dijous, 11 de desembre del 2014

ÉS L'HORA DELS ADÉUS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓDesprés d'uns quants dies de desconnexió provisional, arriba, ara sí, la meva desconnexió definitiva. Han estat 305 dies de posts referits a la celebració de la consulta, primer; i després a la "bonesa" de la independència.


Us demano disculpes si en algun moment m'he desviat de la temàtica o he tractat frívolament algun dels assumptes o us he pogut ofendre amb alguna de les expressions emprades. Sempre pot ser que passi. Som humans, d'altra banda.

Vull donar les gràcies, de manera especial, al David Morgades per a donar-me l'oportunitat de publicar al Diari Gran del Sobiranisme. Ha estat un plaer, David. I perdona les meves sortides de to en alguna ocasió. Sóc dona, molt humana i... en una edat complicada, prop dels 50.

També vull donar les gràcies al Quico Romeu que durant uns mesos es va encarregar de compartir i distribuir els posts en alguns grups. Ja sabeu que facebook em va bloquejar en diverses ocasions. Gràcies, Quico, per la teva mà estesa. Perdona, igualment, les enrabiades i... altres "confessions" inspirades en la teva companyia. Gràcies, sol de tardor, per les complicitats "angèliques". Lo dicho, sóc dona, en època del segon viatge...

I encara que no sigui en l'òrbita independentista, també vull donar les gràcies a l'Eduard Company per la seva fenomenologia femenina que m'ha fet obrir els ulls sobre com ens veuen i ens perceben els homes i també... què senten ells. Que no és tan fàcil saber-ho. En aquest sentit, no us perdeu els seus Tastets emocionals. Els gaudireu en molts sentits. Literàriament... són una delícia. Gràcies, Eduard, per la teva tendresa i el tracte de tu a tu. 

I no podria deixar d'esmentar la dona que m'ha donat nom: l'Agnès Armengol Altayó. M'he fet molt amiga d'ella. Us he explicat molts cops coses d'ella i teniu la biografia al bloc. Potser, però, el que voldríeu és saber qui hi ha al darrera. Alguns ja ho sabeu perquè al compartir "se ve y se lee". Sóc la M. Pilar Adín. Fins aquí. Qui vulgui saber-ne més... què busqui per la xarxa. M'hi trobareu.


I pel que fa al camí cap a la independència del nostre país... Només demano que els nostres polítics no siguin pedres d'ensopec. Ho he dit ja moltes vegades: si no hi ha renúncies, o petites morts... no hi ha vida nova, estat nou. Fins que no se n'adonin plenament d'això...

Porta tancada - Dolores Mayorga

Viurem lliures o morirem! N'estic completament convençuda. I la llibertat també comporta anar morint i sacrifici i renúncia... per un bé major. Tu i jo som el nosaltres del poble que persisteix. Gràcies a tots i que un dia ens retrobem en la Catalunya lliure i sobirana que desitgem. 

Un adéu és un fins després 
que dura una mica més.

dimecres, 3 de desembre del 2014

MÉS ENLLÀ DE MAS I JUNQUERAS

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓHem d'anar més lluny que el "simple o complicat" acord entre Mas i Junqueras... Perquè llavors... On seria la transversalitat? O és que la independència és cosa de dos. No, no hem arribat fins aquí per a empobrir altra vegada l'anhel de ser lliures. 

Ets molt radical, Agnès. Que voleu que us digui... I els altres partits proconsulta? I la societat civil? On queda tot plegat? Hem de lluitar per la transversalitat inclusiva, compromesa i comprometedora. No podem tirar la tovallola, ara. Assemblea i Òmnium a seguir fent de curcors. Sense por. Confiem en vosaltres, potser més que en els partits.

I és que la transversalitat a la catalana tan propugnada té molt a veure amb la confiança. I, almenys, segons el resultat del procés consultiu del 9 de novembre, dos milions de catalans estem delerosos per a saber de quina manera s'avança en la confecció d'aquesta llista unitària que impliqui tots els sectors de la societat. Si som capaços de posar-nos d'acord amb això, podrem arribar més lluny.
Una puerta abierta - Aída Edith Steirn

I anar més enllà vol dir sortir de nosaltres mateixos i dels nostres interessos partidistes... Em faig pesada? Penseu el que vulgueu. per a fer país, un país nou, el país de tots, el país del poble alegre i combatiu que espera poder somriure de bat a bat, sense pors ni complexos. Ja no.

Hi ha una expressió italiana, m'enamora aquesta llengua, que recull aquesta idea d'obrir les portes de bat a bat, però que és força més expressiva: non abbiate paura, spalancate le porte -no tingueu por. Té un dinamisme i com un trencament d'estructures total. A mi m'ho suggereix. Ah, em deixo anar... Em desmeleno... 

I és que quan la penso per dins sempre m'imagino unes mans que sostenen una clau anglesa enorme per a fer de palanca entre les dues parts de la porta a l'alçada del pany, per a fer-lo saltar en mil trossos. I ara sí, la porta queda oberta de bat a bat i ja no es pot tancar.

Doncs això és el que els demano, senyors Junqueras i Mas... que espalanquin la part dreta i la part esquerra de la porta de la casa gran del sobiranisme per a anar més enllà dels seus móns reduïts i obrir-se a la novetat d'altres maneres de sumar-se al projecte comú de construir la Catalunya lliure i sobirana que no tenen marca CiU o ERC, sinó... marca blanca... de la casa... però bona... exquisida... 

Viurem lliures o morirem! Spalancate le porte i la llibertat es vessarà com un riu que corre i fa germinar tot el que troba al seu pas. Perquè la Catalunya que esperem, que somniem, que volem pot donar molts i bons fruits si som capaços d'empeltar-nos més enllà de les espècies conegudes. No tinguem por que ningú ens farà pagar la porta nova, si esbotzem el pany.

dilluns, 1 de desembre del 2014

DESPULLEM-NOS PER CATALUNYA!

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓSi ahir feia una aposta per una transversalitat a la catalana tenyida d'integració i inclusivitat, avui em decanto per una transversalitat compromesa i comprometedora. Apa, Agnès... Vols dir que cal matisar tant? Una miqueta sí, anem a pams.

Suposo que, fins que no s'arribi al consens, hi haurà els seus més i els seus menys, els seus tira i afluixa, el seus sí però encara no... Tot el que vulgueu. Però un cop assolida la llista de país, el compromís, precisament amb Catalunya ha de continuar a prova de bombes. Perquè en si mateix és font i model per a d'altres compromisos.

Un joc de paraules dels teus? Mira que aquestes hores el cap ja no dóna massa de sí. De cap de les maneres: es tracta de posar el servei del poble que persisteix en cadascú de nosaltres les millors capacitats i aptituds. Les tenim, les cultivem, ens han estat donades (jo crec que sí)... no perquè ens la guardem sota la rajola o sota el matalàs, sinó perquè les posem al servei dels altres. Ni més ni menys.  
I és clar que això té unes implicacions i uns riscos que hem d'estar disposats a corre perquè... quedem llavors a la intempèrie, com despullats de la disfressa de la comoditat i l'aparent tranquilitat ("calma chicha"). I despullar-nos compromet, al màxim, perquè té encara una altra vessant a tenir en compte. Només si sóc capaç de mostrar-me tal com sóc podré posar-me en la pell de l'altre i adonar-me'n que no som tan diferents els uns dels altres, encara que no ens ho assembli.  



Compromís i servei, ahir, avui i demà. Des de dues preguntes claus: què vol el país nou, lliure i sobirà que hem de construir des de la integració i la inclusivitat? I encara... Què vol la Catalunya del futur que fem perquè pugui ser un estat independent?

A totes aquestes... no sé què pensarà la unitat secreta de la policia que rastreja informació sobre polítics catalans independentistes si rep ordre del Fernández Díaz d'investigar-me... Creurà que m'he begut l'enteniment? Perquè, és clar, tot plegat, no té gens a veure amb pamflets i conspiracions lúgubres... Doncs que treballin una mica, ja que hi són!

Viurem lliures o morirem! I viure en llibertat vol dir compromís amb el país passi el que passi i servei desinteressat en la integració de les diferències i la inclusivitat de les diverses maneres de veure les coses. Despullem-nos per Catalunya! Seria un bon eslògan, oi?

diumenge, 30 de novembre del 2014

TRANSVERSALITAT A LA CATALANA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEnmig d'aquesta tempesta tan fenomenal que està caient, almenys aquí a Sabadell... No m'he pogut resistir... I ja em teniu amb una altra raó... En queden menys per a les 329... Quan hi arribi, què faré? Entre els dies que faig campana i les festes de Nadal... espero que em pugui reconvertir en propagadora freelance de la candidatura transversal proposada per l'Assemblea Nacional Catalana.

Noia... a tu t'agraden les emocions fortes... Fins a cert punt! Però considero, modestament, que hem de fer un acte de fe i creure que aquest temps que ens toca viure amb totes les seves bondats, maldats i mediocritats és el nostre temps, el meu i el teu. I l'hem de respirar, sentir, tocar i assaborir amb intensitat, al límit, a tope. Ja ho sabeu: fino in fondo!

Si fins ara, amb totes les dificultats "hagudes i per haver", amb tots els entrebancs, amb tots els "ais" al cor... hem arribat fins aquí. Adesso, quà giù... no podem fallar, de cap de les maneres. I encertar no vol dir que els senyors Mas i Junqueras es posin d'acord i ja ens podem donar per contents. Ah, no. Ni ho somnieu. 

Vol dir que la societat civil catalana, a través dels representants de les entitats adherides al Pacte nacional pel dret a decidir i d'altres que s'hi puguin sumar, s'han de posar d'acord per aconseguir la major representativitat possible de tots els sectors implicats en la vida social del país en una llista constituïda segons un tipus de transversalitat, la catalana, que ha de tenir unes característiques identitàries pròpies.


Línia transversal - Kandinsky

Sempre des del meu punt de vista, és clar, de dona, amb mentalitat un xic del XIX, de la ciutat més catalaníssima i d'una suposada universalitat (catolicitat) que s'hauria d'obrir a totes les tendències possibles. Allora, carissimi. Avui m'agradaria imaginar... un dels trets distintius d'aquesta transversalitat a la catalana: Vull una transversalitat integradora.

"Nada nuevo bajo el sol..." Sí i no. No vull una transversalitat de parella, ni de "yo me lo guiso y yo me lo como", ni de "capelletes", ni dels de sempre, ni dels millors, ni dels més guais, ni dels més indepe, ni dels més de la ceba, ni de la crème de la crème, ni tan sol dels de la denominació d'origen... 

I això és molt més exigent i comprometedor. Treballar amb els convençuts, amb els de la colla no costa tant; en canvi, fer-ho amb altres que tenen opinions i maneres de fer diferents... ja és més complicat. Però precisament això és el que marca la diferència.

Vull una transversalitat d'"arrimar el hombro", d'escoltar, d'empatitzar amb l'altre, de callar quan toca i no deixar anar simplement el que portem al pap... Vull una transversalitat inclusiva, acollidora, oberta... que no jutja, que accepta, suporta i perdona.

Ei... Estic torrada? Passada de moda? Altres crítiques accepto, però aquesta no. Perquè és de vital importància que fem de la integració una bandera d'aquesta transversalitat a la catalana que, per cert, continua tenint un lema chiaro, chiarissimo: Viurem lliures o morirem!

divendres, 28 de novembre del 2014

TOT ACOMIADANT RAJOY

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓHi ha una dita castellana que diu que "el mejor desprecio es no hacer aprecio". I ara, que és apunt d'arribar Rajoy a la nostra terra, la podem posar en pràctica d'allò més. I no és que tornem menyspreu per menyspreu -seria poc cristià, per a mi, ja ho sabeu-. 

En primer lloc, perquè, en tot cas, hi ha una desproporció de menyspreus en joc: el de l'Espanya de Rajoy envers Catalunya ha estat i és infinitament més gran que el que puguem mostrar els catalans envers aquesta visita. 

En segon lloc, perquè, dintre tot, li hem de donar les gràcies: els seus atacs continuats i les seves amenaces revestides de legalitat han estat revulsiu pels catalans -augmentant la desafecció a tot el que vingués d'Espanya i engreixant el nombre d'independentistes- i antídot pels espanyols -a hores d'ara, amb més o menys grau de perplexitat, llur resignació, per la separació de Catalunya, és més que evident-.
Silueta - Mats Gustafson

Així és que esperem Rajoy, no amb els braços oberts, mancarebbe, no som massoquistes, ni amb curiositat -"aunque la mona se vista de seda, mona se queda"-; sí amb un cert estoicisme tenyit de vigilància i elegància; i amb la intuició d'un inici de comiat, que serà una mica llarg (any i mig per la declaració i el que duri la negociació), però irreversible. "No hay marcha atrás", ara no, ja no. 

Així és que la nostra, Sr. Rajoy, és una benvinguda que conté en si mateixa un adéu per sempre. I encara que estem desitjant que el bye bye sigui ja ben aviat definitiu, la recança, almenys una micona i ara personalitzo, m'envaeix altra vegada perquè els comiats em costen molt -hi ha una porció de dolor inevitable-, que hi farem!

També les esperes allargaçades perquè arribi el nostre alliberament em fan basarda... Entre tant, lo sappiate benissimo... Viurem lliures o morirem. I enmig de recances, de basardes, d'adéus per sempre, de menyspreus i de ferides... una i altra vegada som convidats a esperar contra tota esperança i a fer nostres els mots de la cançó:

I esperem, ben segur que esperem. 
És l'espera dels que no ens aturarem 
fins que no calgui dir, no és això.

dimecres, 26 de novembre del 2014

DINAMITA PURA

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓAixò és el que portava el president Mas amagat, amagat... I és el que va fer detonar a l'auditori del fòrum... Els cartutxos? Llista de país -persones vinculades a partits i a la societat civil- amb programa únic -l'aposta per la independència de Catalunya- per a poder convocar eleccions única i exclusivament per a saber si volem ser independents o no... 

I perquè, en cas afirmatiu, els elegits gestionin el procés fins a les legislatives "normals" del 2016. Ah! Amb la convicció que ell pot anar el primer o el darrer de la candidatura i que el 2016 no es presentarà a la reelecció.

Clar i català. Prepotent? Ambiciós? Caòtic? "Plan que no va a ninguna parte"? M'inclinaria més a pensar que és un punt de partida amb dinamita, detonat en el moment oportú, revulsiu... però punt de partida, que no d'arribada... Si proposa perquè proposa i si no proposa perquè no proposa, a gust de tots no ho farà, això és més que clar. Si toquem el flaviol, no voleu ballar i si toquem complantes, no voleu plorar... But no amaga el cap sota l'ala, sinó que llança la pólvora al terreny de la política i de la societat. 

Espriu o Final del laberint - Santi Moix

I ara som nosaltres els qui ens hem de posicionar. I no és fàcil, és un repte que s'ha de discernir i acabar de construir entre tots. Si volem que Catalunya es constitueixi com un estat, tots ens hi hem d'implicar, hem de fer renúncies, hem d'aportar iniciatives i persones que liderin el moment. Hem de ser generosos, gratuïts, sacrificats... Ras i curt, encara que sembli que parli d'una altra època.

La independència no és cosa dels qui manen, o dels altres que estan lluny, o d'uns quants arrauxats que no saben el que fan. La independència és cosa de tots, com el "Veterano, cosa de todos". Ja n'hi ha prou de queixes, de tirar-nos pedres contra nosaltres mateixos... Mirem al cel, toquem de peus a terra i caminem vers el desconegut que transformarem en conegut en la mesura que el preparem d'allò més acuradament... 

Amb paciència, molta paciència -això li deia jo ahir a un amic-. Perquè els clixés que tenim són d'un altre moment històric... perquè no sempre sabrem com fer-nos-ho, perquè ens fa mandra canviar, deixar seguretats, "modus vivendi", fins i tot... Portar endavant un projecte comú bé s'ho val i és apassionant. 

Viurem lliures o morirem! Fa dies que no ho havia dit... I la vita è bella, anzi, bellissima. Encara fa més dies... I avui escric la raó 300 d'aquesta aventura que també té molt d'explosió, no sempre controlada. Cosa facciamo! Siamo cosí! Contradictoris, plens de joies i esperances, d'angoixes i desesperacions, vulnerables, fràgils, enamoradissos del que voldríem i no acabem de trobar. Ma... únics i irrepetibles, com la Catalunya del futur, única i irrepetible. A què esperem!

dilluns, 24 de novembre del 2014

DESPRÉS DE L'ÚLTIM VOT

AGNÈS ARMENGOL I ALTAYÓEncara ens queden unes hores per anar a dipositar el nostre vot. Sembla mentida, però haurem acomplert un cicle, com la vida mateixa feta de cicles que s'obren i es tanquen per a començar d'altres que molts cops són continuació dels que ja s'han esdevingut o realitats totalment per estrenar.

Genuinament existencial, Agnès. Assolutamente, carissimi. Ja sabeu que de tant en tant m'hi poso. I aquests dies així com de transició i de tardor continguda m'hi porten irremeiablement... Què hi farem. Acceptar-ho i ja està. Es diu aviat, però fer-ho costa més. Tot i que la vida continua...

Som-hi, doncs! Tanquem el cicle vital del 9 de novembre amb el seu abans ple d'aventura, d'emoció, de sorpresa, de reptes, de preguntes, de poble, d'amenaces, d'il.legalitats per alguns... I el seu després curull de participació, d'il.lusió, de ganes, de campanya, de voluntariat, de fiscals, querelles i mentides per alguns...

La distancia adecuada - Alejandra Alarcón
A l'espectativa, a més, de saber quin serà el full de ruta, des del punt de vista polític, per a la consecució de la república catalana independent, segons el president de la Generalitat. Atents a les reaccions dels altres partits i de les entitats de la societat civil.

Després de l'últim vot s'obrirà un altre cicle. Confio que sigui tan intens i apassionant com aquest. Per a mi ho ha estat i molt, moltíssim. Fins al punt de sentir recança per deixar enrere situacions i persones que han col.laborat tant al meu creixement... Que dic, deixar enrere, hauria de dir integrar per a sumar al desconegut que trucarà a la porta d'aquí a poc.

I és que avui, ara i aquí... després del recompte de l'últim vot, símbol inequívoc de l'expressió d'una llibertat incontenible, estem cridats a ser la generació vital capaç d'acollir en la nostra ment i en el nostre cor els moments bons i dolents que hem viscut fins ara. Amb quina finalitat? Ras i curt: perquè esdevinguin factors de creixement col.lectiu i de canvi per a la Catalunya lliure i sobirana que volem.

Serà aquesta la nostra vocació? Esdevenir la generació vital que ha d'acompanyar activament el procés constituent de la república catalana? Jo m'hi apunto a aquesta generació, a aquesta vitalitat, a aquest nou cicle... I vosaltres?