. Però prefereixo moure'm en aquest terreny i no pas en el de la violència que engendra violència. 

Precisament, com que crec que un altre tipus de relacions són possibles, m'entesto a donar raons per a fer la consulta. I aviat arribaré al centenar. Aquesta és la raó d'avui: poder decidir pacíficament el futur del meu poble.

I SI ENS DEIXEM DE MIRAR EL MELIC

Després d'una jornada de treball especialment intensa, em vull relaxar una mica. I escriure aquestes ratlles m'ajuda a desconnectar. Almenys a no mirar-me tant el melic.

I què us explicaré avui? Us diré que hi ha persones a la nostra terra que se sacrifiquen pels altres. O millor, en la línia de l'altre dia, que s'embruten pels altres. Avui he conegut el cas de dues famílies de dues localitats ben diferents que es fan càrrec del menjador escolar d'uns companys de classe dels seus fills i que volen mantenir l'anonimat.

Aquesta actitud m'ha arribat molt endins. És això significatiu per a la causa catalana? Doncs no ho sé. Només ser que mai ningú no els triarà com a catalans de l'any, però que amb el seu gest senzill, desapercebut ajuden a altres catalans a tirar endavant. 

I això és fer país. Un país solidari, amb amplitud de mires. I ara que me n'adono: deixar de mirar-se el melic pot ser una altra bona raó per a fer la consulta, oi?

EMBRUTAR-NOS PER LA CAUSA

La raó d'aquest matí -continuo recuperant les endarrerides- pot xocar d'entrada: EMBRUTAR-SE. També podríem dir "pringar-se", encara que la paraula sigui més heterodoxa des del punt de vista lingüístic. De manera fina, ja ens ha sortit moltes vegades. Potser l'expressió més adequada seria la d'implicar-se. 

Però EMBRUTAR-SE té unes connotacions diferents i més compromeses, m'atreviria a dir. Perquè ens podem implicar des de l'escenari, des del faristol, des dels mitjans de comunicació, des del face... Des d'una certa distància, en definitiva. Però si trepitgem les cantonades dels nostres carrers, a voltes plenes de gent que demana, o si baixem als camins plens de fang amb el que això suposa de brutícia, de pudor, de suor que fa tirar enrera... Des de la proximitat, vull dir, les coses canvien radicalment.

Crec que ens hem d'embrutar amb i per Catalunya fins a empastifar-nos la pell i l'ànima, tot i que per alguns siguem uns "pringats" amb olor de consulta.

LA CAUSA CATALANA: UNA GRAN ARCA DE NOÉ

La raó d'aquesta tarda no la inspira la meva neboda, sinó algú que qualifica les meves publicacions en aquests termes: "T'excedeixes massa en la publicació d missatges inproductius per la causa catalana..." La reprodueixo amb l'ortografia original. 

Bé, una bona crítica. Hauríem d'esbrinar, però, que és la improductivitat en la causa catalana. I si hi ha improductivitat i de quina mena de causa catalana parlem. 

I començo a imaginar-ne la causa catalana com una gran arca de Noé on hi caben parelles de bestiar molt diverses. Excessives? Improductives? Chi lo sà! No m'atreviria mai a dir-vos si el que dieu o penseu és inútil. Sóc contrària al pensament únic. Crec fermament que cadascú té alguna cosa valuosa a aportar. Tots em mereixeu un gran respecte, encara que pensem diferent. 

Així doncs, agraeixo profundament el comentari crític. Al cap i a la fi, m'ha ajudat a excedir-me un altre cop. I, creieu-me, en els meus ambients mai pensarien que sóc dona d'excessos. Per això, guardeu-me el secret.

SORTIR DE SOTA LA TAULA

En moltes ocasions els meus nebots són font d'inspiració perquè tenen unes sortides innocents i molt eloqüents. Aquest cop la mussa és la petita de 3 anys. Fa dies, mentre els grans acabàvem de dinar i ella ja campava pel menjador, com que no li fèiem cas, va cridar amb totes les forces des de sota una taula: "Què faig aquí?" Molt bona pregunta. Existencial, d'altra banda.

Doncs bé, ningú ens priva, estimats, de fer un petit referèndum en el nostre cercle familiar o, fins i tot, de fer-lo extensiu als nostres veïns i coneguts, com proposen els autors del llibre "I si parlem amb el veí del segon?". Amb doble pregunta, és clar, amb trampa o sense trampa, ho deixo al vostre criteri: Fem alguna cosa de profit en aquest moment històric que ens toca viure? I, en cas afirmatiu, volem que la nostra aportació sigui decisiva per al futur del nostre país? 

Per a un doble SÍ ens hi hem d'implicar de totes totes. Potser ens acusaran de colpistes, o d'ingenus, o d'innocents, com la meva neboda, o fins i tot ens portaran als tribunals. Però ningú no ens podrà prendre la capacitat de decidir ni que sigui sense paraules, sense paperetes i sense urnes. Sortir de sota la taula: una boníssima raó per a fer la consulta. Vés per on!

POBRE MARIA

Avui em sembla que m'afanyaré a completar les raons que se m'han quedat endarrerides. Però és diumenge. Festa? Relativament. Fins ara he estat treballant preparant reunions per la setmana vinent i encara me'n queda. Tot i així el cuc d'escriure m'empeny a fer-ho. Tranquils, seré breu, no us robaré massa temps.

Com que ahir proposava sis marxes, potser ara mateix estem cansats de caminar. I una miqueta també de lluitar? Pel que creiem just, digne, necessari, imprescindible per a la nostra estimada pàtria? 

No sé per què, aquest matí em venia al cap aquella frase que repetia l'actor Lluís Homar a la Colometa de la Plaça del diamant, he visualitzat en la meva ment la pel.lícula: "Pobre Maria". I, qui era la Maria? Ves a saber: una figura imaginària? Ganes d'engelosir la Colometa? Pressentiment sobre el futur que li esperava, un cop ell hagués mort? Quelcom obert, misteriós com ho són, en general, les obres de la Mercè Rodoreda. Per cert, sabíeu que pintava?

He dit que seria breu. I m'apunto a això del misteri. Al vespre, la segona meitat d'aquesta raó. Què voldré dir amb això de la "Pobre Maria"?

BOJA PER TU, CATALUNYA

Bé, no sé si hauria de continuar la reflexió primera d'avui canviant la frase de "pobra Maria" per la de "pobra Shakira". Doncs no, de cap manera. En tot cas hauria de dir "pobrets" dels qui la insulten per haver versionat el "Boig per tu".

I és que segurament són persones que no han experimentat això d'estar boges d'amor per algú, o que algú hagi estat boig d'amor per elles. I això sí que és trist, segurament la pobresa més gran que existeix per als mortals del planeta terra: no estimar ningú ni sentir-se estimats.

Per això crec que darrera dels qui desqualifiquen de mala manera els altres hi ha el reflex d'una misèria radical ferida de mort: la del desamor envers un mateix i els altres.

No és exactament el que tenia pensat com a raó d'avui, però és el que m'ha sortit. Crec que alguna vegada ja he fet la meva declaració d'amor a la pàtria, però sempre es pot repetir: Estic boja per tu, Catalunya. Així és que... "Pobra Espanya", no?

PER DIGNITAT

Per DIGNITAT. Una bona raó per a la consulta. M'ho han inspirat les sis marxes per la dignitat que estan convergint a Madrid. Doncs aquí, a casa nostra, volem ser lliures per això mateix, per dignitat. 

I què és la dignitat? No es tracta ni de condecoracions ni d'honors buits i estèrils, sinó d'allò més pregon de l'ésser humà: el dret a ser tractat amb justícia per allò que és, per allò que val en si mateix. 

I ara us deixo amb les meves peculiars sis marxes per la dignitat. 

Marxa n. 1: per la dignitat que esdevé mirada que s'obre a la vida i tot ho contempla.

Marxa n. 2: per la dignitat que esdevé batec d'un cor que sent i estima. 

Marxa n. 3: per la dignitat que esdevé paraula i silenci que crea i renova. 

Marxa n. 4: per la dignitat que esdevé treball que sosté, realitza i projecta. 

Marxa n. 5: per la dignitat que esdevé abraçada que recull els gemecs i els plors dels qui no saben on aixoplugar-se i estan en hores baixes. 

Marxa n. 6: per la dignitat que esdevé compromís i servei sempre i en tot.

Podríeu compartir les vostres marxes? És un molt bon exercici, creieu-me!

APA, SOM-HI TOTS!

Atenció!!! El retorn de Nou Novembre en la versió 329 raons per a fer la consulta retorna amb nova empenta. 

Tot i que he estat una mica desconnectada del món... Pot ser això possible en ple segle XXI? Doncs encara que sembli mentida, pot ser. Bé, tot i la desconnexió, com sempre, llegint-vos, una es fa la idea de per on van els trets dels partidaris i dels detractors de la independència. 

Una radiografia ràpida fa veure que els detractors tendeixen a unir-se i els partidaris, en canvi, s'avoquen cap a la divisió, el desencís i l'atomització. I això no pot ser. Serà veritat allò del "divide y vencerás"?

És hora de sumar esforços, voluntats, iniciatives, horitzons... És hora de cercar aliances i sinèrgies. És l'hora de cantar ben fort: "No és això, companys, no és això..." Estic força inspirada! 

Sí, ja sé que el caldo de la vida fa xup xup i, a vegades, de tant bullir, es vessa. En tot cas que es vessi cap al "apa, som-hi tots" i no cap al "no jugo". No us assembla?

REFER LA PERSONA

Segueixo amb la idea d'humanitzar el país. I més remirant ara les publicacions i els posts dels diversos grups. Sembla que els ànims estan molt exaltats. 

Desqualificar de mala manera, insultar i amenaçar no porta enlloc i demostra una tarannà violent que jo, francament, no comparteixo. Més encara, denuncio. I no m'apunto a aquesta mena de reivindicacions fetes de mala manera. No per cridar més aconseguirem allò que volem.

M'apunto a refer la persona, realment malmesa per la crisi, la incomprensió i el sense sentit des de l'humanisme de l'amor. Utòpica? Segurament. Somniadora? Una mica també. 

No tinc massa ganes de pensar més, vinc d'una reunió i estic cansada de cap. No de cor, això no. Avui les dues últimes línies les dedico a tots aquells artistes, la gran majoria, catalans, que m'ajuden a expressar el que sento amb les seves obres d'art. Gràcies! La bellesa i l'elegància són dues bones maneres d'humanitzar.

EXPERTS EN HUMANITAT

Què hem de fer? No me n'he oblidat, no. Ahir al vespre vaig acabar dient que la meva resposta la deixava per demà que és avui. Doncs espero no haver creat massa expectatives. Sincerament, no crec en receptes precuinades, sí aposto pel procés entès com a camí que entre tots anem construint. Com deia a alguns de vosaltres, confio molt més en el canvi d'actituds i en l'assoliment de valors que anomenaré "humans" per ser respectuosa amb tothom.

Què hem de fer? Descentrar-nos, ni més ni menys. Fugir de la mentalitat de centre, a la qual l'estat espanyol ens té tan acostumats. Fugir d'aquells que es creuen tan segurs de si mateixos que sempre esperen que els altres siguin els qui s'atansin a demanar favors que els concediran o no. 

Què hem de fer? Sortir i mirar a les cunetes de l'existència, als marges de la vida per a donar la resposta adequada a les necessitats de la gent. I això no consisteix a muntar espectacles per autojustificar-nos, no cal, sinó en fer petits gestos de solidaritat, de companyia. Què hem de fer? Fer-nos experts en humanitat. Ens hi posem? Que la vida, malgrat tot, "è bella, anzi bellissima!"

NECESSITEM LÍDERS EN LA HUMANITZACIÓ

Doncs no sé si podem quedar pobres i més pelats que les rates del que ho estem ara, sincerament. El que em treu de polleguera és que persones públiques que treballen pel bé comú, se suposa, i que tenen sous escandalosament alts, donin lliçons sobre com i a què s'haurien de dedicar els recursos o com es podria pal.liar la pobresa al nostre país.

Hem de denunciar a tort i a dret aquestes paraules mentideres i incoherents, aquesta demagògia populista que fa pudor de ferum per tot arreu, per no dir que a vegades l'olor és de plàstic recremat, de silicona desfeta. Potser em passo?

Jo no tinc receptes econòmiques, no hi entenc, ni polítiques. Però ensumo, parlant de flaires, que les coses haurien d'anar d'una altra manera. Necessitem urgentment líders coherents i creïbles, no volem que siguin perfectes, ni superhomes o superdones, sinó simplement persones de cap a peus. Com ja us he dit, que liderin la humanització del país.

QUAN JA NO QUEDA... TINC GANA

Quan ja no queda... Només recordo aquests mots del llarg missatge d'un cartell escrit a mà que una parella jove tenia arran dels genolls en el passadís que porta al metro d'una de les entrades de Plaça Catalunya.

No queda... No els queda menjar? No els queda on anar a demanar una feina, un lloc per viure? Crec que amor sí que els quedava perquè estaven ben abraçats i repenjats l'un amb l'altre tot mirant-se. Potser perquè mirar els peus dels qui passàvem amb presses pel davant era massa vergonyós. 

I és que la vergonya que sento de pertànyer a un estat que és incapaç de generar expectatives de futur per als joves crec que una molt bona raó per a fer la consulta. 

Potser és una mica egoista, això que diré, però no vull passar més la vergonya de no saber cap a on mirar quan caminant pels passadissos del metro em trobi amb algú, jove o gran, amb un rètol escrit a mà com aquest: TINC GANA.

ARROGÀNCIA POLÌTICA

Llegint el que heu anat publicant al llarg del dia m'he fet una idea de per on van els trets i m'he quedat molt parada, de debò. Cada vegada estic més convençuda que hi ha un abisme creixent entre els partits polítics i els ciutadans. O almenys entre una manera de fer política que s'hauria de reinventar i uns polítics que haurien de canviar de xip.

Recordo que vaig viure molt en primera persona l'ebullició dels anys 80 com a conseqüència del retorn de les llibertats. El meu pare es va afiliar a un sindicat i a un partit polític i jo m'ho mirava amb un interès creixent. Tenia moltes ganes d'esmerçar la meva vida a la denúncia social, deia llavors, era l'època de Solidarnosc a Polònia. En algun moment vaig pensar dedicar-me a la política. Després em vaig inclinar pel periodisme. 

Ha plogut força des de llavors. El panorama actual és molt estrany: partits que aboguen per la consulta, però que voten al costat del que diu que una Catalunya independent vagaria per l'espai eternament, ministres que ens escanyen una i altra vegada des de la més absoluta arrogància. 

Què hem de fer? La meva resposta la deixo per demà. I és que cada dia em surt més llarg això. Només una cosa. Per què redimonis el PP s'entesta a apel.lar a Déu en el seu discurs? Com s'atreveix a dir-li el que ha de fer? No sé pas de quina poma hauran menjat els seus dirigents, però cada vegada es retraten més, no?

GENERACIÓ ORFE

Mai no hagués pensat que em trobaria corregint una carta de comiat, no laboral, és d'una altra mena, d'una persona molt estimada, de la meva millor amiga, per ser exactes. M'encanta escriure i per sort o per desgràcia m'ha tocat en diverses ocasions revisar escrits que s'havien de llegir o de publicar, no només meus sinó d'altres. 

No sé si us ha passat que, de sobte, tot allò sobre el que tenies posat un munt de seguretats, d'estabilitats... es va desfent progressivament. I encara que t'entestis en no voler veure-ho, en dissimular-ho, en mirar cap a una altra banda... doncs no te'n surts perquè hi ha coses que no tenen volta de fulla, como solem dir.

Cada vegada estic més convençuda que formo part d'una "generació orfe", no de pare i mare, no. És una orfandat d'un altre tipus. Em passo la vida fent dol de pèrdues tan estimades... És difícil d'explicar. Molts cops ja he escrit que la vida és bella i ho crec fermament, perquè la bellesa conté en si mateixa l'enyorança d'una plenitud que aquí no podem trobar del tot. 

Com m'estic enrotllant i això que estava espessa... Paciència! Per cert, enyoro una Catalunya lliure, per tant, bella. I això ja és una bona raó per a fer la consulta, oi? I tant que sí.

GRÀCIES PELS SEGLES DELS SEGLES

Si hem de vagar per l'espai pels segles dels segles, com ha pronosticat un fals profeta, fem-ho al més genuí estil català. El poeta ja fa temps que cantava: "més lluny, hem d'anar més lluny..." No sabíem, però, que aquest "lluny" era tan lluny.

També dèiem, i diem encara misteriosament quan ens trobem molt bé, que som a la glòria. No pensàvem, però, que el setè cel fos cosa exclusiva de la Catalunya independent.

Somni o al.lucinació, l'oracle del profeta de calamitats Margallo ens ha deixat bocabadats i alhora descansats perquè, francament, no sé vosaltres, però jo prefereixo mil vegades haver-me de passejar pel Cel amb Déu del bracet que cremar-me per sempre més a les calderes de Pere Botero. 

I ara que me n'adono: si l'eternitat és una Catalunya independent, encara li haurem de donar les gràcies a aquest singular profeta. Unes gràcies, és clar, pels segles dels segles. Amén.

JA PERÒ ENCARA NO

Quin dia tan fantàstic el d'avui! En tot es respira la primavera que dintre de poc ha d'arribar! És com si es comencés a sentir una flaire de temps nous. Com si s'albirés un nou infantament.

La bellesa amagada malda per esclatar, per fer-se omnipresent arreu. La bellesa, ja ho vaig compartir, és expressió de la veritat i la bondat. Sembla mentida, però, amb la de falsedats que hem de combatre i la de trampes que hem de sortejar.

Passarà el mateix amb el nostre petit país que es debat entre el ja i l'encara no? Entre el potser sí, i el sí rotund, sense dubtes ni recances ni pors... Vull pensar que sí.

Perquè som hereus d'una promesa de llibertat amagada que malda per esclatar, per fer-se omnipresent arreu. Una bona raó per a fer la consulta, oi? La que en fa 84.

CADA DIA ÉS NOU

És el meu dia, és el nostre dia, dones d'arreu del món! Del Tercer, del Quart i del Primer món. Dones del camp, del mar i de la ciutat, dels pobles... Dones de terres llunyanes que porteu el pes del treball, però de debò, perquè la família surti endavant. Dones que també salteu tanques de moltes menes: geogràfiques, socials i existencials...

No som ni millors ni pitjors que ningú, som senzillament dones que maldem per obrir-nos pas en una societat que es creu cada cop més igualitària, quan de fet és en moltes més ocasions cada vegada més discriminatòria. Com cantava la Marina Rossell, "Sóc una dona, res més que una dona, no seré mai un carabiner". Quina por, d'altra banda! 

Avui acabo citant una de les meves preferides: dona, jueva, mística, que travessa el anys més obscurs i buits del segle XX: "Estic tan agraïda per aquesta vida, sento el meu creixement, els meus errors, les meves petiteses, cada dia és nou, però també conec les meves possibilitats".

Apa, doncs! Coneguem les nostres possibilitats perquè tot és encara per fer, tot és possible i la vida és "bella", "bellíssima"!

ZOMBIS O "LOS OTROS"

"Una entrevista de zombis" seria la de Rajoy amb Mas si no parlessin de la consulta. Així l'ha qualitat el segon. No sé si seria de zombis o d'extraterrestres, però estrany segur que ho seria. Tot i que respassant el discurs del president del govern espanyol en el debat sobre l'estat almenys una mica fora d'aquest món, sí que se'l veu, no? Fora del món o submergit en un altre món. 

Però és l'únic zombi? No. Crec que assistim a una progressiva desconnexió entre els ciutadans i els líders polítics, i els partits en general. Perquè els zombis abunden en la política espanyola i catalana del moment. Zombis preocupats per la seva imatge personal, zombis que no admeten la més mínima dissidència, zombis que fitxen candidats a tort i a dret... 

En fi... Avui em separo una mica del meu discurs habitual perquè això dels zombis m'ha fet gràcia i una mica de por, també. Encara que donant-li voltes a tot plegat potser els zombis som nosaltres que mirem a l'esquerra i a la dreta passant pel centre i no ens hi acabem de reconèixer. Serem potser una reencarnació de "los otros" i no ens hi hem assabentat?

TOCA POSAR TIRITES

Anem per feina, que el dia s'esmuny. Fa bo tornar de la feina i percebre la primavera que s'acosta. I potser per això avui no seré tan combativa. Aquest vespre toca parlar de posar "tirites" per a curar ferides. Quines? Doncs les d'unes relacions Catalunya (més extensivament Països catalans) - Espanya malmeses per retrets, greuges comparatius, incomprensions, supèrbia, desconfiances....

Amb la consulta, o el que s'hagi de fer per a poder funcionar com a països independents, crec que ja ho vaig dir en una ocasió, podem guanyar en una millora de les relacions perquè ja no serà un país que escanya l'altre, sinó que haurem de d'establir uns tipus de pactes de tu a tu, d'igual a igual, sense supeditacions ni jous pesats. I, sobretot, sense complexos de superioritat o d'inferioritat. 

No dic que sigui fàcil, però val la pena intentar-ho. Per cert, sense voler us acabo de definir una altra manera de ser que ja m'agradaria tenir ben incorporada: la CREATIVITAT. Però, no patiu, que d'això ja en parlarem demà.

COMBATRE LA SUPÈRBIA

Combatre l'integrisme. O milor, combatre la supèrbia. En qualsevol àmbit, en el polític, el religiós, el professional o el familiar. No sé si amb la consulta ho arreglaríem, perquè hi ha gent molt i molt tossuda, però, almenys, ho podríem intentar. En la mesura que exercir el dret a decidir sigui un plantejament democràtic, les dictadures, com ara les judicials, haurien de desaparèixer.

En alguna ocasió he parlat de la humilitat. Ja sé que no està de moda i que s'ha entès malament. No es tracta de donar-se cops al pit, o de fer-se fonedís i amagar el cap sota l'ala. No. 

Es tracta d'escoltar l'altre, d'acollir-lo, de dialogar-hi i de deixar que allò que diu m'afecti. I, a partir d'aquí, amb senzillesa, jo pugui expressar el meu acord o desacord, el meu punt de vista sense menyspreu, sense jutjar-lo. Ah, i sense creure'm la millor ni l'única posseïdora de la veritat.

L'altre dia, per cert, vaig assistir a una conferència titulada "Educar en el asombro". I ens deien que això té vol a veure amb el reconeixement de la bellesa com a expressió de la bondat i la veritat. La supèrbia ens fa incapaços de meravellar-nos del que ens envolta. El pensament únic, també. Per què no deixem volar la imaginació? Potser llavors seríem més humans, no?

BOJA PER TU, CATALUNYA

Seguint amb el meu retrat, aquesta tarda comparteixo que vull ser una persona APASSIONADA. La passió és una valor? Una bona pregunta. La resposta... Per a mi sí que ho és, perquè l'amor apassionat per algú o per alguna cosa és el que ens fa prendre les opcions de la nostra vida, és el motor del nostre ésser. 

I quan parlo de passió no em refereixo només al llenguatge gestual del sexe, que pot ser més o menys expressiu, o de la paraula que pot ser més o menys romàntic o poètic o prosaic -deia ahir que cadascú té el seu gènere literari-. No, em refereixo a la passió entesa com una mística, un tipus de relació que ens arrabassa per dins i que ens empeny a estimar incondicionalment, fins i tot els adversaris. No us ho prengueu malament els més combatius.

I què redimonis té a veure tot això amb el dret a decidir i la consulta i la declaració unilateral d'independència. Ja sabeu que us diré que té molt a veure perquè només si fem d'aquesta experiència interior d'un desig totalitzador de llibertat apassionada per al nostre poble, aconseguirem la independència. 

Una bogeria, tot plegat, una mica sí, no? APASSIONADA per tu, Catalunya. Boja per tu!!!!

AGRAÏDA PER TOTS VOSALTRES

Tot i que de l'agraïment ja us vaig parlar, és un valor que torno a refermar. Sí, vull ser AGRAÏDA. I avui vull ser-ho per tots vosaltres, pels amics del facebook. Curiós? Una mica. A mi mateixa em sorprèn perquè som tan diferents i alhora compartim tantes coses... Sobretot, tants anhels i projectes.

I cadascú amb accents diversos, amb expressions que potser jo no faria servir mai, però vaig aprenent que a la vida hi ha moltes maneres de fer i moltes maneres de ser i... moltes maneres de dir. Que tothom té el seu gènere literari. 

Que uns sou més vehements i feu molt soroll i d'altres, en canvi, sou més suaus i més detallistes. I hi sou sempre a punt amb els tocs que em feu que em desperten, m'esperonen i em fan sortir de mi mateixa. 

Gràcies a tots vosaltres, doncs, puc ser AGRAÏDA. Perquè hi sou. Perquè creeu consciència de poble i de país. Perquè llegint-vos, hom pren el pols del que passa a casa nostra. És clar, en el discurs de certs polítics ni existiu, ni existim, però no ens ha d'importar massa perquè potser és el seu gènere literari, no?

FERMA EN L'OBRAR

I avui? Vull ser FERMA. Perquè vull fer meu el consell d'una "dona catalana que va estimar de debò" del segle XIX que va lluitar pel bé dels altres, especialment dels més vulnerables. Va patir un munt d'incomprensions per ser dona i per voler que la dona accedís a l'educació i per voler organitzar-se sense haver d'estar tutelada pels homes. 

El consell deia i diu, és molt actual: Duresa mai, fermesa quan calgui. Duresa mai, fermesa en l'obrar. En el moment actual la fermesa és indispensable. D'altra banda, és un valor molt nostre. 

Hem de ser valents per a defensar fins el final el que creiem que necessita el nostre poble ara i aquí. Des de la dreta i des de l'esquerra ens faran trontollar, ens provocaran perquè responguem amb la violència, ni que sigui verbal. Ens faran dubtar... Però el futur és a les nostres mans. Siguem ferms en les nostres conviccions i tard o d'hora serem el que volem ser i arribarem a bon port.

SERENA EN EL PRESENT

També vull ser SERENA. Amb una serenitat feta de pau i mansuetud, que no vol dir resignació ni un anar fent monòton i sense rumb. Amb una serenitat plena d'una joia interna que ningú no em podrà prendre, per més adverses que siguin les circumstàncies que em toquin viure. 

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada parlar de viure la serenitat del present, com ho va fer Etty Hillesum, una jove jueva que va morir en un camp de concentració. La van denigrar, asfixiar a la càmara de gas, però no van poder matar el seu esperit, la seva ànima, el seu interior -podeu triar, segons les vostres creences-.

Vull tenir aquella mateixa serenor de qui afirmava que la "vida era bella", enmig de la mort i la violència. Llegint el seu diari personal he descobert el per què del títol de la pel.lícula i el per què d'una bellesa que transcendeix tota lletgesa i horror. 

I és que des de la vivència de la serenitat del present, l'anhel de construir el nostre futur com a poble, és bell, molt bell, preciós, esplèndid. No en dubteu pas!

PACIENT PER A ESTRENAR LA VIDA

I PACIENT. Capaç d'esperar contra tota esperança, sense defallir, perquè sempre hi ha noves rutes a explorar i nous cingles a assolir. 

I vivim una època d'incertesa, això és veritat, de dubtes, de cercar noves respostes per a nous temps en una Europa amb una forta crisi existencial, que té molt d'adolescència mal païda. Heu observat com darrerament el continent es debat en un ser o no ser constant?

Perquè qui ho ha dit que la vella Europa no pot refermar els llaços de col.laboració entre la munió de nacionalitats que la formen? El pensament únic és nefast, els estats únics tendeixen a radicalitzar posicions d'altres temps. 

Em reafirmo: vull ser PACIENT per a estrenar cada dia la vida que se'm dóna.