GARBELLAR, SOSPESAR

Discernir vol dir garbellar, sospesar el que més convé per a la situació que es viu, veure els pros i els contres. També va bé imaginar-se d'aquí a uns quants anys com m'agradaria estar i llavors pensar de quina manera hi puc arribar.

Traduït això al tema que ens ocupa, podríem dir que la nostra visió seria arribar a fer la consulta sobre el futur del país, mirar quins passos hem de donar i buscar alternatives si les fites del camí que ens hem traçat per al canvi no les podem assolir per diversos entrebancs. 

I potser comença a ser hora d'anar-les discernint amb serenitat, claredat i lluminositat, és clar.

CONVÉ DISCERNIR

Què és el present? Una sèrie d'esdeveniments que passen ara i aquí? El noi mort a Sabadell? La violència als carrers de Síria? Jo mateixa davant l'ordinador escrivint la meva raó 59 per a poder fer la consulta?

Certament el present és complex, és tot això i molt més. El que sabem, veiem i sentim i el que no sabem, ni veiem, ni sentim però que també és present proper i llunyà. Convé discernir cap on volem anar per a canviar de rumb del nostre present.

VIURE LA SERENOR DEL PRESENT

Avui toca parlar de realisme. I tampoc no és que sigui gens fàcil això de tocar de peus a terra. A voltes és més fàcil evadir-se del present perquè allò que sentim, veiem i toquem de prop no ens acaba d'agradar.

Però ningú ha dit que ser realista impliqui el conformisme. De cap manera! Podem canviar la realitat, podem canviar l'estatus de Catalunya. Només cal que puguem decidir. I això sempre ho podrem fer. La força no cal buscar-la amb desqualificacions i violències, sinó en el nostre interior, aprofundint en la vivència de la serenor del present. Demà més.

QÜESTIÓ DE MIRALLS

Veritat? Una altra paraula clau o millor dit una altra realitat per a conquerir. Ens costa sortir de l'engany que a voltes ens fem nosaltres mateixos. Ens costa dir sí quan és sí i no quan és no.

Hi ha qui ha dit que la veritat ens farà lliures. Si volem una Catalunya lliure, una terra lliure, una societat lliure... fem de la transparència el nostre mirall, el nostre estil de viure! I no ens en penedirem.

ANEM A PAMS

Estem cansats de crits, de mentides, de promeses falses. Volem construir el nostre país des de la moderació, la veritat i el realisme. Unes quantes raons per a fer la consulta, oi? Anem a pams.

Moderació? Podeu pensar alguns de vosaltres que ja no és temps per a la mesura, però sí que ho és. Moderació no vol dir conformisme. Vol dir ser persones equilibrades que tenen clar l'horitzó i malden per aconseguir-lo.

SENSE ESCRIDASSAR NINGÚ

Sense que ningú els senti la veu, la seva crida s'escampa a tota la terra. Com pot ser això? Perquè la crida va més enllà de cridar, de desqualificar, de ferir, no hi guanyem res. 

De fet, diuen els experts que allò que no ens agrada dels altres, allò que els critiquem és precisament quelcom que tenim nosaltres mateixos. Parlem en positiu, serenament, sense escridassar ningú. Un bon exercici, no creieu?

SILENCIOSAMENT, SENSE PARAULES

El silenci pot esdevenir un espai molt eloqüent si deixem que parli. I com pot ser això? Doncs de ben segur que tots n'hem fet experiència. Davant la meravella d'una posta de sol, d'un mar blau encisador... Però sobretot davant d'una persona que ens ens estimem molt.

Som capaços de passar-nos hores i hores l'un al costat de l'altre sense dir-nos res amb paraules. I és que la confiança plena en l'altre diferent de mi em fa VIURE i ESTIMAR, silenciosament, sense paraules, sense que ningú en senti la veu...

UN ESPAI INVIOLABLE

Torno a parlar de creences, de convenciments, perquè crec que són aspectes molt importants. Podem estar lligats de cap a peus, podem tenir la boca tapada amb un esparadrap, ens poden prohibir parlar, escriure dir, comunicar.

Però no ens poden matar l'ànima, no poden prendre'ns les nostres creences, les nostres conviccions més profundes. Si ens hi mantenim ferms, ho aconseguirem. Encara que sigui des del silenci, perquè tenim un espai interior inviolable.

COHERÈNCIA

La coherència, una altra bona raó per a fer la consulta. Vol dir que entre el que pensem, el que diem, el que fem i sobretot el que estimem hi ha una coincidència, no diré perfecta, però quasi.

Si pensem que hem de ser un país independent, ho diem, el construïm i l'estimem, vol dir que un dia o altre serà possible. El 9 de novembre? Si ja ho sentim així en el nostre cor, ja ho som. I això ningú, ni cap pla secret, ens ho podrà arrabassar. Paraula de Nou de Novembre.

PAU INTERIOR

De la pau ja n'he parlat amb altres ocasions. De tota manera em voldria deturar en la pau interior, molt necessària per afrontar la vida. Sí, la vida de cada dia, la que no surt a la tele o als diaris o a la xarxa, la vida dels 3.570 pobres anònims, sense noms, sense rostres. No com les 85 persones del planeta terra que acumulen tanta riquesa com aquestes 85 amb noms, amb rostres.

Tan de bo que no construïm un país independent a costa d'empobrir les persones. Si volem la pau interior, hem de viure amb coherència.

EN EL POT PETIT

Humilitat no és que sigui una paraula ni un valor o actitud massa de moda. Anem molt de sobrats per la vida.

Però per a poder fer la consulta en cal una bona mesura. No som autosuficients, som petits "i eixerits", però en el pot petit hi ha la bona confitura, o no? A veure si us entren ganes de tastar aquesta que us ensenyo.

LA SERENITAT DEL PRESENT

Avui tornaré a fer prosa continguda: set o vuit ratlles. L'emoció a voltes ens perd en disquisicions massa llargues, massa denses i potser aquest no és el mitjà oportú.

Tinc un amic poeta que ha fet servir en el seu darrer llibre de poemes la mètrica japonesa: l'haikus. Un poema de només 17 síl.labes. Doncs avui us deixo amb un haikus meu, on queda reflectida una bona raó per a poder fer la consulta:

Viu la SERENITAT del PRESENT: amb PAU i HUMILITAT.

RECOMENÇAR

Començar o recomençar. Perquè certament no partim del no-res, sinó d'una història una i altra vegada interrompuda, això sí. Però una història de poble, al cap i a la fi. I això és més important del que ens pot semblar.

Ja sabeu que m'agrada citar de tant en tant algun llibre bíblic i des que vaig veure a la Teresa Forcades davant d'una multitud de persones de creences diverses, m'imagino, explicar que hem posat el sistema capitalista en un pedestal com els israelites al desert es van fer el vedell d'or, doncs encara em sento més motivada a fer-ho. Doncs bé, al que vaig. 

Hi ha un llibre a l'Antic Testament preciós que porta per nom el d'una dona Ruth. I tan de bo aconseguíssim contagiar el mateix amor a la pàtria catalana a autòctons i nouvinguts com ho va fer la sogra d'aquesta Ruth envers el poble escollit per Déu. Un amor contagiat que posada Ruth en la disjuntiva de tornar al seu país o anar-se'n amb la sogra vers la terra promesa, escull la segona opció pronunciant aquestes paraules que podríem fer nostres: "On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar" (Rt 1, 16-17).

ANEM D'EXCURSIÓ

El pas ferm i decidit és el que millor ens escau. L'important és saber cap a on t'anem, quin és el calçat més adequat i què hem de portar al sarró per a poder caminar lleugers.

Se m'acut que a la motxilla hi hauríem de portar paraules amables -que a vegades oblidem a favor d'insults inútils, d'altra banda-, també una bona dosi de gestos d'acollida -que ens ajuden a eixamplar l'espai comú i fan possible que siguem més colla-. I potser, a més, hi hauríem d'agafar els nostres millors somriures, els incondicionals, els que no canviaríem mai per res. Ah, i molt bon humor perquè ens farà bona falta, segur.

Tot plegat no pesa massa. Au, som-hi, que l'excursió tot just comença.

PER MOLTS ANYS

I avui és el 30 aniversari del "Nou Novembre" i de la pàgina associada "329 raons per poder fer la consulta". Per tant, la raó que tocaria avui és la 299, si fem el compte enrere.

Avui el nostre parlament s'ha pronunciat majoritàriament per a fer-ho bé i demanar permís per a poder fer la consulta. Discutible? Sí, és clar, tot ho és en aquest món. L'important és que des del respecte es demana poder decidir sobre el nostre futur. 

I sobre això no hi ha marxa enrere, ens pot costar més o menys, l'important és caminar perquè com deia un poeta espanyol fantàstic: "Caminante no hay camino, se hace camino al andar".

El camí cap a la independència es fa caminant i el d'avui és un bon pas.

MOMENTS INTENSOS

Moments intensos, aquests que ens toquen viure, hores i converses intenses, raonaments i sentiments intensos, molt intensos... Justament la votació de demà coincidirà amb la trentena de les raons per a fer la consulta. Quina causalitat!

Espero que la resposta de la classe política davant de tanta intensitat connecti amb els catalans i catalanes del carrer. Amb le dones i els homes que s'esmercen a fer les mil i una filigranes per a tirar endavant la feina, la família, les associacions... el país, en definitiva, el meu, el teu i el seu. 

En aquesta hora decisiva que la intensitat d'un demà diferent ens ompli el cor i la ment.

AIXÒ ÉS LA JOIA

És fantàstic que tinguem paraules que no tenen traducció en altres llengües. I la joia és una d'elles. En castellà no té una traducció exacta. Sí, ja sé que pensareu que això passa amb paraules i expressions de totes les llengües, però no per això deixa de ser fantàstic. 

I la joia, què és? Doncs ens podem quedar amb les paraules del poeta Màrius Torres:

Això és la joia –ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

Ara vivim, en un cert sentit, un cel de tempesta. Però després del 9 de novembre, d'una o altra manera, esperem ser ocells que creuïn el cel habitat per una pau intensa.

SILENCIS ESTACIONALS

I aquesta quotidianitat que evocava ahir està feta molts cops d'agitació, de treball dur, d'amors en petit que van i venen, de patiments, de crits i de... silencis...

Hem de deixar pas al silenci productiu, el silenci que cedeix el pas o el seient a una persona gran, el silenci del qui contempla com juga el nen al placeta, el silenci del qui s'esmerça per aconseguir la llibertat del poble sense escridassar ningú, amb serenor i amb joia.

Us havíeu plantejar mai que el silenci es pogués pintar? I que hi hagués silencis de colors i d'estacions? Doncs sí, així s'imagina el silenci de tardor i d'hivern aquesta artista catalana.

TRIEM LA VIDA

Encara voldria insistir en això de les eleccions, entenent-les com opcions petites o grans, de menys importància o d'aquelles que en diem de "vida o mort". I és que de vida o mort és que optem per una Catalunya lliure de la corrupció, de la mentida, de l'opressió, del passotisme.

Ara i aquí se'ns convida a escollir entre la vida i la mort, com diu un altre autor bíblic. Què triem? Tan de bo que ens inclinem per la VIDA. I, si és així, endinsem-nos altra vegada en l'oceà de la quotidanitat, a voltes fet de calma i vent serè i a voltes d'onades ferotges que ens trasbalsen. Som-hi doncs i llevem les àncores.

LES NOSTRES ELECCIONS

L'amor mou muntanyes. Crec que sobre l'amor ja he escrit en diverses ocasions. Però encara hi insistiré. I és que l'amor determina les nostres opcions, "le nostre scelte", com diuen els italians. És tan dolça la llengua italiana...

I quines són les nostres eleccions? Un bona pregunta. Doncs tan senzilles com anar a signar el nostre vot per la independència. Perquè no podem restar passius. Som cridats a escriure, a viure, a sentir, a construir la nostra història. No deixem que res ni ningú que ens sigui aliè ens digui el que hem d'escriure, de viure, de sentir, de construir...

Tirem-nos a l'aigua i submergim-nos-hi. Val la pena!

I no us penseu que m'he oblidat de dir-vos d'on era la frase d'ahir: del salm 69, 20-21. Més endavant us en faré cinc cèntims, per cert.

PROJECTAR I PROJECTAR-NOS

Projectar i projectar-nos. Això és el que ens cal en aquest avui que a voltes sembla no tenir un demà millor per al qual apostar. I és clar que el tenim. Tenim futur com a poble reconegut perquè no sortim del no res. 

Tenim un passat, també, amb llums i ombres, però això és el que precisament ens dóna solidesa i ens fa aspirar a un demà proper, tan de bo, diferent, ple d'il.lusions. Hi haurà dificultats, és clar, som humans. Humans ferits, però, d'un amor que cap bàlsam pot amorosir del tot. 

Ja m'he posat poètica, ho sé. Per això deixeu-me que us digui la frase completa i demà, a més d'anar a signar el meu vot, us diré d'on l'he treta. Paraula de Nou de Novembre.

La frase: No hi ha bàlsam capaç d'amorosir la ferida incurable del meu cor.

L'aquarel.la és d'una artista terrassenca.

EN POSITIU

Mirar en positiu, parlar en positiu, pensar en positiu, projectar en positiu. Aquesta pot ser una molt bona raó per a fer la consulta: en positiu. Perquè a la vida ja hi ha moltes mirades, converses, pensaments i projectes que no són tan positius.

És curiós com enmig de l'hivern climatològic i social, que a voltes vivim, hi ha dies de sol, de primavera. Doncs això és el que volem: desprendre'ns d'una Espanya hivernal per a renéixer en una Catalunya primaveral. Una quimera? Una utopia irrealitzable? No, no, només un projecte en positiu.

MARE MEVA: NO A LA CONFRONTACIÓ

Els reptes ens han fet créixer com a poble, n'estic convençuda. No ens fan por, tot i que és bo afrontar-los des de la mesura, la serenitat, la pau, des del meu punt de vista, és clar.

El nostre repte principal, ara mateix, és poder decidir el que volem ser. Com ens somniem col.lectivament en el futur immediat. I aquest voler ser s'ha de poder expressar democràticament, a les urnes. No hi ha volta de fulla. 

Per això, avui, quan he llegit el que alguns de vosaltres heu compartit sobre unes hipotètiques provocacions violentes als nostres carrers, primer he pensat "mare meva". I després m'ha sorgit aquesta petita reflexió, que seria una de les 329 raons per a poder fer la consulta. 

En qualsevol cas, no caiguem en el parany de la confrontació violenta. No porta enlloc. Penseu i actuem en positiu. Això sempre ajuda a la vida.

CAL SORTIR AL CARRER

Interpretacions... No és gens fàcil saber què volem dir exactament quan cridem la paraula "independència". No és fàcil copsar el sentiment d'una marea de gent que es manifesta o aconsegueix resseguir el territori català amb una cadena humana.

No crec que a hores d'ara cap força política encerti a interpretar bé: malestar, llibertat, indignació, cansament, desig d'un projecte nou, diferent, engrescador. La societat civil parla, s'expressa, fa gestos...

Cal algú -partit, coalició, plataforma, procés, moviment- que interpreti bé, que ajudi a cristal.litzar anhels. I això, des d'un despatx no es fa. Cal sortir al carrer i veure, i sentir, i olorar i escoltar. Qui s'hi atreveix? És un repte. Dono gràcies per poder viure aquest moment en viu i en directe.

SOM PERSONES DE SENY I DE RAUXA

Podria dir que els accents que us comentava fa dos dies són els desitjos que he demanat als reis de l'Orient i que podeu llegir en la carta d'última hora d'ahir.

I aquesta cosa dels accents té molt a veure amb el nostre tarannà. Som persones de seny els catalans, i alhora de rauxa. I això ha fet que al llarg de la nostra història hagin sorgit artistes genials, extraordinaris, que no sempre han estat ben interpretats. I és que això de les interpretacions també té els seus més i els seus menys. Ja en parlarem.

Ara us convido a pujar al vaixell de les papallones gegants i a endinsar-nos en el mar de les emocions amb Dalí.

CARTA ALS REIS

Ahir us parlava d'accents en la mirada. I avui, a menys d'una hora de cloure aquest dia, els comparteixo en forma de petita carta als ses majestats de l'Orient.

Estimats reis savis,

Espero que encara hi sigui a temps i porteu per a mi i per a tot el poble català uns quants desitjos. En concret, tres. 

A Melcior li demano l'or de la transparència de la veritat que desterri la foscor de la mentida. A Gaspar, que porti l'encens amb el flaire d'una vida digna per a tothom que allunyi la tristor de la crisi més cruel. I a Baltassar, si no és massa atreviment, que ens regali la mirra amb els aromes de la plena llibertat i de la pau que allunyi l'entossudiment d'aqueslls que ens volen negar el dret a decidir.

Us demano molt?

MIRADES QUE NO JUTGEN

Voldria continuar parlant de mirades que no jutgen. Potser perquè en moltes ocasions al llarg dels meus 46 anys m'he sentit observada per la meva procedència catalana o perquè moltes vegades he hagut d'esforçar-me, fora de Catalunya, per a demostrar que no era cap "bitxo raro".

Exagero? No dic que no. Al cap i a la fi, a més de les arrels, de la família i de les altres mil històries que la vida ens va brindant, la meva manera de ser fa que miri amb uns accents determinats. Demà us els explico.

Les pintures que acompanyen la reflexió són d'un artista autòcton, d'en Carles Bellosta. Parlant de mirades, Venècia, així l'ha vista ell.

VISCA LA MIRADA QUE NO JUTJA

L'acostament a l'altre no és sempre fàcil. Ho sabem prou. Ho sé prou. I més si ets una mica tímida, com jo. Però val la pena voler mirar d'una altra manera.

A voltes tinc la impressió que als catalans no ens miren amb bons ulls. I no crec que sigui qüestió de manies això que dic. Ho he experimentat. I és clar jo no puc pretendre canviar els altres. Però sí que puc canviar la meva mirada. I encara que a vegades em senti ferida per la incomprensió i la impotència, sempre puc mirar amb senzillesa i veritat. Visca la mirada que no jutja!

REFER PONTS

Refer ponts, refer llaços, refer relacions, refer amors? És possible? Des de la confrontació i el trencament pot semblar impossible. Des de el diàleg i l'escolta, des de l'acostament pot ser possible.

Tinc un amic català a Cuba, molt lluny, però ahir vaig fer precisament aquest exercici de refer l'amor. Li vaig dir que l'estimava molt i això que fa força temps que no l'he vist, però era el seu sant i vaig sentir unes ganes enormes d'estrenye'l entre els braços. Només vaig poder escriure un breu correu electrònic per dir-li, senzillament: "T'estimo molt". I ell m'ha contestat aquest matí: "Jo també t'estimo molt". 

I han vingut a la meva ment i al meu cor les paraules d'un dels poemes d'amor i d'erotisme humano-diví més extraordinari que mai no he llegit del llibre bíblic del Càntic dels Càntics: 

Posa'm com un segell sobre el teu cor,

com un segell sobre el teu braç,

perquè l'amor és fort com la mort,

la passió, inexorable com l'abisme:

les seves flames són flames abrandades,

una flama divina.

Els mars profunds no podran apagar l'amor,

ni ofegar-lo les fonts dels oceans.

SUBLIM! Refem les nostres relacions i tot -fins la consulta- serà possible. I encara una recomanació. La traducció de Narcís Comadira i Narcís Ferrer a Fragmenta val molt la pena. 

Us deixo amb una il.lustració del llibre.

EL NOSTRE COR ÉS TRENCADÍS

Precisament la pau, de la qual ja n'hem parlat, és una de les bones raons per a donar suport a la consulta. Perquè ens cal molta pau dialèctica, sobretot. Les paraules fa més mal del que a voltes ens pensem.

Ens costa dir les coses sense ferir els altres o sense que ens sentim ferits per uns mots que potser tampoc tenien tanta intenció feridora, però així els percebem. I és que el nostre cor és trencadís i ens costa encaixar bé les peces quan l'hem de refer. O no?