Quan parlem del dret a decidir i d'una identitat que ens configura de cap a a peus no diem pas que ens considerem els millors o que siguem descendents d'una mena de raça pura superior, intocable, no.
La meva mare és de Barcelona i el meu pare d'un poble a prop de Pamplona. A casa sempre, tota la vida, hem parlat en català, sense cap dificultat. El meu pare el va aprendre des que es va instal.lar aquí en temps de la dictadura.
Els pares no pensen com jo. I això ni per a mi ni per a ells no implica cap dificultat de relació. Perquè ens estimem. En canvi, amb tots aquells que s'esmercen a repetir des de la política, des dels mitjans de comunicació i ara des dels tribunals que a Catalunya la llengua és un problema sí que hi ha dificultats de relació perquè no m'estimen tal com sóc. I aquí sí que rau un autèntic problema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada